Raül Gallego: "Em vaig jugar la vida a la guerra només per competir"

BarcelonaRaül Gallego (Sabadell, 1976) ha passat per tantes guerres que gairebé no les pot ni comptar. El periodista i càmera ha treballat en nombrosos mitjans de comunicació internacionals com TV3, Associated Press, Al-Jazeera i Channel 4, i és un dels noms més reconeguts de Catalunya a l'hora de cobrir conflictes en indrets com l'Afganistan, el Pakistan, Sri Lanka, Geòrgia, Kenya, Cambodja, les Filipines, Indonèsia i la Xina. Al llarg de la seva trajectòria Gallego ha estat guardonat amb diversos premis. El novembre passat va alçar-se amb un dels més prestigiosos, l'Emmy Internacional, per la sèrie Punt de no retorn. Es tracta d'una producció documental amb episodis de menys de mitja hora, cadascun dels quals es fixa en una situació o problemàtica d'un lloc del món que suposa un abans i un després per a la comunitat del territori, però també en certa manera per a la humanitat. La sèrie es va estrenar l'any passat a la plataforma 3Cat i ja compta amb una segona temporada, que a mitjans de gener incorporarà dos nous episodis sobre la violència i l'ús de les armes a Suècia.

Com sorgeix Punt de no retorn?

— Va ser fruit de la casualitat. Estava fent la sèrie Flying the world per a Al-Jazeera, que és un format molt similar i va funcionar bastant bé. També va estar nominada als Emmy. Un dia estava fent una xerrada a la Universitat Ramon Llull i em vaig trobar el Medir Plandolit, que és editor digital d’informatius de 3Cat. Em va dir: “Això que fas per a Al-Jazeera, no voldries fer-ho per a TV3?” Els vaig proposar de fer-la no només en català, sinó també en anglès, amb la idea d’arribar a promocionar la tele a nivell internacional. Això era important perquè TV3 rarament fa productes en anglès o en versió original i que estiguin subtitulats. Molta gent que es dedica als documentals aquí a Catalunya vol que es faci aquest tipus d’apostes, però els espectadors hi estan molt poc acostumats. Sempre ha d’estar tot doblat.

Entre els temes que abordes a la sèrie hi ha la intel·ligència artificial al Japó, el conflicte entre Israel i Palestina, la guerra d'Ucraïna i l'Argentina de Milei. Com els esculls?

— Des de la pandèmia, el món en què vivim està canviant molt i molt ràpidament. Tinc la sensació que no sabem cap a on anem. Volia trobar temes o situacions que reflectissin aquesta sensació, ja sigui al Japó, a Palestina o a l’Argentina. Per exemple, al Japó la percepció de la intel·ligència artificial és molt diferent de la d’Occident. Allà creuen que els robots ens ajudaran, que els humans s’han de fusionar amb les màquines. En canvi, aquí ens fa por. En un moment en què la intel·ligència artificial ja és aquí, volia entendre per què ells l’accepten i nosaltres no. 

Però després tractes temes molt polítics, com l’episodi de l'Argentina o el del Canadà.

— En el cas dels indígenes del Canadà no volia fer un capítol específicament del canvi climàtic, sinó també mostrar aquesta sensació que estan perduts i cansats de protestar. L’episodi aborda un aspecte del Canadà poc conegut, el fet que és un dels països que més contaminen i reprimeix la població indígena. Volia que fos una reflexió de com estan molts moviments d’activisme arreu del món. 

Tot són situacions un punt apocalíptiques. ¿Veus així el món?

— Porto tants anys cobrint conflictes bèl·lics, revoltes i protestes que a vegades em pregunto si val la pena seguir-ho fent. En una de les últimes entrevistes, Noam Chomsky deia precisament que estem en un punt de no retorn, en un moment crucial per a la humanitat, per a la natura i per a les democràcies. A vegades només ens fixem en aquest horitzó tan fosc i ens oblidem de tot el que s’ha aconseguit. En el cas d’aquesta història del Canadà, per exemple, em trobo amb un grup d’indígenes que està totalment cansat, que ha perdut la lluita, i malgrat això segueixen resistint. Crec que la majoria també estem cansats, sobretot quan veiem que Trump i l’extrema dreta estan tornant. Però hi ha també la voluntat de reflexionar-hi, de renovar-nos i d’aprendre què hem de fer perquè el món no vagi a pitjor.

Treballes molt en solitari. Per què?

— L'equip de Punt de no retorn és molt petit, jo en soc el director, productor i porto la càmera perquè m’agrada gravar. Sobre el terreny treballo amb un productor i periodista de cada territori. Ens plantegem la història, fem junts la recerca i la gravació. Després hi ha la gent que s’encarrega de la postproducció, dels subtítols, de les traduccions. Com que vaig estar molts anys treballant amb aquest format de videoperiodista a Associated Press, estic acostumat a produir, gravar i editar jo mateix. És clar que seria molt més còmode anar amb més gent, però la clau de tenir accés a segons quins llocs és també pel fet de ser només dues persones.

Quins efectes té això en la manera de gravar i d’entrevistar els testimonis?

— Fa que tot guanyi molta naturalitat. M’agrada seguir les persones sense dirigir-ne pràcticament les accions perquè no estiguin impostades. És un dels forts i les gràcies de la sèrie. M’imposo el repte de gravar de la forma més cinematogràfica possible perquè a nivell visual sembli una pel·lícula, però sense intervenir gens. 

Alguns testimonis estan sotmesos a situacions límit. Com t'hi aproximes?

