"No em penedeixo de la reunió amb ETA, però ara faria algunes coses diferents": Carod a 'El convidat', en 10 frases

Barcelona1. "Em diuen Josep Lluís aquí i a la Xina Popular. Però a Cambrils em diuen Pep, i a Espanya intenten dir-me d'una altra manera; però és igual, que em diguin com vulguin".

2. Sobre el procés sobiranista: "No m'ho miro des de fora. Hi estic compromès i implicat fins al coll. Faig llibres, cada setmana faig una o dues conferències. Estic fora de les institucions i dels partits polítics, però no em genera frustració, tot i que em pensava que me'n generaria".

3. "Vaig tenir una angina de pit l'endemà que ETA hagués declarat una treva indefinida. Vaig fer en un dia 23 entrevistes en 5 llengües diferents. Em va donar aquest espant, però després ja no he tingut res".

4. "A Esquerra li dec moltíssimes coses, moltes. Sense tenir un partit al darrere, mai hauria estat vicepresident, ni abans conseller en cap. Però en un moment determinat, ser allà se'm feia insostenible, per motius que no vénen al cas, i vaig dir: 'Escolta, anem cap a casa, i ja està'. El que sí que tenia clar és que plegava de la militància de partit, però no plegava del país".

5. "Molts anys dalt d'un cotxe oficial poden fer que et pensis que la realitat és allò que es veu darrere els vidres foscos del cotxe oficial. Fins que no ho deixes no ho saps".

6. "El catalanisme hegemònic era una miqueta carrincló. Semblava que hagués de ser-ho d'una determinada manera, poc moderna, poc atractiva i, de vegades, poc urbana. Quan a mitjans dels anys 90, com també van fer d'altres, començo a elaborar un discurs nacional inclusiu i integrador, on tot això hi tingués cabuda, on es constatava una cosa que és obvia, que els catalans, feliçment, no som d'una sola manera, sinó que n'hi ha de moltes maneres, crec que això va ser positiu. Perquè, si no, era un cercle reduït on érem sempre els mateixos, i que no era atractiu per a ningú".

7. Sobre la reunió amb ETA el 2004: "Ara faria algunes coses diferents. Per exemple, ara segur que ho hauria comentat al president de la Generalitat, l'hauria posat al corrent. Però les coses van molt de pressa. La comunicació que la reunió és possible t'arriba quan t'arriba, i a vegades has de decidir en qüestió d'hores, i segons què no es pot dir per telèfon. No és pas tan fàcil. Però no me'n penedeixo".

8. "Jo pensava que a la meva mare li podia agafar qualsevol cosa en qualsevol moment. Veure portades manipulades de diaris amb una política informativa vomitiva com 'La Razón', o d'altres, cada dia, per a una mare era molt dur. Sobretot quan el que deien del seu fill era mentida. Ho va passar molt malament, com tothom a casa. Però al final ens n'hem sortit, i som aquí: defensant el mateix amb més intensitat, i, a més a més, amb un convenciment: ara guanyarem".

9. "He fet molt més del que em pensava que faria mai. Jo sóc de la darrera generació antifranquista. Vaig començar a fer política per ideologia, perquè ens havíem de carregar aquell règim com fos. [...] I amb el pas del temps m'adono que, de tots els que érem, el que va arribar més lluny a nivell de responsabilitat institucional vaig ser jo. Però no és una etapa acabada, vull fer moltes més coses encara en aquesta vida i en aquest país".

10. "No m'he retirat, m'he enretirat, que vol dir que et poses a un costat, no que fas un pas enrere. Qui s'enretira sempre hi pot tornar. No és la meva prioritat en aquests moments, ni m'ho he plantejat, perquè ara estic molt bé, més bé que mai. [...]. Hauria de passar que hi hagués algun tipus de situació singular en aquest país que requerís mesures d'emergència o d'unitat nacional suprapartidistes, on gent de distintes sensibilitats sumessin o remessin, per fer servir un símil mariner, totes en la mateixa direcció".