La clau de la premsa forana: històries del poble contades pel poble
Les publicacions locals es mantenen gràcies a la informació de proximitat i resisteixen al segle XXI: només una de cada tres té edició digital
PalmaLa Part Forana de Mallorca disposa d’una xarxa de publicacions locals consolidada amb més de cent anys de trajectòria que es manté amb 30 periòdics i una tirada global anual d’1,4 milions d’exemplars. La difusió al territori propi, la popularitat que té entre els veïns i la seva proximitat fa que sigui molt llegida, tinguda en compte i fins i tot estimada per la població local. “El poble s’hi sent identificat perquè a través d’entrevistes a gent del carrer s’hi recull la memòria col·lectiva”, explica Mateu Morro, un dels fundadors i actual col·laborador de Coanegra, la revista mensual de Santa Maria del Camí. Cadascuna té les seves pròpies particularitats, però totes tenen un factor comú essencial: relaten històries del poble escrites pel mateix poble. “Tenen un gran impacte en la societat perquè són les úniques que tracten d’una manera molt propera i directa els temes quotidians i diaris que afecten la gent del municipi”, afegeix Morro.
Tot i que els lectors de la Part Forana habitualment també llegeixen premsa regional i estatal, valoren les peculiaritats de la local. “Per als lectors és com si creàssim l’starsystem local i la gent arriba a reconèixer qui surt cada setmana i quin paper té dins del poble”, destaca Antoni Riera, director del setmanari Cent per Cent de Manacor. Per aconseguir aquesta proximitat, la llengua és un element important. De fet, totes les publicacions locals de Mallorca i Menorca –a les Pitiüses no hi ha publicacions rellevants d’àmbit municipal o comarcal– són en català. “Si publicam en català no és per resistència, sinó per normalitat. És la llengua que parlam i que parla la gent de Manacor”, explica Riera. Hi coincideix l’actual director de Veu de Sóller, Gabriel Mercè: “No he de donar cap motiu per escriure en la meva llengua, és un tema completament natural”.
Allò que sí que consideren un “pes afegit” és publicar informacions de gent coneguda. En aquest tipus de publicacions és fàcil incórrer en l’autocensura. “Nosaltres, a diferència d’altres mitjans, sí que sabem que ens haurem de topar pel carrer amb les persones protagonistes de les informacions”, detalla Riera. Malgrat això, argumenta que no afecta el rigor de les notícies, sinó tot el contrari: “Publicam coses incòmodes i ho continuam fent tot i saber-ho, per això mateix és tan important el rigor, perquè tu estàs molt més tranquil si saps que allò que has escrit és cert”, afegeix.
Dos grans grups
Tot i tenir punts en comú, es poden diferenciar dos grans grups en la premsa forana en funció de la seva projecció. Hi ha mitjans que nasqueren amb una clara tendència periodística, mentre que d’altres ho feren per tractar temes culturals, territorials i donar informació municipal. Dins el primer grup s’hi poden incloure aquelles publicacions que tenen treballadors en nòmina, mentre que les altres es mantenen gràcies a la feina desinteressada de col·laboradors locals. En el cas de publicacions com Veu de Sóller, el director no només es preocupa de la qualitat dels continguts, sinó que també ha de pensar en la rendibilitat econòmica del projecte. “Sempre hem de tenir present com aconseguir més audiència i més publicitat”, explica Mercè. En aquesta línia destaca que l’ètica periodística de vegades es pot veure compromesa: “Tots els mitjans fan coses poc ètiques per apujar vendes, però intentam trobar l’equilibri entre agradar a l’audiència i fer bones informacions”.
D’altra banda, hi ha el sector de publicacions de caràcter sociocultural, que són la majoria, entre les quals es troben Es Saig d’Algaida, Díngola de Sineu i Llucmajor de Pinte en Ample. Tenen una periodicitat més laxa, solen ser mensuals o, fins i tot, trimestrals. El motiu? La majoria les fan voluntaris. “Els moments de crisi s’han superat perquè sempre hi ha hagut gent disposada a col·laborar. El problema és si la revista penja d’una única persona i no té el relleu en el moment que falta”, relata Morro. Precisament aquest és el cas de la Revista Lloseta, que el desembre anuncià la desaparició de la capçalera en cas de no trobar relleu.
La digitalització, un hàndicap
El de les publicacions locals és un sector que no ha estat aliè a les adversitats que s’han viscut els darrers anys a altres estaments de la premsa com la d’àmbit regional o l’estatal. Afrontar la digitalització i els canvis en els hàbits de lectura associats a aquesta ha estat i és un dels reptes més complicats per als gestors de les publicacions locals. De fet, només una de cada tres té edició digital i sobretot hi bolquen els continguts publicats prèviament al paper. El president de l’Associació de Premsa Forana (APF), Rafel Puigserver, explica que la clau és oferir dos productes diferenciats: un a web i un a paper. “L’edició impresa ha de tenir més reportatges i entrevistes, mentre que la digital ha de contenir notícies més immediates”, considera. No obstant això, la manca de recursos dificulta que la premsa forana pugui ‘alimentar’ una versió digital i una d’impresa.