Disney diu amén al Papa
Disney+ acaba d’estrenar Amén. Francisco responde, un programa dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que facilita el diàleg entre deu nois i noies de diferents llocs del món i el papa Francesc. Mediàticament és ambiciós i meritori per aconseguir la predisposició d’un líder mundial inaccessible. A l’inici, mentre alguns flaixos de la quotidianitat dels joves ens permeten conèixer-los una mica, també veiem instants de la vida del pontífex al Vaticà. Una diferència de realitats que permet establir el contrast entre el món planer d’uns i el poder de l’altre fins que, simbòlicament, la humilitat del local que els acull els iguala per conversar. A l’arribada, Francesc es mostra bromista i proper, amb aquell humor d’avi una mica antic. La posada en escena té l’austeritat simbòlica que pretén vendre la senzillesa del Papa.
El càsting dels joves protagonistes està molt treballat, buscant realitats i condicions que estimulin la conversa i, sobretot, la portin a l’àmbit personal per fer-la més emotiva. Ni són tots cristians ni tots són creients. Les preguntes dels joves fan que es manifestin circumstàncies individuals amb un cert factor sorpresa per a l’espectador. Els abusos sexuals per part de l’Església, l’homosexualitat, la transsexualitat, el feminisme, la pornografia i el racisme apareixen en el diàleg. Alguns ploren pel dolor que han patit, o s’emocionen a l'expressar-ho davant del Papa. La capacitat d’argumentació dels joves és desigual. La Lucía, del Perú, és qui aconsegueix aportar una mica més de maduresa i complexitat al discurs. Les explicacions del Papa són més pròpies d’un capellà ras que d’un líder mundial. Evita hàbilment algunes respostes acollint-se a tòpics de sotana. També reconeix els mals i els defectes de l’Església amb més resignació que no pas determinació de qui té el control per solucionar-ho. Però mesura molt les paraules. En l’únic moment que fa inflexió de gènere és per parlar dels "abusadores y abusadoras" de l’Església. Però mai parla de "hijos e hijas" o "los y las creyentes" o "católicos y católicas". El seu argumentari per negar el masclisme de l’Església és ridícul i delirant. Però el debat és impossible. La càmera es limita a buscar les reaccions de perplexitat en els rostres de les noies. Malgrat que el programa vulgui vendre’ns aquest Papa proper i campechano –com diu una de les noies–, continua sent un discurs retrògrad lluny del que necessita l’evolució social. S’acaba consultant sobre els abusos, l’homosexualitat, la transsexualitat o la corrupció de l’Església gairebé com si es demanés permís a la institució, o suplicant una mena de vistiplau diví, com no es faria amb cap altre líder mundial, a qui s'exigiria una transformació immediata. Però amb el Vaticà s’ha normalitzat aquesta submissió al biaix moral caduc. I això fa retrocedir el discurs social. Amén. Francisco responde et demana tanta ingenuïtat, indulgència i carrincloneria com a espectador que, si no ets un creient entregat i acrític, et costa molt combregar amb el discurs i el format.
