Elena Gadel: “Soc la persona més repel·lent del món amb el català”

BarcelonaJust fa 20 anys, Elena Gadel (Barcelona, 1982) concursava a la segona edició d'Operación Triunfo i debutava al món de la música amb el single Es por ti. Ara es troba a l'altra banda, fent de jurat del talent show de TV3 Eufòria. Entremig, Gadel s'ha construït una extensa carrera en el món del teatre musical -ha format part de Mar i cel, El petit príncep, Grease i Cabaret, entre molts d'altres-, a la música -ha publicat tres discos en solitari i té el quart a punt de sortir del forn- i també a la televisió, on des de fa més de quatre anys interpreta la Noe a la sèrie de sobretaula de TV3, Com si fos ahir.

Com vas acabar a Eufòria?

— L’equip del programa és el mateix de l’Oh happy day. Em van trucar i em van preguntar si em faria gràcia ser-hi. Tinc dos nens petits, de tres i cinc anys, estic fent el Com si fos ahir, concerts els caps de setmana i a punt de llançar un nou disc. D’entrada vaig pensar que tenia massa coses i que Eufòria no hi cabria. Em van dir que m’havien de fer una petita prova i els vaig respondre: "Si me la feu avui, potser sí". Me la van fer i quatre dies després em van trucar dient que m'agafaven.

Com et sents en el paper de jutge?

— Des del principi tenia clar que si ho feia era per passar-m’ho bé. La posició de jurat no és fàcil ni agraïda. Amb perspectiva tothom té una opinió, i fins i tot jo mateixa avui puc tenir una opinió diferent de la que vaig tenir divendres passat. Però en aquell moment ets allà i has de decidir. M’ho estic passant molt bé, i això compensa al màxim.

Fa 20 anys eres a l'altre cantó, com a concursant d'Operación Triunfo. T'ha costat canviar de bàndol?

— La part més agra la vaig passar amb l’Oh happy day. Em costava molt col·locar-me al lloc de jurat. En aquests anys he agafat molta força com a artista, i això és molt important a l’hora de jutjar. És com quan ets mestra, has d’ensenyar coses que tu també puguis defensar. Ara sento que allò que veig a l'escenari jo ho podria fer, potser no amb tots els estils, però sento que tinc un criteri per valorar una actuació que pot convèncer el concursant i pot empatitzar amb el públic. Si no, no estaria asseguda en aquella cadira d’una manera tan serena i alegre. Comença el programa i em dic: "Elena, a jugar".

Cada vegada hi ha menys concursants. Us està resultant difícil nominar?

— Competir amb l’art és curiós i surrealista. Per què una persona que canta hip-hop ho fa millor que una persona que canta pop? Hem d’excloure persones que ho fan molt bé, però jo tinc el meu exemple. Vaig marxar a la gala 9 d’OT i tothom em deia que estava molt bé, però al programa vaig ser-hi només un mes. Això vol dir que ho feia millor o pitjor? No ho sé, però ara ho faig molt millor que abans. I la vida és per a aquells que qui dia passa any empeny. Avui et fan fora però d’aquí dos anys potser treus un disc, després un altre i al quart disc el teu directe és molt més potent. És un concurs i demà passat ho faràs molt millor que avui, segur.

A les xarxes socials reivindiques els cossos sense filtres. Com convius amb la pressió estètica de la televisió i els escenaris?

— És un peix que es mossega la cua. Quan tinc un complex d’alguna cosa jo el tapo. Però si no comença ningú a ensenyar-los, no canvia res. A vegades abans d’un concert penso: "Ara em posaré una camisa i si se’m veu el meu complex, que se’m vegi". És un esforç que he de fer amb mi mateixa. Tampoc em poso filtres a les xarxes. Entre totes ens hem de solidaritzar i no jutjar-nos. Encara n’estic aprenent.

La pressió te la poses tu o ve més de fora?

