Un 'Fargo' a la canadenca amb regust de xarop d'auró?

El robatori més gran comès al Canadà va tenir com a objecte el xarop d'auró. Entre 2011 i 2012, una banda de lladregots va furtar fins a 3.000 tones d'aquest additiu dolç d'un magatzem de l'Associació Nacional de Productors, una quantitat valorada en més de 18 milions de dòlars canadencs. En un país amb un baix índex de criminalitat, sobretot en comparació amb el seu veí del sud, aquest assalt ha passat a l'imaginari popular com una representació també d'una idiosincràsia pròpia. I aquesta és la idea que vol recollir The Sticky, la sèrie que s'inspira en aquest atracament per oferir-nos una comèdia de vores negres amb un cert regust quebequès.

Només un regust. Perquè, malgrat que la sèrie compta amb un gruix important de col·laboradors canadencs i està rodada al Quebec, ens trobem davant d'una coproducció estatunidenca de Prime Video i Blumhouse Television (la divisió per a la petita pantalla de l'estudi especialitzat en terror), amb un repartiment encapçalat per dues actrius dels Estats Units, la gran Margo Martindale i Jamie Lee Curtis, també coproductora, que tarda alguns episodis a aparèixer. Condemnada gairebé sempre a rols secundaris, Martindale disposa aquí de l'oportunitat de brillar en un paper fet a mida. Encarna la Ruth Landry, una productora a petita escala de xarop d'auró en un poble del Quebec profund que ha descuidat el negoci per tenir cura del marit malalt. Quan un altre productor i alhora responsable de l'associació sectorial amenaça amb quedar-se amb la seva petita finca, la Ruth s'alia amb una mena de mafiós local fatxenda i el guardià poc espavilat del magatzem de la zona per robar milers de litres de xarop amb l'objectiu de revendre'l.

La pel·lícula Fargo (1996) de Joel i Ethan Coen i la sèrie que en va derivar són les referències més utilitzades per definir The Sticky. Com aquell film protagonitzat per Frances McDormand, aquí també es barreja ficció criminal i comèdia a través d'un assalt maldestre perpetrat en un territori rural. La sèrie pot presumir igualment d'una protagonista en un paper femení poc habitual en aquest gènere. El retrat d'una comunitat a mig camí entre el costumisme i l'humor negre és el gran punt de The Sticky, però aquesta creació de Brian Donovan i Ed Herro no transmet (tampoc ho pretén) aquell fatalisme profund que amara fins al moll dels ossos la filmografia dels Coen. Se situa més a prop d'altres propostes de Blumhouse Television com La tràgica història de Dolores Roach, una altra incursió en l'humor negre sense passar-se, amb un rerefons de crítica social. Però The Sticky compleix amb el seu objectiu de fer riure de ple al llarg dels seus escassos sis episodis del que s'entén, pel final, com una primera temporada que tindrà continuació. I aconsegueix generar simpatia per una colla de perdedors que busquen fer fortuna a partir de l'enganxifosa menja amb què s'identifica el seu país.

La sèrie també ha causat certa irritació al Quebec per la seva perspectiva tan pròpia dels Estats Units. Malgrat que apel·li a una idiosincràsia pròpiament canadenca i se situï a prop de Montreal, The Sticky està rodada totalment en anglès, i aquesta és també la llengua que parlen els intèrprets francòfons que li atorguen accent local, com Suzanne Clément, una habitual del cinema de Xavier Dolan. Això sí, cada episodi es clou amb una imperdible versió en québéquois d'algun gran èxit musical anglòfon.