De 'chonis' i 'déjà-vus': 'Operación Triunfo' i la síndrome d'Estocolm
BarcelonaNietzsche parlava de l'etern retorn i potser sense saber-ho estava avançant l'existència d'Operación Triunfo, que a la gala final celebrada aquest dilluns va donar bones mostres de circularitat. Alguns exemples: Chenoa acomiadant la seva primera edició com a presentadora cantant Last dance, un tema que va interpretar fa 22 anys. Lola Índigo, primera expulsada de l’edició 2017, actuant com si hagués estat una de les guanyadores, perquè, de fet, ella forma part del selecte grup d'extriunfitos que ha aconseguit fer carrera. I Naiara, autodenominada la choni de l'edició d'enguany, enduent-se el premi cantant Sobreviviré de Mónica Naranajo, un tema que ja va donar la victòria a Ainhoa Cantalapiedra a la segona temporada i que és un bàsic per a qualsevol concursant que, com diuen els joves, vulgui "servir figa". La gala final d'Operación Triunfo va demostrar que és un programa que, en bona part, s’alimenta d’autoreferències, la benzina que escalfa els motors dels fans del format, especialment dels que ja tenen canes i segueixen el concurs des dels inicis (qui aquí escriu forma part d'aquest grup). Hi ha un altre gruix de seguidors, el més jove, que ho viu amb la passió desfermada que provoca la novetat, si hem de fer cas als debats incendiats a xarxes socials. Perquè un autèntic fan d'Operación Triunfo sempre critica el programa, a vegades fins al paroxisme, però sempre hi torna. És un cas greu de síndrome d'Estocolm.
El programa es mou entre dues constants: el manteniment de l'essència del format i la necessitat d'innovació, que aquest any ha passat per l'emissió a través d'una plataforma de streaming, Amazon Prime. Més enllà de la retransmissió a través d'una finestra nova, la final d'aquesta edició podria haver estat la de qualsevol altra. Perquè si has vist totes les edicions d'OT, acabes tenint una petita sensació de déjà-vu: més o menys a cada edició hi ha una clara o clar favorit, mentre els espectadors en veu baixeta van dient: "Però ja sabem que qui després triomfa és el que queda segon" (David Bisbal, Manuel Carrasco, Pablo López i Aitana són alguns dels il·lustres secundaris d'OT).
I malgrat la sensació que ja ho has vist tot abans, dilluns al vespre el públic que va assistir a la gala estava entregat a la causa. Tan entregat que sovint era impossible sentir les intervencions de Chenoa, que s'ha confirmat com una més que solvent presentadora. Servidora, que llueix amb orgull l'estatus d'oteista però que enguany no ha estat tan pendent de l'edició com calia, se sentia una mica extraterrestre entre els fans de Naiara i Paul Thin. Alhora, però, tot era estranyament familiar, perquè fa 22 anys –els mateixos que fa que Chenoa va cantar Last dance, uf– que segueixo aquest programa. I encara que la passió de llavors ha desaparegut una mica, com bona alumna disciplinada dilluns vaig seguir fil per randa les indicacions de l'animador de públic, que ens ensinistrava amb ensenyaments com "la televisió és com l'amor, no és el mateix fer-lo que mirar-lo". Així que esquena recta i el millor somriure, que estàvem asseguts just darrere dels concursants. Els fans del format tampoc necessitem que ens collin gaire per donar la nostra millor versió, perquè com deien a Gran Hermano, allà dins, en aquell plató ple de colors fosforescents i llums a discreció, tot es magnifica.
Per a molts espectadors, segurament els més boomers, aquesta edició no ha existit perquè s'ha fet a través d'un canal al qual no estan avesats. Però no és un públic prioritari per als responsables del format: el gruix de fans d'OT s'ha renovat i això li garanteix la supervivència. Com va dir Chenoa per acomiadar la final, "Llarga vida a OT", i així serà: Amazon ja n'ha anunciat la nova temporada.
