Follar o parlar, aquesta és la qüestió
Dilluns tornava una nova temporada de Cites Barcelona a TV3. La sèrie mostra la relació de diferents parelles que es coneixen a través de les aplicacions de mòbil. Les xifres demostren que a l’audiència li venia de gust recuperar el romanticisme: el primer capítol va congregar 444.000 espectadors de mitjana i un 21,4% de quota; el segon episodi, tot i ser força millor pel que fa a guió, va perdre espectadors però va mantenir les bones dades de seguiment. Des d’un punt de vista estrictament resultadista, la cita amb l’espectador es va consumar amb èxit. Ara bé, les sensacions després de veure la sèrie van ser una mica decebedores.
Massa xerrameca i poca acció. La cita entre el Jan (Carlos Cuevas) i la Laura (Clara Lago) a l’Hotel Vela i la del Tiago (Pablo Rivero) i la Mimi (Manuela Vellés) en un pis de l’Eixample van ser avorridíssimes, lentes i insulses. El guió convertia els protagonistes en esclaus d’una verborrea que no conduïa l’acció cap a un lloc clar. Hi havia una recreació dels personatges en el lament existencial i el patiment amorós, però l’argument esdevenia pla fins que les dues històries acabaven per provocar indiferència. La presència de l’actor Carlos Cuevas es devia utilitzar com a esquer per atrapar l’audiència, però, com a estrena, aquell primer episodi no era eficaç. El segon capítol tenia més girs i la primera cita entre el Juanqui (David Verdaguer) i la Barbs (Berta Castañé) generava una incomoditat que enganxava. L’evident diferència d’edat entre la parella, el gir inesperat de la trobada i el desenllaç oferien un plantejament original i atrevit que provocava curiositat.
Cites Barcelona està ben feta. És un anunci magnífic de la ciutat, la realització i la fotografia són acurades, les interpretacions són bones i, per descomptat, convertir l’audiència en voyeur d’una cita és morbós. És una sèrie sexi i aspiracional. És llaminer sentir-se un espectador privilegiat d’una situació que provoca una certa vergonya i incomoditat, en què els protagonistes exposen les seves fragilitats.
Ara bé, aquesta vegada la col·laboració entre TV3 i Prime Video ha anat en detriment del català. El pressupost ha afavorit l’elenc d’actors i la bellesa del paisatge. Però l’aliança evidencia quina de les dues llengües hi surt perdent. El català és la versió afegida. I ens trobem amb la situació estranya de veure Carmen Machi amb la veu de Victòria Pagès. El dia de l’estrena, és molt simptomàtic el nyap de la versió original en castellà, amb problemes de so greus. Van delatar, precisament, que aquest és el punt més fràgil de la producció: els equilibris en l’àudio i la diplomàcia lingüística.
Follar o parlar, aquesta és la qüestió. Tant com a argument dels protagonistes com per tirar endavant la producció. La tensió de les cites i la tensió idiomàtica que delata el doblatge. La incomoditat d’una trobada sexual i la incomoditat de convertir la llengua original d’aquesta sèrie en un pedaç afegit a posteriori. El problema, segurament, és el precedent que crea: que per fer una bona sèrie cal passar pel peatge del castellà.
