Deu curiositats que potser no saps d'Eurovisió

BarcelonaAquest dissabte Eurovisió celebra la seva 66a edició i deixa enrere els espectacles a mig gas per culpa del covid. En la final hi participaran 25 concursants que hauran superat les semifinals, que arrenquen aquest dimarts i acaben dijous. Per poder afrontar el festival amb tots els coneixements que necessita un bon eurofan, hem recopilat deu curiositats sobre el longeu festival de la cançó.

El país que més vegades ha conquerit el micròfon de vidre que rep el vencedor d'Eurovisió és Irlanda. Des de l'inici del festival ha guanyat en set ocasions (1970, 1980, 1987, 1992, 1993, 1994 i 1996) i, a més, és l'únic país que ha sortit vencedor tres anys consecutius. No és l'únic rècord que té Irlanda: Johnny Logan, un dels seus representants, és l'únic que ha guanyat el festival dues vegades. Per darrere d'Irlanda hi ha Suècia, que si guanyés aquest any provocaria un empat entre el país dels U2 i el d'ABBA.

La cançó d'Eurovisió que més versions ha tingut és Nel blu dipinto di blu, coneguda popularment com Volare, amb la qual Itàlia va participar en el festival del 1958. Cantada per Domenico Modugno, es va convertir en un tema molt popular que va transcendir Eurovisió, festival que no va aconseguir guanyar (va quedar en tercer lloc de deu), i que cantants i grups tan diversos com Dean Martin, David Bowie o els Gipsy Kings van versionar.

No, no és Espanya. El país que més vegades ha rebut carbasses a Eurovisió és Noruega, que ha quedat última en quatre ocasions. Curiosament, el país nòrdic té un altre rècord: Fairytale, la cançó amb què van guanyar Eurovisió el 2009, és el tema que ha guanyat el festival amb un percentatge més alt de vots de la història del festival. Tots els països participants la van votar i va aconseguir 387 punts.

Tot i que Espanya no té el rècord de vegades en rebre zero punts, s'hi acosta bastant. Tres cops ha rebut la pitjor puntuació possible: amb Víctor Balaguer (1962), amb Conchita Bautista (1965) i amb la inoblidable (i mil cops imitada) Remedios Amaya i el tema Quién maneja mi barca (1983).

Eurovisió és un xou en què es barreja música i, moltes vegades, una mica de friquisme, però de tant en tant apareixen cançons que acaben fent-se un forat en la història del pop. És el cas de Save your kisses for me, el tema amb el qual el Regne Unit va guanyar el festival del 1976 i la cançó sorgida d'Eurovisió que més èxit comercial ha tingut: va vendre sis milions de còpies. Per darrere queda la icònica Waterloo, dels ABBA, amb cinc milions de còpies venudes. El bronze també és per a Suècia gràcies a Euphoria, de Loreen, triomfadora de l'edició del 2012 i que va vendre dos milions de còpies.

Aquesta és una pregunta que cada any es fan molts espectadors: què carai hi fa Austràlia a Eurovisió si se suposa que és un festival europeu? El canal públic Special Broadcasting Service va començar a retransmetre el festival a Austràlia l'any 1983, i des de llavors s'ha convertit en un dels esdeveniments televisius més vistos del país. A causa de la popularitat que el festival té a Austràlia, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) va decidir convidar el país oceànic a participar en la 60a edició, que es va celebrar el 2015. Tot i que en un principi es tractava d'una participació puntual i vinculada a la commemoració de les sis dècades d'història del festival, la UER va decidir estendre la invitació fins al 2023. Si Austràlia arribés a guanyar Eurovisió, mai podria ser amfitriona del festival, ja que l'acord amb la UER estipula que sempre s'haurà de celebrar en un país que formi part de la unió de televisions públiques europees.

Tot i que Irlanda sigui el país que acumula més victòries eurovisives, per trobar la cançó que ha aconseguit més punts en tota la història del festival cal anar fins a Portugal. L’any 2017 Salvador Sobral representava el seu país amb Amar pelos dois: la seva història va emocionar Europa i va obtenir un total de 758 punts. Sobral no només es va proclamar guanyador d'Eurovisió amb una proposta que s'allunyava del gran espectacle d'entreteniment d'edicions anteriors, sinó que també va aconseguir un rècord històric.  

Espanya ha guanyat el Festival d’Eurovisió dos cops. El primer, l’any 1968 a Londres, quan Massiel va interpretar la cançó La, la, la, que contenia ni més ni menys que 138 las. D’aquesta manera, Espanya va ser el país encarregat d’organitzar el festival l’any següent, que va tenir lloc a Madrid. L’edició del 1969 ha sigut la segona i última victòria espanyola al festival –la representant era Salomé amb Vivo cantando–, però també ha sigut l’única edició en què quatre països van compartir la primera posició: Espanya, el Regne Unit, els Països Baixos i França. Aquell mateix any Àustria va boicotejar el festival no participant-hi com a mostra de rebuig a la dictadura franquista.

L'opinió general és que Espanya fa anys que està en el pou quan es tracta d'Eurovisió. En realitat, però, no fa tant que va abandonar els llocs d'honor: l'últim cop que va entrar al top ten va ser fa vuit anys, quan la representant espanyola va ser Ruth Lorenzo amb Dancing in the rain. Dos anys enrere, Pastora Soler també ho va aconseguir amb la balada Quédate conmigo.

Els organitzadors d'Eurovisió es fan un fart de repetir que el festival no té res a veure amb la política, però això no sempre ha sigut ben bé així. Deixant de banda l'expulsió de Rússia d'aquest any, el festival sí que ha tingut alguns lligams polítics: la cançó E depois do adeus, amb la qual Portugal va participar en l'Eurovisió del 1974, es va convertir en un himne de la Revolució dels Clavells. Aquesta cançó va sonar a la cadena Emissores Associados de Lisboa el 24 d'abril, a les 22.55 hores, i va servir perquè els militars sabessin que havia de començar l'aixecament contra la dictadura salazarista. La cançó es va triar perquè estava de moda i perquè la seva lletra no era política, dos elements que feien que no aixequés sospites.

Amb només 13 anys, la cantant Sandra Kim, que representava Bèlgica a l'Eurovisió del 1986, es va convertir en la cantant més jove a guanyar el festival. La lletra de J'aime la vie explicitava que la cantant tenia 15 anys, així que quan es va saber la seva autèntica edat Suïssa va demanar que se la desqualifiqués. Quatre anys més tard, després que diversos països haguessin enviat representants menors d'edat, l'organització va establir una edat mínima de 16 anys (també s'hi poden presentar aquells cantants que facin els 16 el dia mateix del festival).