Menjar-se els rics, literalment, com a nova forma de lluita de classes

"D'acord, soc una assassina en sèrie. Però soc mala gent?", es turmenta la protagonista d'El horror de Dolores Roach després que una antiga amiga de la universitat l'acusi de ser dolenta sense ni tan sols saber que la Dolores (Justina Machado), de fet, acaba de matar unes quantes persones. Perquè aquesta dona que ha passat injustament 16 anys a la presó per encobrir el seu xicot considera que s'ha convertit en una homicida empesa per les circumstàncies terribles que la rodegen, no pas per vilesa. Quan surt de la garjola, la Dolores es troba el seu barri de tota la vida de Nova York, Washington Heights, gentrificat. Amb prou feines hi queda ningú de quan ella hi vivia, expulsats per novaiorquesos blancs i rics que abans ni s'acostaven a aquells carrers.

L'única botiga de la seva època que es manté és l'Empanada Loca, que porta sense gaire èxit en Luis (Alejandro Hernández), enamorat des de petit de la Dolores. Ell li ofereix un racó al soterrani per viure i poder tirar endavant un petit negoci com a massatgista. La Dolores té molt bones mans. Un dels seus primers clients és el nou propietari de l'edifici, que té previst expulsar-los si no li paguen un lloguer inassumible. La protagonista comença a fer-li un massatge sense mala intenció, però, per un seguit d'infortunis, l'acaba estrangulant. I llavors no sap com desfer-se del cadàver. En Luis troba la solució. L'endemà, l'Empanada Loca ofereix una nova recepta del seu producte estrella que triomfa al barri com no ho havia fet abans cap altra de les seves crestes fregides.

Aquesta revisió contemporània de Sweeney Todd va ser un podcast i una obra de Broadway abans que el mateix autor, Aaron Mark, l'adaptés com a sèrie per a Amazon impulsat, entre d'altres, per Blumhouse, la productora per excel·lència de cinema de terror als Estats Units. Com en el musical de Stephen Sondheim, tenim una protagonista a qui un reguitzell d'injustícies converteixen en assassina. Una criminal que, tanmateix, traspassa l'últim tabú, el de promoure el canibalisme, quan el seu còmplice inesperat converteix en pastissets de carn les seves víctimes. Sobretot en els primers episodis, El horror de Dolores Roach se situa molt bé en el territori de la comèdia negra capaç de fet gags sobre l'antropofàgia. I alhora actualitza l'escenari de desigualtat social victoriana de l'obra original en clau de gentrificació, que als Estats Units, a més, incorpora un vessant racista.

La sèrie porta a la literalitat aquella consigna de "Mengeu-vos els rics", i en això resulta més agosarada que tantes altres ficcions que acaben caient en la fascinació pels milionaris a qui teòricament critiquen. Però la càrrega política es dilueix en part quan la Dolores li va agafant el gust a això de girar-los el coll als clients massa incòmodes. Aleshores el creador juga a alimentar el dilema de si la protagonista realment és una víctima de les circumstàncies o una assassina que encara no s'havia desvelat com a tal. El horror de Dolores Roach sempre manté el punt de vista arrelat en un barri tradicionalment llatí i afroamericà on els nouvinguts blancs són una colla de hipsters insuportables i hipòcrites. I la història conserva el to de certa lleugeresa fins al final, quan es resol l'enigma de si la Dolores aconsegueix trobar o no l'home que l'obsessiona.