Les 10 sèries que els Emmy creuen que hauries d'haver vist

BarcelonaAconseguir el títol de "la millor sèrie de l'any segons els Emmy" és una de les grans aspiracions de les ficcions que s'estrenen cada temporada. Aquest any les preferides de l'Acadèmia de la Televisió dels Estats Units, les que consideren que hauríem d'haver vist, són una barreja de velles conegudes i novetats que han sigut autèntiques sorpreses. Fem repàs de les deu sèries que acumulen més nominacions, una llista que no ens permet incloure-hi títols que també mereixen mencions especials, com ara Colegio Abbott (Disney+), l'últim fenomen de la televisió en obert als Estats Units; la minisèrie The dropout (Disney+), amb una de les grans interpretacions femenines de l'any; la coral Yellowjackets(Showtime/Movistar+), amb la majoria de les seves protagonistes aspirant a premi, o la celebrada Better call Saul (AMC / Movistar + i Netflix). Una curiositat: a la llista de les més nominades les produccions de Netflix són minoria.

El drama shakespearià sobre la successió a la família Roy, un clan dedicat al món de la comunicació, va tenir un final de temporada tan espatarrant que fa difícil imaginar que no s'endugui el premi a la millor sèrie dramàtica o al millor guió (han presentat el de l'episodi final, un dels millors exponents de què és Succession). Però com diu la dita popular, no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat, perquè enguany la sèrie de Jesse Armstrong s'enfronta a uns rivals especialment forts. El drama de HBO Max, que ja suma tres temporades, també ha copat les categories d'interpretació. De fet, una de les curiositats de la nit de premis serà veure si Jeremy Strong, que interpreta el deprimit Kendall, s'endú el guardó al millor actor després del polèmic perfil que el New Yorker va publicar sobre ell. La revista nord-americana retratava Strong com una persona obsessiva i amb qui no era fàcil treballar, un perfil que l'actor ha definit com "una autèntica traïció".

Cada cop és més difícil trobar sèries que apostin sense por per la felicitat. Per a molts espectadors, Ted Lasso, una comèdia sobre un entrenador de futbol americà trasplantat a Londres, s'ha acabat convertint en un refugi per als mals moments. És emotiva i sentimental, tot i que passada la sorpresa de la primera temporada aquest caràcter balsàmic pot resultar massa repetitiu. Si no fos per l'aparició de Colegio Abbott, una comèdia sobre un grup de professors d'una escola pública de Filadèlfia que als Estats Units ha agradat moltíssim i que ja ha guanyat l'Emmy tècnic al millor repartiment, Ted Lasso partiria com a clara favorita en les categories de comèdia. ¿Seguirà Jason Sudeikis seduint l'Acadèmia de la Televisió dels Estats Units?

The white lotus es va estrenar l'estiu passat com a minisèrie, però el seu inesperat èxit ha fet que HBO Max hagi decidit transformar-la en una sèrie d'antologia en què cada temporada estarà ambientada en un resort diferent amb hostes igualment insuportables. Així doncs, la producció de HBO Max es pot endur el premi a la millor minisèrie poques setmanes abans d'estrenar la seva segona temporada, que passa a Itàlia i canvia gairebé tot el repartiment. L'excepció és Jennifer Coolidge, més que probable guanyadora de l'Emmy a millor actriu secundària de minisèrie per la seva interpretació d'una rica excèntrica i deprimida. En tot cas, The white lotus té molts números d'endur-se el premi d'aquesta categoria: de set nominades, cinc són d'aquesta minisèrie. Això sí, la dramàtica interpretació que Kaytlin Dever fa a Dopesick podria esgarrar la festa de Coolidge.

Alguns dels millors diàlegs de la televisió actual es poden sentir a Hacks, una comèdia amb dues protagonistes superlatives –Jean Smart i Hannah Einbinder– que posen cara i sentiments a dues generacions de còmiques que semblen molt allunyades però que s'enfronten a problemes similars. Si a Ted Lasso primen els bons sentiments, a Hacks s'aposta per grans dosis de mala llet sense que això impliqui deixar de banda el cor dels espectadors, com van deixar clar amb el darrer episodi de la segona entrega. Aquesta temporada, en la qual la Deborah i l'Ava posen tots els seus esforços en un tour pels Estats Units, demostra que la sèrie és capaç d'arribar a altes quotes de genialitat sense despentinar-se.