— Algun cop m’han dit que faci alguna cosa amb les meves arrugues. No m’interessa. No sé què faré d’aquí un temps i no vull condicionar-me a mi mateixa ni a la gent que ho fa, que cadascú faci el que vulgui. Amb la pressió que hem de patir totes, que a sobre una dona en critiqui una altra perquè s’ha fet un retoc, faltaria més! Ara, a mi, a hores d’ara, no m’interessa aquest camí. Vull treballar-me l’altre camí: "Tinc una arruga, i què passa?". Fa deu anys ho tenia tot més amunt i ara ja no tant. La vida és així. La pressió estètica sobre de l’escenari és molt bèstia. En algun concert dels inicis em vaig oblidar el maquillatge a casa i vaig sentir una inseguretat que normalment no tinc. Però l’art és dins, surt i brilla perquè sí.

Tens dos fills, en Nil i la Maria. La maternitat ha frenat la teva carrera?

— Aquesta idea em va passar pel cap abans de ser mare, però la meva parella tenia moltes ganes de tenir fills. I sort que ho vam fer. Recordo que al quart dia de parir la Maria vaig fer un concert amb la Beth. No sé com vaig cantar, no sé on tenia el diafragma. I amb el Nil de seguida vaig començar a col·laborar al Divendres comentant l’Oh happy day. M’encanta tenir fills, els estimo i els adoro, però també m’encanta la meva feina. S’ha de poder compatibilitzar.

Sempre has portat aquest ritme?

— Sempre no. Al principi recordo fer Mar i cel i altres musicals amb una disciplina molt dura. No tenia vida social. Va haver-hi una època que vaig combinar que el Nil era un nadó de mesos amb el musical Cabaret, un dels més durs que he fet mai, i el Com si fos ahir als matins. I a més vaig tornar a quedar-me embarassada. En un moment que no se’ns veia a sobre l’escenari, un company em va preguntar: "Com estàs?" I em va caure una llàgrima. No podia més, va ser molt dur. Ara puc trampejar, però noto que he de començar a dir que no. Veig els missatges de WhatsApp i no sé quan els respondré, arribo a casa a les tardes i he de recollir els nens, banyar-los, donar-los el sopar i que s’adormin. La meva parella també és artista. Els nostres horaris cada setmana són diferents. Sort en tenim dels seus pares i els meus, i una cangur que cada vegada la truquem més.

Quin és el sacrifici més gran que has fet per la feina?

— Una de les coses més dures de la feina és saber que he de tenir bé la veu cada dia. Suposa una incertesa molt gran. Em genera molta pressió haver de dormir vuit hores cada nit, perquè el plaer es converteix en obligació. Si sé que he de cantar l'endemà, jo mateixa em boicotejo i ja no dormo. És una lluita. La sèrie [Com si fos ahir] és el que menys estrès em provoca, ha estat un descobriment a la vida. Llevar-me a dos quarts de sis per anar a treballar és un regalàs. 

També et dona una estabilitat insòlita per a molts actors.

— Econòmica, sí, però sobretot també perquè la feina no implica la disciplina del teatre musical. Allò és molt dur. Quan se’m presenta un projecte de teatre musical, m’ho he de pensar molt. Sé que hauré de sortir a l’escenari, cantar, ballar i estar al 100%. Ara faig moltes coses però tot el que faig són regals.

Com si fos ahir és la teva primera feina d'interpretació en una sèrie de televisió.

— Sempre havia tingut molta mania amb mi mateixa i el teatre de text. Vaig començar amb Mar i cel, que és un musical cantat, i m’amagava sota la música i tot colava. Ara, en el moment de treure la música, quedava la frase seca i pensava: "Filla, ho fas molt malament". Després de Mar i cel vaig fer Grease, El petit príncep, Cabaret i totes tenien trossos de text. Llavors, de cop i volta, el Pep Armengol em convoca al càsting de Com si fos ahir per a un personatge de text. Vaig fer la prova i vaig pensar que potser m’agafarien per a algun secundari, però em van dir que em donaven un primer paper.

Et mires després?

