Escoltem, però no jutgem: 8 sèries que ens avergonyim de veure (però que són plaers culpables)

BarcelonaLa frase feta diu que n'hi ha de tots colors i això queda clar quan parlem amb amics i coneguts i descobrim les sèries que miren. Més enllà d'aquelles ficcions que han tocat el cel de ser unànimement considerades productes de qualitat, hi ha un gran ventall de produccions que potser no passen el tall de la crítica especialitzada però són un divertiment lleuger que aconsegueix distreure. Algunes ens fa vergonya reconèixer que les mirem, però quan arriba el vespre són les que triem per escampar la boira.

Doctor Odyssey no s'hi posa per poc: podríem definir-la com una barreja de Vacaciones en el mar i Anatomía de Grey. El concepte és tan inesperat que inevitablement excita la curiositat de veure'n almenys un capítol. Si ho feu, us trobareu que els protagonistes són el nou metge d'un creuer de luxe (Joshua Jackson explotant tot el seu sex appeal i lluint camises hawaianes com un Magnum qualsevol), una infermera (Phillipa Soo) i un infermer (Sean Teale). Tots tres són els encarregats de vetllar per la salut dels viatgers i la tripulació, comandada per un capità interpretat per Don Johnson. En el primer episodi queda clar que de feina en tindran molta: en 45 minuts de metratge, tenim una intoxicació per un excés d'ingesta de gambes, un home que cau al mar i... un penis trencat pel furor d'una nit de passió. Ah, i una festa a la platja amb balls sensuals al ritme de Despacito, que set anys després del seu èxit mundial encara pot donar la tabarra. El còctel és tan delirant –Ryan Murphy n'és un dels creadors– que correu el risc de quedar enganxats a la pantalla.

La reina dels plaers culpables de Netflix i sempre en el rànquing de les sèries més vistes. Emily in Paris és l'equivalent a engolir una bossa de llaminadures de cop: saps que després et sentiràs embafat, però mentrestant en gaudeixes. La sèrie mai ha tingut entre els seus objectius la versemblança i, per això, ens fa creure que una nord-americana pot sobreviure i treballar a París sense saber ni una paraula de francès (a favor dels creadors assenyalar que en l'última temporada s'explicita els pocs esforços que ha fet l'Emily per aprendre la llengua del país). Emily in Paris és tan subtil com un camió de les escombraries i en la quarta entrega s'han entestat a remarcar-nos de totes les maneres possibles la semblança física entre la protagonista, Lily Collins, i Audrey Hepburn. A més d'enviar l'Emily a Roma, i fer el quasi obligatori passeig en Vespa per la ciutat eterna, els dissenyadors de vestuari de la sèrie van decidir homenatjar alguns dels looks més icònics de Hepburn, com ara el conjunt d'esquí que lluïa a Charada. Les comparacions són odioses, però això no és obstacle perquè les aventures d'Emily continuïn enganxant a molts espectadors arreu del món.

Poques sèries amb fans més fidels que Outlander. Si diem que mirem la sèrie pels paisatges quedem molt bé, però la realitat és que un dels principals elements d'interès de la ficció és el seu protagonista, Sam Heughan, que interpreta el guerrer escocès Jamie Fraser. La sèrie és un autèntic fenomen televisiu que compta amb milers de seguidors arreu del món i que fa les delícies dels amants dels amors apassionats. Movistar+ acaba d'incorporar completa la penúltima temporada de la sèrie, la setena, i ja es prepara per estrenar la vuitena i també la preqüela Outlander: sangre de mi sangre, que arribarà a la plataforma aquest 2025.

Un altre dels grans èxits inesperats de Netflix, signat per Greg Berlanti, expert en plaers culpables com ara Riverdale o Supergirl. Amb una trama cada cop més entortolligada i impossible de creure, la sèrie estrena la seva darrera temporada a l'abril. El protagonista és el Joe (Penn Badgley), un paio aparentment inofensiu però que bàsicament és un psicòpata que es dedica a perseguir dones per les quals s'obsessiona. Posant com a excusa un suposat enamorament, les manipula fins que aconsegueix mantenir-hi una relació. En el moment que se'n cansa o en troba una altra que li crida més l'atenció, pren mesures desesperades. El Joe és un assetjador i un assassí en sèrie, però d'una manera o altra sempre en surt indemne. ¿Serà la cinquena temporada quan, per fi, pagarà pels seus crims?

