Aina Clotet: "Crec que, directament, la conciliació no existeix. Jo no sé què és"

BarcelonaAixò no és Suècia, que s'estrena aquest dilluns a TV3 i 3Cat i dimarts a RTVE Play, és la primera sèrie pròpia d'Aina Clotet, que a més de cocreadora de la producció també n'és la protagonista. Clotet interpreta la Mariana, que junt amb el seu company, el Samuel (a qui dona vida Marcel Borràs, parella a la vida real de Clotet), decideix anar-se'n a viure a Vallvidrera perquè els seus fills creixin en un entorn més amable i saludable que Barcelona. La comèdia, que també s'emetrà a Suècia, Finlàndia i Alemanya, acaba de guanyar el premi Prix Europa a la millor sèrie de ficció de televisió del 2023 que atorga el Parlament Europeu i ha estat una de les propostes destacades del MIPCOM, un dels principals mercats audiovisuals mundial.

He llegit que vas decidir fer la sèrie, en part, perquè quan vas ser mare la vida et va canviar i no t'havien avisat gaire. Va ser un canvi molt fort?

— La sèrie no neix de quan jo m'inicio en la maternitat, que és quan vaig fer el primer curtmetratge, sinó amb el naixement del meu segon fill, quan vaig anar a unes teràpies de pares del barri a les quals m'havien convidat. Allà és on vaig conèixer el Sergi Cameron, que és coproductor de la sèrie, i on vam començar a pensar que hi havia un tema a explorar. Érem uns pares molt diferents entre nosaltres, però tots buscàvem el mateix: una millora, una excel·lència, unes garanties: ens preguntàvem què podíem fer per fer-ho bé... I és com, "però si no es podrà fer bé". La sèrie no diu que no t'hagis de formar i llegir, res d'això. La sèrie parla de la dificultat d'anar del discurs a la pràctica i d'aquesta generació que estem intentant un tipus de criança meravellosa però que, en el fons, estem molt perduts pel que fa als referents.

És una maternitat molt exigent.

— Molt exigent! Parla molt de l'exigència, la sèrie. Per això m'alegra que connecti amb gent que no és pare o mare, perquè era un dels objectius. La sèrie parla de molts temes universals. Agafem la criança i la posem al centre, però en el fons, a través de la vida aspiracional d'aquesta parella que se'n va a un nou barri, explorem la por, i la cerca de perfecció i d'ideals que et perd.

Aquesta perfecció deies que és difícil d'assolir. ¿Frustra gaire no aconseguir-la?

— Absolutament. És la necessitat de control. La Mariana és un personatge que al llarg de tota la temporada ho ha d'aprendre, això. Molt aviat la sèrie ve a dir "molt bé, aquest lloc idíl·lic i ple de garanties no existeix". I llavors la por s'instal·la en els dos protagonistes de maneres diferents. En el cas de la Mariana la dispara cap als seus fantasmes. La Mariana voldria protegir els seus fills dels perills de la vida, però no es pot.

La Mariana busca una maternitat diferent de la que va viure ella com a filla. ¿Això sempre passa quan s'és mare?

— Quan ets mare analitzes d'on vens i on vols anar, ja sigui perquè t'ha agradat el que has viscut i ho vols reproduir o tot el contrari. En el cas de la Mariana ve d'una educació molt tòxica i amb una mare amb problemes de salut mental i, per tant, ella vol ser el model totalment contrari. Ella ha estat mancada d'estima, d'atenció, d'aprovació. Vol ser un altre model de mare i es passa de voltes.

La sèrie es mou en el terreny de l'humor. ¿L'humor és una eina bàsica per enfrontar-se a la maternitat?

— L'humor és una eina bàsica a la vida, i aquesta sèrie, sobretot, sobretot, sobretot, neix de les ganes de riure'ns de nosaltres mateixos. Era el que més em venia de gust. Quan anava a aquestes teràpies m'apuntava coses i pensava "és que jo vull riure d'això", volia riure d'aquest fracàs permanent en què estàs immers. El to de la sèrie és en el que hem posat més intenció. És una comèdia que té una falsa aura de thriller que és molt important perquè no deixa de ser la por des del punt de vista de la protagonista.

¿Tens certa recança que la gent pensi que la sèrie és autobiogràfica?

— No, la veritat és que no. M'agrada molt la Mariana. Crec que en el fons és una dona carregada de bones intencions, que s'equivoca molt i a mi em fan molta gràcia moltes de les coses que fa. Si segueixes la sèrie, acaba fent coses molt tendres i acabes entenent la seva ferida. Crec molt en els personatges que van a l'extrem, no crec que hàgim de fer personatges que caiguin bé des del principi. Hi ha moltes coses en què m'assemblo a la Mariana, i moltíssimes en què no m'hi assemblo gens.

Com tu dius, la Mariana és una dona que cau força malament.

— Cau fatal, i va molt al límit. Però no sé, Mr. Bean cau fatal i a mi no em pot fer més gràcia. Com més avança la sèrie, més erràtica és la Mariana.

La parella de la Mariana, el Samuel, deixa la feina temporalment per dedicar-se a la cura dels fills. Ell és una excepció entre els pares de l'escola.

— Volíem explorar aquesta nova masculinitat, aquest nou moment en què els homes volen ocupar un espai que han d'ocupar, però del qual no tenen referents. Al Samuel li costa molt sostenir la invisibilitat que representen les cures.

¿Als homes els costa més assumir aquesta invisibilitat?

— Nosaltres fa tants anys que estem en aquesta invisibilitat...

La conciliació també està molt present en la sèrie. ¿Es pot aconseguir la conciliació?

— Crec que, directament, la conciliació no existeix. No sé què és la conciliació. El que li passa a aquesta parella és que han fet uns pactes i a tots dos els costa molt complir-los per les seves inèrcies socials.

Almenys han reflexionat sobre quina mena de pares volen ser.

— Tenen molta teoria, han pensat molt i han llegit molt. Però una cosa és la teoria i l'altra és la pràctica. Per a mi, en el fons, l'espectador de la sèrie és la nena, la filla, que només demana temps. L'han canviat de casa, de barri i d'escola, i ha tingut un germà petit. L'únic que necessita és calma i aquests pares no l'hi donen.

¿Tu també tenies molta teoria abans de ser mare?

— Sempre m'ha agradat molt llegir però després no acabo sent fanàtica de res en concret. Quan vaig començar a veure la quantitat d'informació que hi havia sí que vaig pensar que tenia ganes de fer alguna cosa amb tot això. En el fons, la criança respectuosa no és res més que el sentit comú, però el que passa és que moltes vegades l'hem perdut, el sentit comú. Cada vegada crec que sé menys coses, ja no dic grans titulars de res. Si aprens alguna cosa quan fa uns anys que ets mare és que t'equivoques moltes vegades. L'important és anar-ho intentant i respectar sempre el teu fill.