Per què esperar per veure a TV3 una sèrie disponible íntegra a RTVE Play?

Aquest dilluns es va estrenar a TV3 amb molt d'èxit d'audiència Això no és Suècia, la sèrie d'Aina Clotet i Mar Coll al voltant dels reptes, les contradiccions, les exigències absurdes i les joies de la criança. El primer episodi s'acaba amb un gir fosc i inesperat, que cau de forma sobtada enmig del registre en què s'estava movent la trama. Ens trobem davant d'un cliffhanger evident, un d'aquells ganxos que utilitzen les sèries d'emissió setmanal per mantenir viva la tensió dels espectadors perquè vegin el següent episodi al cap d'una setmana. La qüestió és que Això no és Suècia, coproducció entre TV3, TVE i SVT, la televisió pública sueca, està disponible íntegra des de dimarts a RTVE Play en una versió amb encara una mica més de presència de castellà, però on el català segueix sent la llengua central. Aleshores, ¿val la pena esperar-se a seguir-la per TV3 quan es pot fer una marató dels vuit episodis, pur binge watching, a la web de RTVE? I a partir de quins criteris s'ha decidit augmentar el pes del castellà en aquesta versió que continua mantenint-se majoritàriament en català? ¿És TVE qui marca uns mínims o les mateixes creadores ho han preferit d'aquesta manera? Com es veurà, per cert, la sèrie a la SVT?

No tinc resposta a les preguntes de caràcter lingüístic, tot i que s'agraeix que en algun episodi els guionistes, Aina Clotet, Valentina Viso i Daniel González, mostrin una certa autoconsciència humorística sobre l'absurditat de parlar en castellà a gent que entén el català, com en una situació que protagonitzen en Sam (Marcel Borràs), el pare protagonista, i la nena sueca amiga de la seva filla Lia. Per altra banda, confesso que no m'he esperat a TV3 per seguir veient per on anava la sèrie, una de les propostes més potents en la ficció recent al nostre país. Això no és Suècia encaixa de ple en la comèdia de la criança, una tendència que va aparèixer a les sèries en la segona meitat de la dècada passada tot coincidint amb l'auge de dones creadores de comèdia que van començar a visibilitzar una experiència de la maternitat als antípodes de certes idealitzacions, però sense caure tampoc en dramatismes, i amb títols de referència com Catastrophe, Better things, Madres trabajadoras i la imprescindible The letdown.

La creació de Clotet i Coll recull aquest "humor de mare" a l'hora de revisar l'obsessió per la criança perfecta que afecta la generació al voltant de la trentena a partir d'aquesta parella, en Sam i la Mariana (Aina Clotet), que se'n va a viure amb les dues criatures a Vallvidrera per complir el somni de família ideal a la manera sueca. La Clotet demostra una vena còmica innata que li permet construir un personatge amb el punt just d'autoparòdia. La Mariana resulta especialment divertida quan és al caire del desastre per la seva obsessió per l'ideal suec que encarna la veïna. Sense perdre mai el sentit de l'humor, la sèrie indaga en què passa quan s'inverteixen els rols en la dedicació a les cures, com és el cas perquè en Sam s'encarrega de quedar-se a casa mentre la Mariana reprèn la seva feina després de quatre anys, i explora en un registre quasi de documental confessional les pors i les angoixes que generen la paternitat i la maternitat a través de les sessions de teràpia que apareixen al final del primer episodi i que es van repetint a l'inici de la resta, amb l'aportació de testimonis de personatges com la Roberta (Marta Bassols, poca gent més carismàtica al nostre país) i l'Andrea (un petit paper de la María Adell, companya crítica de cinema d'aquest diari). I al cor de tot plegat, la pregunta que es formula la Mariana: una mala filla pot ser una bona mare?