La inèrcia

BitòlegA internet està gairebé tot per fer. Per fer coses cal arriscar-se, i per això és d’admirar que aquest diari hagi decidit llançar-se a la cosa digital fins al punt d’abandonar el paper de dilluns a divendres.

Tot està gairebé per fer perquè sovint seguim fent el mateix que fèiem abans d’internet, però a internet. És lògic i ha passat sempre; són les inèrcies. Les mateixes que provoquen que els nins petits facin a una revista, damunt les planes de paper, els gestos que fan a una tauleta. Que en veure que res no es mou, donin la revista als pares perquè l’arreglin: “no funciona”.

La inèrcia és la responsable que publiquem a internet gairebé les mateixes coses que en paper -en diem “versió digital”. Que usem el paper per a seguir fent-hi el mateix que quan no hi havia internet. Aquests usos confusos fan que donem massa voltes a si internet matarà el paper. No les donaríem pas, les voltes, si deixéssim per al paper tot allò que no es pot fer a internet; si aprofitéssim millor les possibilitats de la Xarxa. Però no. La inèrcia ens governa. Fins quan encara no tenim gaire passat perquè som nins.

Sovint la inèrcia es relaciona amb la desídia, una cosa negativa. La resistència als canvis fa que el nin deixi anar la revista i que els adults cerquin emperons al suport digital: “no fa olor de paper”.

Excuses.

L’ARA Balearss’atreveix amb els canvis, però no del tot: hi haurà paper els caps de setmana. Sembla que perquè prou gent encara compra premsa en dissabte i diumenge. Presumptament tenen dos motius: hi ha més temps per a llegir i és un costum.

El primer motiu, tenir més temps per a llegir, no és determinant en favor del paper. Amb les tauletes podem llegir moltes hores, perquè són lleugeres i la postura pot ser còmode: estirats, al llit, al sofà, la taula, a la platja; exactament com en paper.

El segon motiu sí que és exclusiu del paper: el costum de comprar i llegir premsa el cap de setmana. Internet no el pot substituir, aquest, tot i que la Ret també és una gran productora de costums; els nins petits ens recorden com és de fàcil fer-ne de nous.

D’acord, i també l’olor. Les tauletes no fan olor de paper. A diferència del mar i de les fustes, fins i tot del cuir i la roba acabada de planxar, enlloc no venen ambientador amb olor de paper i tinta. Vull dir que aquesta flaire no semblava gaire important fins que ha calgut trobar excuses per a esquivar canvis.

La inèrcia.

Insisteixo en la importància de fer coses úniques a cada lloc, d’aprofitar al màxim les possibilitats de cada mitjà. Imaginem que aquest diari, en la seva expansió digital, troba com fer prou coses impossibles per la impremta. Quan sigui dissabte o diumenge, caldrà llegir en paper i també tirar de tauleta? El paper pel costum, i la tauleta per la resta.

Se’ns girarà prou feina, els caps de setmana. N’estem segurs que ens convé tant, aquest costum? Que no el podem canviar? Que no desapareixerà aviat, com ha passat tantíssims que podem descobrir als cinc volums del Costumari del Joan Amades?

No desapareixerà sempre que amb el paper puguem fer quelcom únic i impossible a la xarxa. Arribarem a trobar el què?

Torno al nin que intenta usar una revista com si fos una tauleta. Li passa perquè no hi veu gaire diferència -ell encara no sap que no tenim tauletes flexibles, tot i que arribaran. Amb els nins som més atrevits que no pas amb els adults, i per a ells publiquem obres que potser cal recordar: llibres que despleguen objectes en obrir-los, que tenen forats, planes de formes irregulars, textures atractives, doblecs imprevistos. Clar, els nins encara no poden llegir i cerquem atraure’n l’atenció amb altres coses. Per què no també als adults que llegeixen a la Xarxa?

