Alba Tarragó: “Deia que tenia una bona notícia i tothom assumia un embaràs, no un premi”

PalmaSol posar l’ull en els temes més invisibilitzats, en les històries de persones que no ocupen grans espais a l’agenda mediàtica. Alba Tarragó (Palma, 1995), redactora de l’ARABalears, ha guanyat el premi Ciutat de Palma Miquel dels Sants Oliver de periodisme 2022 pel treball Assistència sexual i discapacitat, publicat l’any passat en aquest setmanari, en el qual aborda un tema tabú i ple de prejudicis: la sexualitat en les persones amb diversitat funcional.

El premi Ciutat de Palma de periodisme ha estat per a una dona i molt jove. T’ha sorprès?

— Sí, jo mateixa vaig pensar: acab de començar, hi ha gent que fa feina fa molts d’anys i molt bona. Em va sobtar. Però crec que és important que s’entengui que la nostra mirada jove és igual de vàlida i potser un afegit. Jo som la primera que s’emociona quan es reconeix la feina a les dones; quan entre nosaltres ens aplaudim, ens promocionam. Crec que ens fan falta més reconeixements per fer-nos més visibles. Puc contar una anècdota per demostrar-ho: cada vegada que, aquests dies passats, deia que tenia una bona notícia, tothom assumia que era un embaràs, i no un premi de periodisme. I una dona, periodista, en edat fèrtil té moltes més notícies a explicar que un embaràs.

Al reportatge del premi planteges un tema poc tractat: el plaer sexual i les persones amb discapacitat. Com t’hi endinses?

— Arrib al tema a través d’una classe d’un màster, i crec que això ajuda a tractar-ho de la manera més curosa possible, perquè saps de què parles. També ho toc des de l’empatia, perquè m’ho va explicar un professor que és usuari de l’assistència sexual perquè no té mobilitat de cintura cap avall, i un activista del tema. Et fa veure que el primer que has de fer és parlar amb els implicats: els assistents sexuals i els usuaris, que són persones amb discapacitat que no poden sentir el plaer sexual per si mateixes. Conèixer la realitat d’aquestes persones fa que et facis unes preguntes que abans no t’havies plantejat perquè no és la teva realitat.

Quines preguntes?

— Ràpidament et demanes: és el plaer una necessitat bàsica que s’hauria de democratitzar? O encara més: és un dret? Si és així, els serveis socials ho haurien de garantir. Perquè si has de pagar, no tothom pot accedir-hi. Però després parles amb entitats que et diuen que s’ha d’anar alerta amb l’oferta que et trobes perquè potser hi ha altres intencions. Per tant, et demanes quines inseguretats es poden generar. Amb les fonts intentes trobar respostes.

L’assistent sexual és una figura desconeguda i no està regularitzada.

— La gent de vegades creu que són persones que venen del món del treball sexual i fan funcions socials, però és al contrari: venen del món sociosanitari i fan funcions relacionades amb el plaer. No hi ha un títol com a tal, s’hauria d’emmarcar dins l’assistència personal, però no és així del tot perquè no preveu la part sexual.

El desconeixement du a l’estigma?

— Sí, perquè veim bé que un assistent personal et faci un massatge per estimular les cames, cosa que et pot provocar plaer, però quan es planteja generar plaer intencionadament, llavors començam a jutjar. Un referent clar és la pel·lícula Intocable, on el protagonista sent plaer a les orelles. Això no és sexualitat? Aquest és un altre punt: la centram molt en els genitals perquè tenim una visió coitocentrista.

Hi ha experts que plantegen que és un tipus de prostitució. Què en penses?

— Es pot concebre com una forma de treball sexual, i hi ha qui ho considera un perill perquè s’obre la porta a regular-ne una part. Però, al cap i a la fi, deixar-ho als marges, no regular-ho, no fa que desaparegui: fa que continuï als marges. Com que és un tema amb opinions molt polaritzades, crec que allò ideal és plantejar totes les visions i que el lector tregui les seves pròpies conclusions.

Hi ha la subjectivitat del periodista.

— És clar, això que diuen de ser objectiu, no es compleix mai, perquè el periodista hi posa la seva mirada, però hem de ser fidels a la realitat, i la realitat és que existeixen aquestes dues posicions en el debat. Per això incloc la visió d’una persona contrària a regular-ho. Però també és cert que la nostra feina és escoltar especialment la gent que no té tants de privilegis. Si hi ha persones que no tenen accés a una cosa a la qual jo sí que tenc accés, la meva funció és escoltar-les i donar-los un espai.

Si les persones amb discapacitat ocupen poc espai mediàtic, encara menys la seva sexualitat…

— Si partim dels privilegis, el lloc a l’escala social de les persones amb discapacitat no els permet ocupar una part destacada de l’agenda mediàtica i política. Això fa que les seves veus se sentin poc i que sovint se’ls tracti de manera paternalista o infantilitzada. Molts de pics són els altres que parlen per ells. A més, dins la seva agenda no s’ha posat el tema del plaer i la sexualitat, per la mateixa mirada paternalista. S’ajunten tots els prejudicis i es genera un tabú.

El reportatge es va publicar en un setmanari, el de l’ARABalears. Com influeix el format?

— La mateixa filosofia de setmanari t’obliga a fer temes diferents dels que expliques en el dia a dia, més limitats per l’agenda. També permet mostrar altres punts de vista, perquè has treballat el contingut d’una manera més reposada i reflexionada. Per altra banda, saps que tindràs un lector que hi dedicarà més temps, que s’ho mirarà amb ulls més curiosos. Crec que això és un punt a favor dins el panorama del periodisme local.

Dius periodisme local. Com influeix el context illenc en la tasca periodística?

— El principal hàndicap és que sol estar molt concentrat, el tenen copat normalment pocs mitjans i són els que també t’obliguen a anar cobrint aquells fets que són notícia cada dia i et condicionen en certa manera. Òbviament, el territori et marca unes prioritats, que aquí són coses com el turisme i les conseqüències del model econòmic en tots els àmbits. Però també t’ho pots agafar com una font de temes, donar una altra mirada, una altra cara.

Molts dels reportatges en què treballes estan travessats pel feminisme, la visió de gènere hi té un espai rellevant. Com ha estat fer feina aquests anys, quan les dones han començat a ocupar una part més important de l’agenda?

— És cert que els darrers anys hi ha hagut un cert boom dels temes relacionats amb el feminisme i la igualtat de gènere, i això té un perill, que és que acabam una mica saturats de la informació i és difícil, a vegades, trobar contingut nou. Però la realitat social i política ens demostra que encara no n’hi ha suficient, d’aquest contingut. Al final, és igual sobre què escriguis, sempre que siguis conscient i sincer amb tu mateix i consideris que estàs treballant en un tema que el lector mereix conèixer i sobre el qual és valuós que reflexioni.