— En el primer episodi, el d’Israel i Palestina, la majoria de joves que van decidir agafar les armes estan morts o detinguts. En el d’Ucraïna, el soldat que vam seguir es va suïcidar perquè no podia aguantar més la situació. Sempre que vaig als llocs sé el que em puc trobar, tant per bé com per mal. Intento ser-ne conscient.

Tu mateix també has viscut en primera persona situacions límit.

— A la guerra de Geòrgia les forces especials russes em van detenir i em pensava que em mataven. M’he escapat d’atemptats, de tirotejos, d’avions que m’han bombardejat. I he vist com molts companys periodistes morien. Una persona normal pensa que és molt estúpid sacrificar tant per una imatge, sobretot ara que hi ha tanta sobreinformació. Però seguir anant a aquests llocs va molt lligat amb la motivació i el sentit de la feina. 

Com ho gestiones?

— Hi ha dies que penso: “No sé si puc continuar veient això”. Quan crec que la feina de periodista té sentit és quan tinc més força per seguir. La motivació està molt lligada amb la capacitat de veure i experimentar desgràcies, i també de jugar-se la vida. Sí que hi ha moments que he estat molt desanimat. Per això em fa ràbia la gent que em diu que tinc la pell molt dura, que dec ser molt insensible per fer això durant tants anys. En realitat és tot el contrari. No podria mirar cap a una altra banda, venir a Barcelona i començar a fer un programa de qualsevol cosa.

Diuen que l’adrenalina que es desprèn d'aquestes experiències ajuda a tirar endavant, però que a vegades pot arribar a generar addicció.

— Quan estàs a la guerra hi ha un punt que s’assembla molt a fer esports de risc. Vius el moment, i això enganxa molt. Però mai m’he dedicat a aquest periodisme per aquest motiu. En l’època que treballava a Associated Press, del 2005 al 2014, va ser potser el moment que vaig anar més a sac. Estava constantment a primera línia del front. No me n’adonava, però a vegades tenia la sensació que hi havia d’anar només per demostrar que era qui tenia les millors imatges. 

Allà vas treballar colze a colze amb els millors professionals de tot el món. Com era la competitivitat?

— Entre Associated Press i Reuters la competència era pitjor que el Barça-Madrid. Em vaig jugar la vida a la guerra només per competir, per ser millor que Reuters. Van crear un sistema per controlar cada dia qui treia més exclusives i ens ho comptabilitzaven. Em trucava el cap de Londres i em deia: “En portes tantes. Quantes més en pots fer avui?” Ni es fixaven en la història, només els interessava guanyar per golejada Reuters. Això no m’ajudava a posar les coses en perspectiva, tot i que intentava aturar-me i preguntar-me sovint: “Per què estic fent aquesta feina?”

Vas marxar-ne per aquesta competitivitat?

— No. Jo venia d’haver fet el programa Gran angular de Televisió Espanyola, després vaig passar pels informatius de TV3 i a la corresponsalia de Jerusalem abans de saltar a Associated Press. Trobava a faltar fer coses més creatives. Quan vaig entrar a l’agència el que em motivava més era que escrivia una història i, malgrat que no la firmava, se’n feien ressò els mitjans de pràcticament tot el món. Sentia que aportava alguna cosa, que estava explicant una realitat. Anys després em vaig adonar que, per culpa del format informatiu del dia a dia, en comptes d’ajudar a conscienciar i a denunciar, totes aquelles històries només contribuïen a normalitzar una realitat. Només estava alimentant la bèstia. La informació de 24 hores anava en contra de les raons per les quals volia ser periodista.

Com ho veus amb el temps?

— Qualsevol inconscient pot anar al front, però la missió del periodisme és explicar una història. Potser sí que abans era necessari tenir imatges impactants d’un conflicte, però ara les xarxes socials en van plenes. M’he jugat la vida mil vegades per unes imatges i, després, la gent en realitat s’ha enrecordat més d’una història personal, d’una entrevista.

¿Estàs desencantat de la professió?

— Hi ha una part de la professió que fa vergonya aliena i que em fa enfadar. El periodisme ha perdut credibilitat, tot està polaritzat, hi ha molt soroll mediàtic, molt contingut i poca qualitat. Però també hi ha gent que fa coses potents d’investigació. Hi ha documentals i pòdcasts brutals. S’ha de saber triar més que mai. L’algoritme s’ha carregat el periodisme i la gent només mira allò que vol veure. S’han creat unes bombolles de realitat molt perilloses, és un moment complicat.

Has triat una feina que implica passar-se els dies amunt i avall voltant pel món. ¿Es pot tenir vida personal exercint aquest tipus de periodisme?

— És molt difícil. He sacrificat gran part de la meva vida personal per la feina. M’ho he passat molt bé treballant, i m’ho passo molt bé ara, el periodisme em porta grans satisfaccions. Si quan vaig començar la carrera algú m’hagués explicat tot el que faria, no m’ho hauria pogut imaginar. Però durant molts anys no hi ha hagut un equilibri. En certs aspectes me’n penedeixo, perquè m’he perdut molts capítols de la vida de familiars i amics. I a nivell afectiu aquest tipus de vida és un desastre. M'agafava vacances amb la parella, esclatava un conflicte, ho deixava tot i me n’hi anava. Els meus amics em deien: "¿Ets idiota? ¿Prefereixes marxar a la guerra que estar amb qui estimes?" Hi penso amb el pas del temps. Sé que serà molt difícil trobar alguna cosa que m’aporti les satisfaccions del periodisme de guerra, però no puc estar tota la vida fent això. Per això hi va haver un moment que vaig dir prou. Ara me’n vaig de vacances i no les interrompo a la meitat.