Possiblement el paper té molta vida encara per davant, però allunyat de la majoria de coses que li fem fer. Una, per oblidar, és l’anodí format de la premsa. Està pensat per usar i tirar. Quin sentit té quelcom tan aparatós -i car- per a fer de suport de textos que caduquen en un parell d’hores?

Els mitjans digitals, per què han de produir tot el que publiquen? Tenia sentit quan només compràvem un diari i calia que hi fos tot, però això ha canviat molt. A la Xarxa estem rodejats d’abundància de micromitjans i d’autors colossals, especialitzats. De temes. Sovint se’ns escapen els bons i perdem massa temps amb els mediocres; necessitem més selecció que no pas producció. La selecció, això sí és un bé escàs. L’editor és més necessari que mai, però la majoria d’ells creuen que internet acabarà amb els seus llocs de treball.

La inèrcia.

Els bons autors són a qualsevol racó del planeta, darrere un parell de clics, i escriuen en qualsevol idioma; ens calen més traductors que no pas copiaaferradors de notes de premsa. D’internacionals n’hi ha milers, però els bons autors que parlen de temes locals són escassos i per tant molt valuosos. Mentrestant, avui la majoria creu que la seva professió no té gaire futur.

La inèrcia.

Possiblement tenen molt sentit mitjans digitals que continguin un 90% de selecció i traducció. Fins i tot un 100%. Que la producció pròpia sigui només un 10%, però única i de qualitat notable dirigida per bons editors. Amb complements en paper, però també en altres formats i nous dispositius a mida que brolli l’internet de les coses.

“Es fa difícil de predir perquè seguim rebent nous corrents i dispositius, noves fonts d’informació i noves eines per buscar, filtrar i analitzar informació” (Vinton Cerf, el 4 de juny per la revista Capçalera ).

Els pròxims anys arribaran molts dispositius nous. Alguns es transformaran profundament. Per exemple, el mòbil, perquè no és còmode; ens fa caminar amb el cap acotat. L’oïda és un mitjà desaprofitat que explotaran els nous aparells per a caminar amb el cap alt i la vista cap endavant. No cal que esperem que els presentin, perquè la veu per internet (el podcast ) ja és a l’abast de tothom que té auriculars i duu un mòbil a la butxaca mentre camina o seu. Tu.

Estem parlant d’oferir paper els caps de setmana, perquè és un costum, i perquè hi ha més temps, però gairebé ningú no es planteja aprofitar un bon grapat d’hores diàries: aquelles en les quals no podem mirar cap pantalla mentre tenim l’oïda lliure. És cosa de les ràdios, encara diem.

La inèrcia.

Hem de desaprendre massa coses. Quan ho fem, aleshores potser ens adonarem que tot és per fer. Si ho provem, atraiem talent fresc cap als nostres projectes. Aquests talents atrauen clients vius, que mostren les coses que fan als que no són tan vius. Al final arriba a tothom. Per mor d’aquest flux, molts padrins usen WhatsApp. I, de passada, tenen un mòbil intel·ligent. Potser no és gaire potent, però té connexió a internet i admet auriculars. Per a sentir, asseguts a la fresca, les notícies dels seus diaris predilectes. Bona idea, perquè ja els costa llegir les lletres tan petites del mòbil. També del paper.

Ah, que això del podcast els diaris no ho fan, encara. Vaja. I tampoc no hi ha gaire podcasts en català. De les illes, menys encara.

A internet està gairebé tot per fer, però també fora de la xarxa -i no és només paper. El món real i el virtual són complementaris, però sovint ens entestem a veure’ls com a substituts. L’ARA Balears té la oportunitat d’experimentar fins a trobar el seu punt de complementarietat. De moment, potenciarà la xarxa i limitarà la premsa als caps de setmana. Que al paper hi hagi coses que només es poden fer en paper, i a la xarxa coses que només poden ser a la xarxa. Això, tan obvi, no és gens fàcil d’aconseguir.

La inèrcia.