'Informe semanal', mig segle de resistència
Aquest dissabte Informe semanal, el programa de reportatges d’actualitat per excel·lència a Espanya, oferia un especial per celebrar el seu cinquantè aniversari. El 1973 es va començar a emetre a TVE inspirant-se en el 60 minutes de la CBS sota la direcció de Pedro Erquicia, que va establir-ne els fonaments. Han sigut 2.500 setmanes d’emissió i més de 10.000 reportatges que, en la immensa majoria dels casos, oferien un resum i informació de context de les notícies de la setmana.
La reina Letícia va obrir l’especial amb un discurs càlid de felicitació amb què pretenia demostrar a l’audiència que no havia perdut la fusta de presentadora. Després, la periodista Ana Blanco donava pas als diferents especials des del Museu Guggenheim de Bilbao per donar un to més majestuós i festiu al programa.
Amb la retòrica una mica refistolada força habitual dels seus guions, la locució ens recordava que el programa havia nascut “con un franquismo que se consumía en su propia salsa y en una España que respiraba deseos de libertad” i que els reportatges havien sigut el mirall de l’actualitat del món.
L’especial va conduir-nos per una mena de túnel de temps que ens transportava per la història a tota velocitat: l’assassinat de Carrero Blanco, la mort de Franco, el 23-F, la victòria del PSOE el 1982, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea, el cas Roldán i els GAL, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, el clamor social contra ETA, la caiguda del Mur de Berlín, les imatges impactants de la nena Omaira Sánchez atrapada en l’allau de fang, el genocidi de Ruanda, l’alliberament de Mandela, l’11-S, l’11-M, la pandèmia... La resiliència i l’austeritat del format l’han convertit en un clàssic. El programa estava per sobre dels seus protagonistes. La seva sintonia no només et posa en alerta sinó que estimula la nostàlgia: hi va haver una època que les famílies, el dissabte a la nit, es reunien al voltant de l’Informe semanal per observar el món. L’especial va homenatjar directors, reporters, redactors i equips sencers, molts dels quals anaven comentant èpoques i esdeveniments. Cap altre programa de TVE hauria pogut reunir tantes dones en un aniversari, perquè va incorporar les professionals no com a secundàries sinó com a responsables en la decisió d’enfocaments, temàtiques i preparació de reportatges. L’especial va evitar la seva etapa més fosca i descaradament esbiaixada políticament, amb Jenaro Castro al capdavant: va ser un Informe semanal relegat a les matinades i que va portar el format a una crisi profunda. Restablerta una certa dignitat, amb l’horari original però amb molta menys audiència, en l’especial va faltar reflexió sobre l’encaix d’aquest tipus de periodisme en el context televisiu actual. Respecte a l’inici, ha deixat de ser un format percebut com a familiar, l’accés a l’actualitat global és més fàcil i les noves narratives demanen impactes, ritme i drama. Informe semanal és, sens dubte, un clàssic que obeeix a la funció pública. Però potser la televisió, en aquest mig segle, ha acabat expulsant els espectadors que encara creuen en aquest tipus de programes.
