Polèmica per 'Atlanta': ¿una sèrie per complaure el públic blanc?

BarcelonaDesconcertant, enigmàtica, inusual, particular, original i lliure. Sobretot molt lliure. Ha arribat a Disney+ la tercera temporada d'Atlanta, una ficció dels germans Glover no gaire coneguda a l'Estat, on fins ara s'ha mantingut en cert culte tot i ser un èxit als Estats Units. Catalogada sovint com a comèdia, un tret no gaire distintiu de l'obra, és una ficció que navega de forma independent entre la melancolia, la crítica, el surrealisme i l'absurd, i que no es lliga a les narratives clàssiques de les sèries. La trama principal gira al voltant de la relació entre el raper Paper Boi i el seu cosí Earn, el mateix Donald Glover, que li fa de mànager. Junts han anat escalant en la indústria musical fins a arribar a aconseguir una gira de concerts per Europa, que és el punt on comença aquest nou catàleg d'episodis.

Nena bonica de la crítica occidental, usualment de plomes blanques, Atlanta ha rebut l'aplaudiment unànime pel seu atreviment i ànima de denúncia. El seu esperit independent i el fet de tenir una vocació no especialment dirigida a un públic de masses li ha permès incloure episodis en una mateixa temporada que són peces d'autor en si mateixes que surten com bolets entre un episodi i l'altre i no tenen res a veure amb el fil argumental central. Però no tot han estat flors i violes: les bones paraules dels mitjans especialitzats contrasten amb una onada de crítiques sorgides a internet, especialment dins la comunitat afroamericana, que acusen la sèrie d'estar dirigida al públic blanc, un fet molt rellevant, ja que pràcticament la totalitat dels actors que hi apareixen són negres.

"M'afecta tot això que s'està dient, és com si no sabessin tot el que hem passat per arribar fins aquí", va denunciar el seu creador, que fa uns dies va voler sortir al pas del debat en una roda de premsa. Estrella musical sota el pseudònim de Childish Gambino i actor reconegut gràcies a sèries com Community o per ser el Lando de la nova era de Star Wars, Donald Glover és especialista a fer que la seva llengua, brillant per escriure versos rapejats, flueixi desacomplexada cada vegada que obre Twitter o li passa un micròfon per davant: "Dir que fem aquesta sèrie per a blancs és tallar-nos les ales a nosaltres mateixos, és de bojos", va explicar acompanyat del seu germà Stephen, també guionista d'Atlanta. "Em molesta molt que es digui que no està pensada per a espectadors negres quan és exactament feta per a espectadors negres", va aclarir en l'acte promocional de la quarta temporada de la sèrie, tot just anunciada al seu país d'origen.

Cal recordar que l'any passat l'actor i cantant va fer un bon terrabastall quan va piular que la cultura de la cancel·lació, cada dia més hegemònica als Estats Units, era responsable de provocar una "alarmant falta de sèries arriscades i experimentals".

Buscant el somni americà

El debat sobre fins a quin punt les sèries protagonitzades per persones racialitzades estan pensades o no per al gaudi dels espectadors blancs és candent als Estats Units des que Bill Cosby va tenir el primer paper protagonista per a un actor afroamericà en una ficció episòdica. Va ser I spy, el 1965, treball que li va valdre tres premis Emmy consecutius com a millor actor. Fins llavors, la presència dels actors negres a la televisió generalista nord-americana era anecdòtica, normalment a partir de personatges secundaris o d'altres plens clixés humiliants, com en la tristament recordada Amos 'n' Andy, que als anys 50 presentava als afroamericans amb un seguit de tòpics insultants i vergonyosos. Més a prop queda la que als Estats Units s'anomena l'edat d'or de les sitcoms de personatges negres, molt popular als anys noranta gràcies a títols com El show de Bill Cosby, Cosas de casa i El príncipe de Bel-Air. La comunitat afroamericana per fi va tenir personatges a la televisió d'abast nacional amb els quals identificar-se, però avui dia han estat revisades i han rebut crítiques per mostrar un tipus de família negre poc realista, si ens fixem en la majoria de la comunitat afroamericana.

"El príncipe de Bel-Air venia la idea que amb un parell de retocs a la identitat i l'educació, el somni americà per als negres era una possibilitat real, però un cop la revisites, veus que tot allò sonava a ranci", escrivia en un text d'opinió Olivia Harden al digital de Nova York Mic. A més, la periodista remarca l'anècdota explicada pels dos únics escriptors afroamericans que van participar en la sèrie, Felicia Henderson i Larry Wilmore: "Una gran part de la seva feina consistia a respondre als guionistes blancs, que eren absoluta majoria, la mateixa pregunta: És així com ho fan els negres?"

Ara, que es mira al passat amb recel i s'analitza el present amb lupa, la presència de persones no blanques és molt més àmplia i representativa, tant pel que fa als temes com als càstings i els equips de producció. On sí que la majoria blanca segueix sent aclaparadora és en la producció executiva, és a dir, qui hi posa diners i qui en guanya si la cosa va bé. Com a anècdota, a Atlanta n'hi ha cinc, de productors: els dos germans Glover, Paul Simms i Dianne McGunigle, que són blancs, i el nord-americà d'origen asiàtic Hiro Murai.