Jordi Mir, lingüista de Joaquim Maria Puyal: “Va trencar amb la tradició del castellà de cridar tot el partit”
Prada de ConflentJordi Mir (Tremp, 1935) no està llicenciat en filologia ni té un currículum clàssic, però és membre de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), és un autèntic coneixedor de l'obra de Pompeu Fabra i va rebre la Creu de Sant Jordi el 2000 per la seva tasca en la divulgació del català, sobretot al costat de Joaquim Maria Puyal. L'ARA el va entrevistar a la 53a Universitat Catalana d'Estiu.
Com va començar a treballar pel català?
— Des de ben jove tenia inquietud per la llengua, penso que és l'element que ens identifica com a poble, està assetjada i, quan jo era jove, en ple franquisme, tenia problemes evidents de divulgació pública. Vaig començar a fer classes de català a la clandestinitat cap als anys 50, en centres de clubs i associacions esportives, sobretot d'excursionistes. Tot era com a voluntari, sense veure'n ni un duro. Ja més endavant sí que estàvem més organitzats i impartíem classes de manera més oficial.
Quan va fer el salt als mitjans de comunicació?
— Les classes de català no deixaven de ser una divulgació mínima i volia anar més lluny: les teles i les ràdios tenien audiències molt altes. Els anys 70 vaig començar a parlar d'excursionisme i folklore al programa Paraula i pensament de Manuel Cubeles i Soler. No hi feia mítings, esclar, però el sol fet de fer-lo estrictament en català i incloure-hi segons quins conceptes sobre límits nacionals i lingüístics ja era reivindicatiu.
I el 1976 fitxa per Puyal...
— Volia narrar els partits del Barça en català i es va posar en contacte amb mi. No vaig dubtar ni un moment, el tremp de Puyal és extraordinari i és molt perfeccionista. Ja havia retransmès partits de futbol en castellà i havia adquirit molta fluïdesa. A més, té un català molt sòlid de la Barcelona vella i domina molt bé la llengua.
Quin va ser el seu mètode de treball?
— Durant dos o tres mesos abans de la primera jornada vam estar preparant-nos expressions i paraules que sabíem segur que sortirien al llarg d'un partit. Després vam anar treballant sobre la marxa, perquè les narracions de futbol no són com un guió, que saps què es dirà, sinó que són una hora i mitja d'improvisació. Les analitzàvem tranquil·lament i anàvem llimant el vocabulari. Va ser oli en un llum, la seva capacitat d'assimilació era total i immediata.
Es van inventar vocabulari futbolístic català?
— No, vam implementar el que ja estava creat dels anys 20 i 30. El futbol ja era molt popular i hi havia un argot molt normalitzat, però s'havia de treballar el to. Es venia d'una tradició en castellà de cridar tot el partit, com la de Fernández Abajo, i no ho dic despectivament. Ell va voler trencar amb això, parlava amb un llenguatge fresc i actual, però sense atabalar la gent, que fos familiar, càlid i establís certa complicitat amb els oients. Tot i això, ell havia après i mamat de grans periodistes que narraven en castellà, com Miguel Ángel Valdivieso.
Però no van introduir cap paraula nova?
— Ens vam apropiar d'alguns mots com esfèric i baló, perquè inevitablement sabíem que s'hauria de fer referència a la pilota moltes vegades, i vam incloure-hi algunes expressions més col·loquials, com cacau i gardela, per evitar repetir xut fort. També utilitzàvem anglicismes clàssics que la gent ràpidament havia assimilat i adaptat al català, com penal [de penalty], orsai [d'offside], córner [de corner] i kickoff [de kick-off], que ara s'han anat perdent. D'altra banda, vam prescindir de barbarismes que s'havien popularitzat molt com rechaze, césped, banquillo o el palco.
Puyal va ser determinant en la normalització del català en el futbol?
— Gràcies a ell, que va ser el primer, i a tota la gent que el va seguir, actualment la majoria de ràdios nacionals i comarcals narren els partits en català i no es veu com una cosa estranya o reivindicativa. De seguida es van registrar audiències molt altes i les retransmissions es van tornar imprescindibles. Va anar creixent i després va fitxar periodistes molt bons, com Eduard Boet, Antoni Bassas i Josep Lluís Merlos. El que s'ha aconseguit en el món dels esports, i en el de la ràdio en general, és impensable en altres camps, on s'ha fracassat estrepitosament, com en el cinema i els còmics.
Fins quan va treballar amb Puyal?
— Pel que fa a les retransmissions, malgrat el pas dels anys, encara quan anava al camp a veure el Barça m'asseia a la cabina amb ell, i em demanava com ho havia fet. També, fins que em vaig jubilar, vaig treballar amb ell en els diferents programes que va fer, com el Vostè pregunta i el Vostè jutja. Portàvem gent cèlebre d'arreu del món i ho fèiem tot en català, era una marca de la casa. Amb això, en programes com el FAQS trobo que hem fet un pas enrere, però soc optimista amb el futur del català, fa vint o trenta anys els vaticinis també eren molt dolents i, mira, me n'aniré i encara resistim.