Esperanza Aguirre, de comentarista a Telecinco
Dissabte la retransmissió especial de la coronació que va fer Telecinco va ser un esperpent. El programa, presentat per María Patiño, anava oferint les imatges del gran esdeveniment monàrquic mentre, al plató, les comentaristes anaven rotant al llarg del matí. Només una es va mantenir fixa: l’expresidenta de la comunitat de Madrid Esperanza Aguirre. I bona part del temps va formar un duet demolidor amb la presentadora Mariló Montero. Ajustant-se als cànons de la cadena, les aportacions eren frívoles i ridícules.
A l’hora de comentar l’actualitat britànica, Montero va recordar els desitjos d’independència d’alguns països membres de la Commonwealth i Aguirre ho va aprofitar per parlar d’Escòcia: “Se hizo un referéndum en Escocia y se perdió. La señora esta que ha estado de primera ministra en Escocia ha tenido que dimitir porque, bueno… había cambiado de idea”. Aquest és el nivell d’expertesa política.
Montero feia un relat amb una èpica naïf, valorant que els mandataris assistents a la coronació “han sido comedidos en los gastos”. Al descobrir el singular barret de la reina Letícia van tenir molt clara la intencionalitat dissuasiva d’aquell complement. Servia per evitar fer petons a la resta de convidats. “Es que tener que dar besos puede estropear mucho el maquillaje…”, va concloure l’exlíder del PP.
Aquest tipus de programes on els tertulians han de comentar el que veuen en pantalla acostumen a convertir-se en un judici a l’aspecte físic i al comportament de les dones. Una de les comentaristes va subratllar l’obsessió de Letícia pel seu aspecte. Aguirre li va respondre amb vehemència: “¡Cómo no le va a preocupar! Todos los españoles queremos verla cada vez mejor. [...] Estamos todos muy orgullosos de ella”, va apuntar en termes absolutistes. “Raya la gravedad decir que una mujer que está petada está obsesionada”, va afegir Montero. “¿Qué significa petada?”, va preguntar desconcertada l’expresidenta de Madrid. “¡Que está en forma!”, li va aclarir l’altra. “Si estuviera gordita nos daría igual...”, suavitzava Patiño. I aleshores va arribar la sentència final d’Aguirre: “La monarquía se sustenta en el apoyo del pueblo, y no tiene más remedio que ir y salir bien en la foto”. Quan algú va apuntar que la reina Sofia havia exercit bé el seu paper sense tanta preocupació per l’estètica, Aguirre va contestar amb una atzagaiada: “¡Pero la reina Letizia es muy guapa y la reina Sofía no lo era tanto!”
L’exemple, purament anecdòtic, serveix per demostrar de quina manera tan sibil·lina es filtren valors tòxics a l’audiència i com el físic es converteix en l’element que proporciona un estatus. Feia esgarrifar pensar que, durant uns quants anys, Esperanza Aguirre va ser un càrrec polític rellevant i Mariló Montero la presentadora estrella matinal de la televisió pública espanyola. L’espectacle feia reflexionar sobre la qualitat i la degeneració de les institucions. I com s’emboteix a l’audiència una fascinació acrítica i absurda per la monarquia difonent uns valors que ens degraden com a societat.
