Dimecres Addams, Tim Burton i la domesticació de l'obscuritat gòtica

Rostre pàl·lid, trenes negres i llargues, rictus impàvid, gustos morbosos (la seva nina preferida és una Maria Antonieta decapitada) i cert gust per la crueltat. Dimecres Addams representa l'antítesi de l'ideal de noia adolescent, tota tendresa i de color de rosa, segons el cànon de feminitat hegemònica. Filla artística del dibuixant Charles Addams, la Dimecres va néixer a les pàgines de The New Yorker als anys trenta, i va cobrar popularitat en una encarnació més infantil i domèstica amb la sèrie televisiva dels anys seixanta La família Addams. Als noranta, un seguit de pel·lícules van revifar el personatge en una encarnació perfectament sinistra per part de Christina Ricci, recuperada en la sèrie de Netflix. Qui més adient en aquella època per encarregar-se de dirigir els films que Tim Burton? El director de Beetlejuice va ser la primera opció per encarregar-se'n, però es trobava immers en El retorn de Batman. Així que va ser Barry Sonnefeld qui finalment va prendre les regnes de la versió cinematogràfica de La família Adams, amb resultats més que satisfactoris.

Ara Burton torna a estar implicat amb els Addams. En concret, amb Dimecres, la sèrie televisiva creada per Alfred Gough i Miles Millar que posa l'adolescent de la família Addams en el centre de la investigació d'una sèrie d'assassinats de caràcter sobrenatural que tenen lloc en l'internat per a joves marginats on estudia. Dimecres se situa així en l'estela de sèries sorgides sota la influència de Harry Potter que introdueixen el fantàstic en les rutines més típiques de la ficció adolescent. La Dimecres que interpreta Jenna Ortega compleix amb totes les característiques estètiques del personatge. Però també posa en evidència la domesticació que ha patit l'estètica gòtica en els últims anys. Tot i que es manté fidel al tarannà sinistre i més aviat solitari del personatge original, la Dimecres es presenta ara com una noia que s'adequa als cànons de bellesa fins al punt que és objecte de l'interès romàntic per part de dos personatges masculins, com manen els dictats de les sèries adolescents més habituals.

Fa anys que en la ficció adolescent mainstream, de la saga de Harry Potter a X-Men, es conrea aquesta nova divisió entre normals i marginats, en què els diferents tradicionalment menystinguts es ressituen com els nous guais de la classe. A primera vista, hi ha cert empoderament en aquesta reivindicació del raret com a figura atractiva. Però sèries com Dimecres confirmen com cert audiovisual s'ha apropiat de la figura del freak no per celebrar-la pel que té de divergència respecte a allò normatiu, sinó com a nova forma de distinció elitista, en un plantejament en el fons d'allò més normie.

La presència difuminada de Burton

A part d'alguna incursió puntual en la televisió als inicis de la seva carrera, aquesta és la primera sèrie en què s'involucra com a director Tim Burton. Firma els quatre primers episodis dels vuit que conformen la primera temporada de Dimecres. L'imaginari general recorda el del creador d'Ed Wood, però això passa ja amb moltes altres sèries mainstream d'aires gòtics. Potser el tret més identificatiu seu és com separa l'habitació que comparteix la Dimecres amb la noia-lloba Enid en els dos estils decoratius que les defineixen respectivament, una divisió estètica entre dues formes de concebre el món que també es produïa a Eduard Manstisores i La núvia cadàver. També porten la seva signatura dues de les seqüències més poderoses de la sèrie, encara que remeten a altres títols. La del pròleg a la piscina, que recorda Deixa'm entrar; i la del ball que connecta clarament amb Carrie. Però la seva empremta queda tan difuminada com el substrat fosc de la Dimecres Addams original.