La comèdia de Disney+ és un bon exemple de com l'entreteniment clàssic no està renyit amb la qualitat, més aviat el contrari. També és un recordatori que no només els creadors joves –Steve Martin, de 77 anys, és el pare de la idea original– són capaços de fer sèries amb capítols innovadors o revolucionaris. Un exemple és The boy from 6B, un episodi totalment mut (un fet força irònic si es té en compte que una de les fortaleses de la sèrie són els seus diàlegs). L'estrany trio que formen Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez, que interpreten tres veïns aficionats als podcasts basats en crims reals, ens ha regalat moments hilarants i ens ha recordat que l'humor físic, quan està ben fet, pot ser imbatible.

Preciosisme visual i trames punyents: és la fórmula Euphoria. Si amb la primera temporada era la sèrie de Zendaya, que aquest any podria guanyar el seu segon Emmy, amb la segona entrega s'ha transformat en el drama de Sydney Sweeney, que brilla per sobre dels seus companys interpretant la desorientada i hipersexualitzada Cassie. En aquesta temporada, l'actriu s'ha fet un fart de patir i plorar i ha aconseguit que les seves escenes siguin tan icòniques que han acabat transformades en mems virals. Sweeney està nominada com a millor actriu secundària de drama, una categoria que és una espècie de jocs de la fam: competeix contra noms com Sarah Snook (Succession), Christina Ricci (Yellowjackets) i Julia Garner, que ja ha guanyat dues vegades aquest premi per Ozark.

La comèdia tapada que sempre obté nominacions als Emmy. Bill Hader –que interpreta el Barry del títol, un exmilitar que treballa com a sicari i que vol ser actor– aspira a endur-se el premi a la millor interpretació, un guardó que ja va guanyar per aquest paper els anys 2018 i 2019 gràcies a la primera i la segona temporada de la sèrie. De fet, els Emmy adoren Hader: al llarg de la seva carrera ha acumulat 25 nominacions, aconseguides no només per la seva feina com a actor sinó també com a productor i director televisiu. Jason Sudeikis ja pot tremolar, perquè el protagonista de Barry té moltes possibilitats d'endur-se el premi per la tercera temporada de la comèdia.

Minisèrie impactant i corprenedora, Dopesick explica la crisi dels opioides dels Estats Units a través de la figura d'un metge que amb bona fe comença a receptar OxyContin als seus pacients després que la farmacèutica Perdue Pharma li ensenyi estudis falsos que asseguren que el medicament no genera addicció. Michael Keaton, que coneix la problemàtica de primera mà perquè el seu nebot va morir arran de l'addicció als opioides, fa un recital amb la interpretació d'aquest metge que veu com la seva vida i la de la seva comunitat és destruïda pel medicament. Els seus companys de repartiment no es queden endarrere i molts han aconseguit nominació en les categories de millors actors i actrius secundaris de minisèrie. Falta per veure si aquest drama que mostra la realitat dels Estats Units té prou tirada per superar la farsa capitalista de The white lotus.

És una de les sèries de la temporada i ferma candidata a arrabassar-li el premi de millor drama a Succession. AppleTV+ no és la plataforma amb més subscriptors, però és un dels serveis de streaming amb una ràtio de qualitat més elevada (ja voldria Netflix la meitat del catàleg que té la companyia de la poma). Separación és una angoixant faula de la realitat capitalista en la qual habitem: una empresa ofereix als seus treballadors sotmetre's a un procediment quirúrgic que permet separar la seva vida en dues meitats. Quan els treballadors són a la feina no recorden res de la seva vida diària i quan són a casa no saben res del que ha passat durant la seva jornada laboral. Sobre el paper sembla una estratègia perfecta per sobreviure, però si no recordes res de la feina ¿seràs capaç de deixar-la quan es converteixi en un entorn hostil? Aquesta distopia laboral, dirigida per Ben Stiller i amb una direcció artística fascinant, ja ha guanyat dos premis tècnics: el de títols de crèdit inicials i el de millor música. Avís per a navegants: no és la sèrie que us farà oblidar les misèries laborals, més aviat el contrari.

¿Recordeu quan tots vam embogir amb aquesta sàdica sèrie sud-coreana? Sembla que hagin passat segles, però no fa tant: el setembre del 2021 no podíem deixar de parlar dels jocs de final tràgic i del robot amb forma de nena que ens pertorbava amb els seus ulls donant voltes. Van ser uns mesos en què buscàvem els xandalls verds per disfressar-nos i les vambes Vans que lluïen els personatges es venien com crispetes. Amb el rebombori que va generar era impossible que l'Acadèmia de la Televisió es resistís a reconèixer El juego del calamar amb un bon grapat de nominacions. De fet, sort n'ha tingut Netflix de la sèrie coreana, perquè li ha permès mantenir el tipus mentre veu que la resta de plataformes li passen al davant tant per qualitat com per favor de la crítica.