— Si coincideix que ho fan i som a casa, tothom callat que ho miro. Però tampoc em vaig a buscar, perquè crec que no em fa bé. M’agrada mirar-me de tant en tant, perquè veig què puc canviar, però per exemple amb Eufòria només m’he vist un cop. M’ha condicionat cap a buscar els aspectes més tècnics i penso que guanyo en naturalitat quan soc jo mateixa.

Què ens pots dir del disc que està a punt de sortir?

— L’han produït el Marc Parrot i el Kim Fanlo, de Nena Daconte. És un EP amb cinc cançons. Les vaig compondre durant la pandèmia. Fa mig any que ja està tot acabat, però tinc la inèrcia d’anar apartant el meu disc per fer altres coses, per si després no hi ha feina. I el disc, que és tant meu, està allà guardat. O sigui que he de gravar el videoclip i m’agradaria que aquest any sortís una cançó.

T'has plantejat deixar de fer musicals?

— En aquesta professió ens falta tant la feina que, quan arriba un projecte, dir que no és molt complicat. Tinc la sensació que sempre he d’aprofitar les oportunitats.

Et fa patir no tenir feina?

— Molt. M’ha preocupat sempre, soc estalviadora. Vigilo molt amb els diners, i tinc dos fills. Ara no sé com ho faria. Quan em va faltar la feina fa uns anys, em vaig posar a escriure i a fer cançons.

Vas estudiar magisteri. Fer de mestra seria un pla B, si no et sortís feina?

— Seria un pla C, perquè la veu pateix molt. I de fet em queda un any. Soc tècnic superior, podria exercir com a auxiliar. Vaig començar a la UB i llavors vaig entrar a OT. Somiava que tenia exàmens i no me’ls sabia i vaig veure que allò era un senyal. Me la vaig seguir traient a distància, però quan vaig parir el Nil vaig haver de parar.

Què en penses del català a l'escola?

— Veig en els meus fills que quan juguen a nines parlen en castellà. Jo soc bilingüe i m’encanta. La meva mare és de Granada, el meu pare és extremeny, jo he nascut aquí i parlo català i castellà. Soc feliç amb les dues llengües. Però em fa l’efecte que els nens associen el castellà amb allò que és guai, i no m’agrada, perquè tant és guai el català com el castellà. 

Quin idioma parleu a casa?

— Parlem en català, però amb els meus pares parlo en castellà. De fet, durant molts anys només he parlat en castellà. Va ser a partir dels 17 o 18 anys que vaig començar a parlar en català, quan feia el cicle formatiu de grau superior, perquè abans a l’escola tenia moltes assignatures en castellà. Ara soc la persona més repel·lent del món amb el català. M’agrada parlar-lo bé, soc una mica obsessiva. El català l’hem de cuidar.

Com vius la fama?

— A Barcelona la gent va a la seva. Durant el meu dia a dia alguns em reconeixen i altres no, però estic tranquil·la. A Granada no em coneix ningú. Em pregunten: “Todavía cantas?”. Sí, senyora. I desitjo molt anar a Granada a cantar. M’estressa més mirar les xarxes socials i que la gent opini i insulti de forma tan gratuïta. No saben que som persones? Per molt coneguda que sigui, no tinc perquè acceptar-ho. 

I la intrusió a la teva intimitat?

— Quan ho he vist m’ha generat rebuig. Que es pengin fotos d’Instagram meves com un contingut d’un diari… A algú li interessa? Sort que a Catalunya hi ha molts pocs diaris d’aquest estil, gràcies a Déu. Molts cops veig el meu nom al titular i no hi faig ni clic. No m’interessa gens. Jo no soc allò que diuen. 

Què en penses de la Rosalía?

— M’encanta. L’he escoltat i l’he ballat. Em sembla una artista molt valenta perquè fa el que vol i ho fa molt bé. M’és igual no entendre-li alguna lletra. Ha seguit l’estela de Las Migas i la Sílvia Pérez Cruz. Van ser unes precursores i han creat una escola de dones que cantem inspirades per elles. A mi el que em mou més és el flamenc. Els concerts que estic fent amb la Marta Robles són molt de flamenc. Hi ha cançons en català i poesia, però jo vull anar a Madrid i a Galícia amb això.