Elisabet II, la icona pop impulsada per la televisió

BarcelonaEl 2 de juny de 1953 Elisabet Alexandra Maria Windsor, més coneguda com a Elisabet II, es convertia en la reina del Regne Unit ignorant que més de 60 anys després encara continuaria al tron i s’hauria convertit en una icona pop gràcies als mitjans de comunicació. Elisabet II, que va accedir al tron amb 25 anys, va ser un personatge catòdic des del primer minut del seu regnat: la seva va ser la primera coronació televisada i el primer gran esdeveniment internacional en ser retransmès per televisió. Segons la BBC, més de 20 milions de persones -moltes d’elles reunides en cases d’amics degut al reduït nombre d’aparells que hi havia en aquell moment- van seguir l’acte a través de la televisió, i es va superar per primera vegada l’audiència de la ràdio.

La decisió de retransmetre la coronació en directe per televisió no comptava amb el suport dels assessors de la reina, però la insistència del seu marit, el príncep Felip d’Edimburg, va fer que la monarca claudiqués i permetés que les càmeres entressin a l’abadia de Westminster per primer cop en la història. Aquesta no és l’única fita de la seva coronació. Per aconseguir que l’acte es pogués veure en països com el Canadà el mateix dia en què havia tingut lloc, un bombarder de la Reial Força Aèria britànica va transportar les filmacions de la BBC en el primer vol sense escales entre el Regne Unit i el país nord-americà. La imatges de la televisió pública també van arribar als Estats Units, on van ser seguides per 85 milions de persones.

Una cerimònia que, fins llavors, s’havia amagat del poble no només es podia veure des dels menjadors i els pubs britànics sinó que pràcticament va donar la volta al món. Una demostració de poder que volia reforçar la imatge d’una reina de només 25 anys.

El documental prohibit

Des de la primera vegada que va aparèixer a televisió, la monarca més longeva del Regne Unit -ha aconseguit superar el rècord de la reina Victòria, que va estar 64 anys al tron- s’ha convertit en una presència constant en els mitjans de comunicació. La seva exposició mediàtica, juntament amb el seu característic i acolorit vestuari, l’ha convertit en objecte de desig de la cultura i del món pop, tot i que, en un principi, la pompa i circumstància que l’envolten no casarien amb aquest univers. The crown és la sublimació de la transformació pop de la reina: una sèrie, aclamada per la crítica, que destina sis temporades a explicar cada dècada del seu regnat. El resultat és un retrat que, sense intentar deixar de ser fidedigne, ha aconseguit humanitzar una figura que ha patit alts i baixos en la seva popularitat.

La coronació de la reina no és l’única vegada que la família reial britànica s’ha aliat amb la televisió per acostar-se al poble. L’any 1969 Elisabet II va encarregar un documental, produït per la BBC i la privada ITV, per commemorar la investidura del seu fill Carles com a príncep de Gal·les.

El documental, titulat Royal family, seguia durant un any sencer el dia a dia dels Windsor. S’hi podien veure escenes de tot tipus: des de barbacoes als jardins del castell de Balmoral fins al príncep Carles tocant el violoncel. El documental el van seguir més de 30 milions d’espectadors al Regne Unit i va ser considerat un èxit en l’àmbit de les relacions públiques, però tres anys després -el 1972- la reina va ordenar que no es pogués tornar a veure mai més. “Es van adonar que si feien coses així massa sovint s’estarien abaratint, fent desaparèixer la màgia”, assegura Robert Lacey, historiador i assessor de The crown, a l’especial de la cadena nord-americana ABC The story of the Royals.

El documental no s’ha tornat a emetre mai més íntegrament: durant els anys 90 només van poder accedir-hi de forma privada investigadors universitaris que havien de sol·licitar permís al Palau de Buckingham i pagar 35 lliures a la BBC. L’any 2012, amb motiu del jubileu de diamant de la reina, se’n van utilitzar alguns talls per a l’exposició Queen: art and image, que mostrava fotografies de la monarca al llarg dels anys.

Tot i la por d’Elisabet II que la família reial acabés semblant massa mundana a causa del documental, els Windsor i ella mateixa seguien sent percebuts com a persones injustificadament privilegiades. En van deixar constància l’any 1977 els Sex Pistols amb God save the queen, un senzill que va ser considerat un atac a Elisabet II i a la monarquia britànica en general, especialment arran del vers que vincula la paraula reina i el concepte règim feixista. La portada del single -una foto de la reina amb els ulls i la boca tapats sobre un fons amb la bandera del Regne Unit-és un dels exemples més clars de l’entrada de la figura d’Elisabet II en la cultura pop.

Dels Simpson als Jocs Olímpics

Ja sigui amb una visió afalagadora o crítica, fa anys que la televisió no es pot resistir a glossar la figura de la reina. Emma Thompson la va interpretar a la sèrie d’antologia Playhouse presents en un capítol que recordava l’incident real protagonitzat per Michael Fagan, un home que es va colar al Palau de Buckingham i va arribar fins al dormitori de la reina. Channel 4 li va dedicar una minisèrie - The queen - on la interpretava Emilia Fox. La seva coronació com a icona pop va arribar l’any 1992, quan va aparèixer per primera vegada a Els Simpson. El 2003 la sèrie de Matt Groening li va dedicar un episodi sencer, Los monólogos de la reina.

Una de les encarnacions més àcides de la reina es va veure al programa satíric Spitting image, emès entre 1984 i 1996 i que ara prepara el seu retorn a la televisió. El programa la mostrava com una dona casolana i una mica esbojarrada que sovint acabava cansada de les converses intranscendents que mantenia amb persones que gairebé no coneixia.

L’últim exemple de com la reina ha jugat amb el poder de la imatge televisiva va tenir lloc durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres 2012, quan va acceptar fer un cameo al costat de Daniel Craig, que interpretava James Bond, l’agent 007 al servei de sa majestat. Només va posar una condició per participar-hi: tenir frase.