Les 15 millors sèries del 2023 (i on les pots veure)

Si parlem de sèries, el 2023 ha estat un any estrany: les vagues de guionistes i d'actors semblava que farien esclatar definitivament la bombolla de l'streaming, però la roda de les estrenes no ha parat de girar. Amb tanta oferta, establir les millors propostes de l'any és quasi missió impossible. Tot i això, l'equip de seriòfils del diari –format per la secció de Mèdia; les crítiques Eulàlia Iglesias i Mònica Planas; el crític Gerard Casau, els periodistes de Cultura Núria Juanico i Jordi Garrigós; i la cap d’Estils, Thaïs Gutiérrez– ha fet el seu rànquing de sèries votant entre un centenar de títols.

Javier Ambrossi i Javier Calvo no són uns messies, però sí els reis Mides de l'audiovisual espanyol. La Mesías, un autèntic salt endavant creatiu en les seves carreres, pot ostentar orgullosament el títol de sèrie espanyola més comentada de l'any. Amb raó: cultura pop, traumes infantils i maternitats defectuoses. La parella ha anat a totes amb aquest drama amb clares reminiscències de La casa de Bernarda Alba sobre una mare controladora i excessiva que sotmet les filles a través de la religió. Tot i una certa tendència a la grandiloqüència, La Mesías brilla més en les escenes petites i íntimes, com la que comparteixen Roger Casamajor i Amaia Romero, que sorprèn en positiu en el debut com a actriu.

Per a qui? Per als que estan convençuts que la religió és l'opi del poble.

La sèrie que ha convertit Pedro Pascal en un ídol de masses i que, enmig d'una apocalipsi zombie, ens regala un episodi extremadament humanista que reivindica el poder de l'amor. The last of us també ens ha servit per confirmar que Bella Ramsey, que ja va despuntar amb Joc de trons, té una llarga carrera al davant. L'adaptació del famós videojocs per a Playstation no és només una sèrie d'acció, és una sèrie sobre la necessitat de connectar amb els altres.

Per a qui? Per als que creuen que només l'amor ens salvarà

La sèrie de Hirakazu Koreeda no és precisament el tipus de producte que esperes de Netflix, i això la fa encara més especial. Reposada, delicada i visualment exuberant, explica la història de dues amigues de l'ànima que emprenen juntes l'aventura de convertir-se en maikos, aprenents de geisha. El somni infantil es fa miques quan una d'elles s'adona que no té les aptituds necessàries i comença una carrera alternativa com a cuinera de l'escola on totes dues s'estan formant. Koreeda ens sedueix i ens reconforta amb els plats que cuina la protagonista i també amb el seu retrat de l'amistat dins la comunitat maiko.

Per a qui? Per als que sempre tenen gana.

Fins a quin punt val la pena sacrificar-se per un somni professional? És una de les preguntes que planen sobre la segona temporada de The Bear, un drama sobre les dificultats d'aixecar un restaurant. La sèrie protagonitzada per Jeremy Allen White, d'actualitat per la seva relació amb Rosalía, té l'honor d'haver emès un dels episodis més comentats de la temporada, el molt angoixant (anti) capítol de Nadal Fishes. Mentre la primera temporada va rebre tota mena d'elogis, la segona ha dividit una mica més la crítica, que en alguns casos ha acusat la sèrie de ser un anunci promocional del capitalisme i de les pitjors pràctiques del món laboral.

Per a qui? Per a amants dels entorns urbans i defensors que tot esforç té recompensa.

Els noms de Steven Soderbergh i de Claire Danes ja són prou atractius per cridar l'atenció. Malgrat això, l'estrena en ple estiu va fer que passés força inadvertida i no trobés el seu lloc en la conversa seriòfila. Aquesta minisèrie "intensa i addictiva", tal com assenyalava Eulàlia Iglesias en la seva crítica, té en el centre un segrest que surt malament i que acaba destapant una sèrie de secrets de diversos personatges de Nova York d'orígens ben diversos.

Per a qui? Per a fans de grans històries que s'entrecreuen.

Claire Danes repeteix en la llista de les millors sèries de l'any amb una altra minisèrie ambientada a Nova York. De fet, a Fleishman está en apuros l'escenari de la ciutat dels gratacels no és un element superficial. Aquesta minisèrie basada en una novel·la de Taffy Brodesser-Akner és la quinta essència dels tòpics associats als novaiorquesos de classe mitjana i alta: les ganes de prosperar contínuament, una obsessió que es reflecteix en tot l'entorn del personatge de Danes, des del pis on viuen fins a la roba que vesteixen. La minisèrie també és un retrat angoixant de diverses crisis de la mitjana edat.

Per a qui? Per a espectadors que tenen malsons amb el quarantè aniversari.

Una cosa és la teoria i una altra de molt diferent la pràctica. És una de les tesis del boníssim debut d'Aina Clotet com a creadora televisiva. A la sèrie, Clotet hi ha abocat totes les inseguretats que comparteixen pares d'arreu del món, sobretot els d'una generació que han llegit molt sobre com fer una criança respectuosa, però que no saben ben bé com posar-la en pràctica. Escrita de manera honesta i clavant-la en les contradiccions de la maternitat, Això no és Suècia aconsegueix apel·lar a un públic que no necessàriament té fills. La gran estrella de la funció és, sens dubte, Violeta Sansivens, que interpreta la Lia, la filla en estat de rebel·lia constant.

