'Big boys', a Filmin: la tendresa és el nou punk?

“Sempre comentaves que els barris que tothom deia que eren una merda, a tu no t’ho semblaven en absolut. Que per a tu aquests llocs estaven plens d’amor, de tendresa i de sentit de la comunitat. Excepte el teu barri, que, efectivament, era una puta merda”, recorda en Jack (Dylan Llewellyn), el protagonista i narrador de Big boys, que li explicava en Danny (Jon Pointing), el seu millor amic. En Danny és un jove a qui han jugat en contra totes les circumstàncies. Sense pares a la vista, amb una iaia que comença a patir demència, en un barri de merda, per fi es decideix a anar a la universitat amb vint-i-pocs anys, com a última oportunitat de fer alguna cosa amb una vida sense horitzons de futur. En el campus, l’instal·len en un barracó amb en Jack, amb qui es fa amic de seguida. I, sense gaires esperances de treure’s el curs, es dedica a sortir de festa, col·locar-se i intentar lligar. Però els antidepressius que pren li dificulten empalmar-se... Probablement, si hagués viscut els vuitanta, en Danny hauria estat un punk. Però en les ficcions juvenils britàniques del segle XXI, el desencant social ha donat pas al malestar mental, i la ràbia juvenil s’ha transformat, estranyament, en tendresa.

En el cas de Big boys, aquest canvi de paradigma s’explica en part per la perspectiva queer de la sèrie. El creador Jack Rooke adopta una aproximació hiperempàtica tant amb els protagonistes com amb la resta de persones del seu entorn. La tendresa és la nova forma de transgressió: enfront d’un context hostil i unes circumstàncies difícils, els personatges responen amb una capacitat extraordinària per entendre’s mútuament i congeniar amb la família i els amics. La sèrie fins i tot tracta amb simpatia personatges que no deixen de resultar un pèl ridículs o fora de lloc, com la Jules (Katy Wix), la voluntària superentregada. Aquesta mirada càlida en una ficció queer juvenil no és cap novetat. Heartstopper adopta un to similar en el seu retrat de l’institut com a espai de despertar sexual. I també connecta amb Sex education pel que fa al registre amable de l’humor procaç i en la visió desinhibida però en cap cas incòmoda de molts aspectes de la sexualitat juvenil, del poliamor al sexe anal passant per les disfuncions erèctils.

Big boys també se situa en aquesta nova onada de comèdies britàniques que, en la línia de Fleabag, s’acosten al trauma des de l’humor. Com la creació de Phoebe Waller-Bridge i la recent Mi reno de peluche de Richard Gadd, Big boys va funcionar com a peça teatral estrenada al Festival d’Edimburg abans de convertir-se en sèrie. I Rooke hi explora igualment una etapa concreta de la seva vida, el primer any a la universitat, després de passar una depressió per la mort del pare i encara pendent de sortir de l’armari. La sèrie assoleix l’equilibri impossible entre l’humor sense complexos, l’abordatge de qüestions molt doloroses i l’encantadora tendresa.

Big boys encara manté connexions amb una altra estrena recent, Such brave girls, creada per Kat Sadler, que igualment aborda la superació del trauma des de la comicitat, aquí molt més punk, estripada i en femení. Allò que també comparteixen aquestes sèries britàniques és el retrat sense complexos de l’ambient popular en què es mouen els personatges. Malgrat que ara la ràbia social es tradueixi en mala salut mental, Big boys o Such brave girls mantenen una consciència de classe evident a l’hora de representar una classe obrera sense maquillatges, amb els seus gustos, costums i estètiques específiques.