No hi ha un plaer culpable més gran que les sèries procedimentals, és a dir aquelles en què es resol un cas en cada episodi. Tracker, protagonitzada per Justin Hartley (This is us), té a més tots els tòpics possibles. El protagonista, que evidentment arrossega un trauma familiar, es guanya la vida buscant i trobant persones desaparegudes i cobrant les recompenses que ofereixen les famílies de les víctimes. Així, com un autèntic llop solitari, viatja per tots els Estats Units amb una caravana a l'espera que li arribi una nova missió. Molt sovint es troba amb persones que consideren que s'aprofita de les desgràcies alienes, però res més lluny de la realitat: com un autèntic heroi americà, té un cor d'or. No només és una boníssima persona, sinó que, a més, és guapíssim i la sèrie ho deixa clar fent-lo sortir sense samarreta sempre que hi ha ocasió. Als Estats Units la sèrie s'emet en la televisió en obert i ara mateix és una de les ficcions que més audiència atreu.

Per a molts espectadors, els productes d'acció són una gran evasió. Una de les propostes d'aquest gènere que més triomfen a Amazon Prime és Reacher, basada en la saga de novel·les Jack Reacher de Lee Child (de fet, ja n'existien dues adaptacions cinematogràfiques, amb Tom Cruise). El protagonista, Jack Reacher, és un expolicia de l'exèrcit nord-americà que després d'anys en el cos ha decidit viure com un rodamon i no tenir una casa fixa. A l'inici de la sèrie, arriba a un poble de mala mort de Geòrgia on acaba sent detingut per assassinat, tot i que l'espectador sap des d'un bon principi que és una acusació falsa perquè ningú tan noble i intel·ligent es dedicaria a matar a sang freda. Una de les característiques de Reacher és que la seva força i perspicàcia fan que no passi desapercebut. En aquest sentit, la producció no podria haver escollit un millor protagonista: Alan Ritchson, que va ser model Abercrombie & Fitch, és ultraforçut i altíssim (fa 1,91 metres). Quan es mou a la pantalla sembla haver sortit directament d'un videojoc d'acció. La tercera temporada de Reacher s'estrena el 20 de febrer.

Un fan autèntic de Star Wars mira totes les sèries de la franquícia, encara que alguna no estigui a l'altura de l'univers de George Lucas. Amb tanta producció, el més normal és que el gruix de les ficcions resultants tingui poca ànima o personalitat. Una de les propostes que més crítiques ha rebut, tot i que els fans l'han vist igualment, és The acolyte, la penúltima de la franquícia (l'última és The skeleton crew). Ambientada 200 anys abans del naixement d’Anakin, en els últims dies de l'era de l'Alta República, se centra en una onada de crims. Cal dir, però, que moltes de les crítiques que ha rebut no es poden prendre del tot seriosament, ja que la sèrie va ser objecte d'una campanya de desprestigi per part de trols que no poden suportar que Star Wars vulgui ser més diversa i inclusiva (la creadora de la sèrie és una dona lesbiana, Leslye Headland).

Va començar com una sèrie que prometia, però a mesura que ha anat sumant temporades s'ha fet més i més lleugera. La comèdia de Mindy Kaling sobre la vida d'un grup d'universitàries dels Estats Units té tots els tòpics que podem imaginar i, a més, una pàtina una mica woke. Això no seria un problema si no fos perquè la sèrie ha decidit cremar trames a la velocitat de la llum (la majoria dels conflictes neixen i moren en un únic capítol) i introduir personatges als quals se'ls dona poca continuïtat o profunditat. Malgrat tot, compleix la seva funció com a entreteniment innocu que t'arrenca un somriure de tant en tant.