La Festa d’Estiu de l’ARA reivindica el periodisme i la llibertat

BarcelonaL’ARA és el diari que, des del seu naixement, ha tingut més vocació digital. Però això no vol dir, al contrari, limitar-se a l’esfera de la virtualitat i les pantalles. Així ha tornat a quedar demostrat aquest dimecres, amb la celebració de la segona edició de la Festa d’Estiu, que ha aplegat lectors, subscriptors, periodistes, opinadors, anunciants i, en definitiva, tothom qui està vinculat al mitjà d’alguna manera o altra. La iniciativa se suma a les freqüents trobades en petit format amb el públic de l’ARA, els actes i esdeveniments repartits al llarg de l’any o, fins i tot, les colònies infantils.

Com l’any passat, l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona ha estat l’escenari per acollir aquesta celebració, amb el pretext estival. Les entrades s'havien exhaurit i hi han assistit més de 400 persones. Ha estat un moment amable per conversar distesament, confessar admiracions, agrair les lectures i, en més d’un cas, intentar arreglar el país. També fer-se fotografies i, en un cas, a un lector li feia il·lusió poder tocar Xavier Bosch: demostració que, en l’era de la intel·ligència artificial i els futurs hologrames, una encaixada o una abraçada de salutació continua sent una manera d'interconnexió analògica perfectament vàlida.

La directora del diari, Esther Vera, ha desitjat que la festa es convertís en una “oda al subscriptor”, ja que és el pilar fonamental per sostenir l’edifici periodístic de l’ARA amb les mínimes dependències externes possibles. I més encara amb la sensació de crisi perpètua que ha acompanyat els últims quinze anys. “Vam néixer en plena crisi econòmica i, des de llavors, portem tretze anys fent com els salmons, remuntant el corrent advers de les crisis i nedant contra corrent”, ha explicat. La periodista ha recordat, així mateix, que el periodisme “no pot ser gratis”.

En el seu parlament, Vera ha refermat també la voluntat de l’ARA de no esdevenir un diari dogmàtic en aquests temps d’altíssima polarització: “Nosaltres volem ser un diari que acull idees que estan d’acord amb la nostra línia editorial, però també idees que no coincideixen amb la nostra línia editorial perquè, d’aquest diàleg, es crea el progrés intel·lectual”, ha ressaltat.

La part central de l’esdeveniment ha estat tota una provocació, de la mà de Marc Giró. La proposta consistia en deixar de banda les convencions d’una entrevista convencional. I, així, la periodista Thaïs Gutiérrez li ha proposat un joc. Ella llegiria titulars de l’ARA i Giró els havia de comentar i dir si hi estava d’acord... o no. Que ha estat sobretot que no. Per exemple, un titular era: “Treballem massa?” Ell ha contestat que el problema no és treballar molt o poc, sinó el fet de treballar cobrant molt poc. La seva intervenció, de fet, ha servit per carregar contra el discurs de saber apreciar les petites coses. “No volem les petites coses, volem les grans. Les petites coses que se les quedi Amancio Ortega i cedeixi una mica de les grans. Si fem això, ens trobarem al mig i tothom serà feliç, perquè ara sembla que ens hàgim de conformar amb fer un te o passejar amb les amigues”.

La conversa ha virat ràpidament cap al sexe, però un sexe que tenia rerefons polític i set de llibertat. Un dels titulars parlava sobre persones que van descobrir el plaer sexual a partir dels 70 anys. Giró ho va aplaudir, però va admetre que ell havia estat una mica més precoç: “La recerca del plaer sexual ha estat una de les meves obsessions des del dia del meu naixement. Ningú explica mai res, sobre això. I ara, amb el feixisme que ve, encara explicaran menys. I encara que l’hagis trobat, s’ha d’insistir, que sempre es pot millorar”.

Comentant un article de Mònica Planas sobre com no era el mateix parlar de treure’s les “calces” que les “calcetes”, Giró ha sentenciat: “A mi ningú no m’ha de demanar que em tregui les calcetes, perquè jo ja arribo amb les calcetes tretes”. Va admetre que això no era sempre ben rebut. “Si t’has gastat 350 euros en un conjunt de La Perla i has fet l’esforç... com perquè et demanin que te les treguis!” El comunicador va parlar d’ell en femení, perquè considera que tots els col·lectius oprimits –persones racialitzades, homosexuals, trans, no binaris, etcètera– són en realitat el mateix, i que es poden singularitzar en la figura de la dona, que és qui concentra l’odi masclista i feixista.

La música l’ha aportada el duo Alícia & Oriol, que, amb veu i guitarra ella, i teclat ell, han fet sonar les seves versions delicades i vibrants de temes clàssics que formen part de la banda sonora col·lectiva. Així, s’ha pogut escoltar la seva interpretació del clàssic Isn’t she lovely?, de Stevie Wonder, però també s’ha transcorregut per arenes més rockeres, amb una adaptació del Sweet child o’ mine, dels Guns N' Roses, però passat per la veu càlida de l’Alícia i uns arranjaments acústics que feien guanyar matisos a aquest himne.

Com correspon a una bona festa periodística, s’ha sentit de fons el soroll dels obturadors. Perquè no només han abundat les fotografies de lectors que volien tenir una selfie al costat del seu columnista de capçalera, amb mudes fotos de mòbil: també s’han distribuït càmeres Polaroid perquè els assistents poguessin recuperar el plaer de fer servir aquestes icones de la fotografia i el disseny. Les imatges es podien compartir a les històries d'Instagram o a Twitter amb l’etiqueta #festaARA i Polaroid oferia, per sorteig, una càmera i un altaveu. De fet, tots els participants han tingut garantit el seu detall, amb un lot de benvinguda on hi havia catànies Cudié i altres elements. La festa s’ha fet amb el suport d’aquesta marca, i també de Polaroid, Marc Martí, Estrella Damm i Turris.