Per a qui? Per a aquells que han volgut ser perfectes i han fracassat en l'intent.

Encara que ens autoenganyem, la majoria de vides estan marcades per la rutina. D'això va precisament Poquita fe, una de les misèries de la quotidianitat. Raúl Cimas i Esperanza Pedreño la claven en els papers del José Ramon i la Berta, una parella aclaparada pel seu petit món terriblement anodí. Com si fossin vinyetes de còmic, els episodis de poc menys de 15 minuts retraten amb precisió i molta ironia unes vides que podrien ser les de qualsevol, també les nostres. Perquè nosaltres també tenim familiars desesperants i hem passat alguna nit mirant un capítol rere un altre mentre ens alimentàvem amb el menú menys sa del planeta.

Per a qui? Per als que sempre responen "anar fent" quan els pregunten com estan.

Els espies maldestres de Slow horses són la gran joia del catàleg d'AppleTV+. Temporada a temporada, el llardós Jackson Lamb (Gary Oldman) i els seus deixebles díscols ens regalen la millor combinació d'acció clàssica i humor britànic. El llistó no para de pujar i en aquesta nova entrega hem assistit a un enfrontament magistral entre dues dones alfa interpretades per Kristin Scott Thomas i Sophie Okonedo. La sèrie només té un problema: sis episodis per temporada són poquíssims, en necessitem més.

Per a qui? Per a persones laxes amb la neteja i fans de les conspiracions.

L'habitatge i el seu preu és un dels grans problemes de l'estat espanyol, però també d'Europa. Així doncs, era qüestió de temps que aparegués alguna ficció televisiva que oferís una visió crítica amb els abusos immobiliaris i els despropòsits urbanístics. Aquesta proposta noruega distòpica i sòbria funciona com una sàtira en què una jove arquitecta planteja la possibilitat d'aprofitar els aparcaments subterranis per solucionar el problema d'habitatge d'Oslo.

Per a qui? Per als que somien amb cases d'estil nòrdic.

Si existeix la comèdia romàntica perfecta, segurament s'assembla molt a la tercera i última temporada de Starstruck. Rose Matafeo, creadora i protagonista, agafa la norma bàsica del gènere –el "feliços per sempre"– i la subverteix. Les històries d'amor no són eternes, però això no vol dir que no puguis estimar ningú més al llarg de la vida. Perquè, com diu la Jessie, seríem bastant estúpids si creguéssim que només ens enamorarem un cop. Starstruck s'ha acomiadat més adulta i madura, però conservant l'encant i la frescor dels inicis. Una autèntica delícia per als amants del gènere.

Per a qui? Per a fans de Nora Ephron i les (bones) comèdies romàntiques dels 90.

La mirada de John Wilson és una de les coses més estimulants que ha viscut la televisió els últims anys. L'última temporada de How to with John Wilson continua submergint-se en les curiositats de Nova York i de la vida nord-americana. El treball de Wilson no és mai frívol, tot i que algú pugui pensar que simplement és una recol·lecció de friquismes diversos. A través de la seva càmera, el documentalista reflexiona sobre qüestions tan diverses com la privatització de l'espai públic i els sons de la ciutat. En el seu comiat, Wilson ha inclòs un testimoni especialment corprenedor sobre repressió sexual.

Per a qui? Per a xafarders i persones amb tendència a embadalir-se.

Les sèries de televisió tenen la capacitat de fer-nos empatitzar amb persones que, generalment, no entrarien al grup de les nostres preferides. Un exemple és aquesta magnífica sèrie britànica sobre tres agents novells de la policia de Belfast. Encara que no siguem amants de les forces de l'ordre, és impossible no empatitzar amb aquests tres personatges que només volen fer la seva feina de la millor manera possible en un entorn certament hostil. Debats ètics i morals i memòria històrica van plegats en aquesta ficció que mostra les ferides encara obertes pel conflicte armat a Irlanda del Nord.

Per a qui? Per als que senten enyorança de Line of duty.

Jury Duty podria haver sortit molt malament i quedar-se simplement en un experiment televisiu fallit. Però no ha estat així. Amb The Office com un dels seus referents més evidents, la comèdia d'Amazon és una gran broma amb una única víctima: el bo d'en Ronald, un noi que va acceptar participar en un suposat documental sobre un jurat popular sense ser conscient que tots els implicats en el procés judicial eren actors. El resultat és una comèdia surrealista, amb moments que fan plorar de riure i d'altres que et fan patir de vergonya aliena.

Per a qui? Per als que encara creuen en la bondat de l'ésser humà.

Jesse Armstrong no ha fallat als fans. El creador de Succession se n'ha sortit amb nota i ha fet un final de sèrie que no només està a l'altura del drama, sinó que l'ha superat. Shakespeariana, intensa i amb diàlegs endimoniats, Succession és addictiva un cop superes un inici que és un autèntic repte per als espectadors. La sèrie no és mai complaent o fàcil, però els que s'han mantingut fidels fins al quart acte de la família Roy han gaudit com només es gaudeix quan et trobes amb guions que s'acosten a la perfecció. És difícil triar la millor interpretació de la temporada sense sentir-se terriblement injust amb la resta del repartiment.

Per a qui? Per als que senten fascinació per la misèria humana.