Enric i Meghan, de rebels amb causa a titelles de Netflix

BarcelonaQuan els Sussex van decidir fugir esperitats de Buckingham l'opinió pública es va dividir enormement. No hi havia punt de trobada entre els partidaris del matrimoni a la fuga i els partidaris de la resta dels Windsor. Tant dins com fora del Regne Unit, el pes dels dos bàndols estava molt igualat, cosa que no sol passar mai perquè la família reial britànica sempre juga amb molt d'avantatge. Però el sussexit –com es va anomenar aleshores l'adeu d'Enric i Meghan Markle– havia sigut molt erosiu per a la royal family en termes d'opinió pública. Els ducs de Sussex havien creat de cop tants contraris als Windsor que, fins i tot, hi havia gent que opinava que aquella era la crisi més gran de la monarquia britànica des que el rei Eduard VIII va abdicar per amor, es va casar amb Wallis Simpson i se'n va anar a viure a París.

Enric i Meghan van aconseguir tant d'afecte popular anunciant que no podien suportar la vida de palau que hi havia qui creia que la família reial britànica no es recuperaria de les misèries que explicaria la parella un cop fora. A pesar que estaven una mica exagerades, realment, aquelles temences tenien aleshores certa base, ja que els Sussex havien pres la decisió oportuna en el moment oportú i tenien tot el vent a favor. Havien aconseguit victimitzar-se, portar la davantera del relat, convertir-se en portadors de la veritat en contra de les fosques conspiracions de palau i, sobretot, havien obtingut tot el benefici que els donava semblar una família actual, infinitament més aspiracional que la resta dels Windsors junts. El 18 de gener va fer cinc anys d'aquell moment i de tot aquell capital popular que tenien els Sussex, no els en queda res. O pràcticament res.

Una farsa

Una mostra del seu declivi l'ha donat l'últim projecte que han signat, Con amor, Meghan, en el qual només apareix ella però que, evidentment, és obra dels dos. Aquesta sèrie de vuit capítols de Netflix mostra com l'actriu retirada invita gent a casa i fa activitats ecofriendly, childfriendly, healthfriendly, dogfriendly i, sobretot, avorrifriendly. Tant és així que dotze dies després d'haver-se estrenat, el pseudodocumental no ha fet més que obtenir crítiques negatives en totes les possibles plataformes on es pot criticar un format. Paròdies a xarxes com TikTok, tuits destructius i unes qualificacions baixíssimes tant per part de crítics professionals com d'amateurs han convertit aquesta sèrie en una riota global. Entre tota aquesta efervescència negativa, destaquen les furibundes anàlisis que han publicat The Telegraph –"El format és el següent: Meghan convida gent a la seva casa de mentida i li diuen com és d'increïble. I així durant vuit episodis"– i Variety –"Està feta amb molt d'amor, entenent per amor l'amor més gran que una persona pot tenir per si mateixa"–. Dues entre moltes altres igual de contundents.

Però sense entrar en detalls de contingut que només us esguerrarien el cap de setmana, cal destacar algunes qüestions sobre el format que no tenen cap sentit posades al costat de la seva vida real. La primera és que és una estafa molt descarada presentar el format com un documental quan en realitat ni la casa on està gravat és la seva... Fins i tot el docureality de María Teresa Campos amb les seves filles feia servir la casa de la periodista. I això que Campos no era precisament de l'era de la telerealitat. És evident que en un format d'aquesta mena es controla el contingut per modular la imatge que es projecta de tu, però pretendre seduir algú quan no tens ni la mínima generositat de fer servir de fons casa teva és una falta de respecte cap a l'espectador, que fàcilment se sentirà estafat.

La segona misèria a destacar del xou de Markle és el seu pijisme desbordant. Ella i Enric, que van marxar de la família reial perquè eren persones que adoraven una vida senzilla allunyada de la parafernàlia de palau, resulta que ara per poder posar mel a les seves receptes han de tenir ruscs d'abelles propis al jardí que, a sobre, han de recollir amb un apicultor que els ve a casa a fer-ho. També ha estat molt comentat que mentre fa galetes per al seu gos especifiqui a la càmera que les fa amb aigua filtrada. Aquestes exageracions permeten entreveure que busca un posicionament de mercat healthy obsessiu que la converteixi en l'hereva de Gwyneth Paltrow. Una llàstima que no sigui possible prendre-li el rècord Guinness a l'oscaritzada nena mimada de Hollywood. D'ella, tot això és creïble. De Markle, no. A més, aquest personal branding que algú ha ideat per a la duquessa arriba deu anys tard al mercat. El gruix d'Instagram, actualment, adora les smash burgers molt més que els pètals de flors que ella posa a tot arreu.

'Tradwife'

En tercer lloc, cal mencionar que la Meghan feminista, antiracista, combativa i crítica que no cabia a la cotilla de palau ha desaparegut completament. Si això és un documental sobre la seva vida, hem de constatar que, o bé ha abandonat totes les seves lluites –ja que no en fa cap menció–, o bé només les havia invocat abans fent fals activisme. En el seu xou, se la veu únicament en un paper de mestressa de casa de gamma extra que fa tots els esforços possibles per convertir-se en una amfitriona perfecta dels que la visiten. Una tradwife de manual però vestida de californiana rica. Costa pensar que aquesta Meghan pugui continuar sent aspiracional per al target que la idolatrava quan va cremar les naus amb Buckingham.

Finalment, també hi ha una sobreactuació en el seu buscat posicionalment de versió eco de les desperate housewives de Beverly Hills. Cuinant amb unes joies daurades que es veuen des de Londres, delata la voluntat de ser apreciada com una celebrity de primera divisió per posicionar-se com una candidata ideal per anunciar –al seu acabat d'estrenar compte d'Instagram– qualsevol article de luxe que li proposin d'aquí no gaire temps. També ho evidencia la deliberadíssima frase que li diu a Mindy Kaling quan la va a visitar a casa seva. A l'actriu i comediant se li queixa perquè es refereix a ella com Meghan Markle quan ara el seu "nom familiar és Sussex". Si això ens ho hagués dit algú fa cinc anys, hauríem dit que era una campanya d'intoxicació.

Generar rebuig com a reclam

Realment, el producte no funciona conceptualment perquè amb ell els Sussex busquen molt descaradament un posicionament de mercat impossible. Volen semblar molt vips i molt del poble simultàniament i, per fer-ho, han creat un producte que no té cap sentit. Volen ser personatges premium per vendre a preu d'or els productes de la marca que –oh, sorpresa!– Markle acaba de llançar i, al mateix temps, volen resultar planers i accessibles per evidenciar com d'estirats i insofribles són els seus familiars reials. Malauradament, és possible que no aconsegueixin cap de les dues coses i que l'única sortida que els quedi sigui continuar fent xous ridículs televisats.

Tanmateix, la sèrie inclou prou detalls que fan entre ràbia i vergonya perquè hi hagi molta gent mirant-s'ho per poder-ho odiar posteriorment, un fenomen molt habitual actualment en què es cobra per reproduccions i tant hi fa si et miren per afecte com per odi, perquè l'important és que es mirin el contingut. De fet, algunes d'aquestes coses odioses que fan semblen fetes a propòsit. No pots fer una sèrie on la cuina té un paper tan destacat i cuinar tan malament els espaguetis com ho fa ella. No pot ser casualitat. Algú amb bon criteri, en veure que això seria un egoxou insofrible, li deu haver demanat que inclogui elements de crispació perquè els espectadors almenys ho promocionin quan ho critiquen. No pot ser que normalitzi fer els glaçons amb aigua que no sigui de l'aixeta perquè quedin transparents i els posi pètals dins sense saber que això és un insult per a les classes populars que miren Netflix.

Markle va ser de les 100 persones més influents del món segons la revista Time el 2018 i també el 2021. Després de veure la sèrie, aquesta dada resulta inversemblant. Però és fàcil entendre el perquè del seu declivi. La distància entre la Meghan d'aleshores i la Meghan actual només té un únic motiu: la voluntat indestructible de voler viure sense treballar. D'Enric millor ni parlar-ne, perquè ja ven tan poc que gairebé no apareix ni a la sèrie. Després de convertir-se en dos clowns pop internacionals que només han demostrat talent sabent-se convertir en el centre de debats estèrils, han acceptat un nou xec de Netflix i hi haurà segona temporada. De fet, dansar al son de la plataforma que els finança la vida és l'única cosa per a la qual han acabat servint. A la plataforma ja deuen estar fent brainstorming per veure com poden empitjorar el futur lliurament de la sèrie perquè en continuem parlant. Saben que és l'única manera que algú s'ho miri. Tenir esperança que algú s'ho empassarà per afecte a ells és ara mateix una guerra absolutament perduda.