L’arma secreta de ‘Shogun’ que podria guanyar l'Emmy a millor actriu
Anna Sawai, intèrpret japonesa criada a Nova Zelanda, és un dels grans atractius d'aquesta sèrie èpica que parteix com a favorita als premis de la televisió dels Estats Units
[Aquesta entrevista conté espòilers importants de la primera temporada de Shogun]
Quan Anna Sawai es preparava per morir, escoltava Mozart. En una escena clau de la sèrie Shogun (Disney+) –en la qual Toda Mariko, la noble i samurai deshonrada però desafiant que interpreta, coneix el seu destí– Sawai pronuncia un discurs ardent davant el sinistre Lord Ishido (Takehiro Hira). Lady Mariko sap que és una condemna a mort. Per preparar-se per a aquest moment crucial, l'actriu escoltava el Rèquiem en re menor (K. 626), concretament el Lacrimosa, l'última part de la Sequentia.
Ambientada al Japó feudal i basada en la novel·la del 1975 de James Clavell, la primera temporada de Shogun se centra principalment en la relació entre Lady Mariko (Sawai) i John Blackthorne (Cosmo Jarvis), el temperamental navegant anglès l'arribada al Japó del qual desencadena el conflicte que condueix la sèrie. Les creences catòliques de la Mariko i la seva lleialtat als costums tradicionals japonesos són posats a prova pel seu desig cap Blackthorne i la set de justícia contra els seus opressors. El conflicte també la condueix directament a la mort.
"La gent sempre diu: «Deu haver estat difícil preparar-se per a aquest episodi» –explica Sawai–. Però he estat aguantat i esperant durant 10 mesos, i finalment m'he deixat anar".
El capítol de la mort és el final de la Mariko, però no de la relació de Sawai amb el personatge: la seva actuació li ha donat una nominació a l'Emmy a la millor actriu en un drama. La seva interpretació és una exploració sense por de l'abisme emocional entre els deures de la Mariko i els seus desitjos, que encara és més inquietant per tot el que no es mostra.
En una videotrucada des d’Austràlia, Sawai, que és japonesa però va néixer a Nova Zelanda i va viure-hi durant bona part de la seva infància, parla sobre el poder del silenci de Mariko i sobre què significa per a la seva síndrome de la impostora haver aconseguit la seva primera nominació als Emmy.
Les reaccions a Shogun van passar ràpidament de "mmm, aquesta sèrie sona interessant" a "Uau, aquesta sèrie és molt bona", i després a "Doneu-li l'Emmy a aquesta dona ara mateix". Va estar pendent d'aquesta evolució del ressò mediàtic?
— No és que estigui davant de l'ordinador llegint-ho tot, però, diguin el que diguin, sempre hi haurà una part de mi molt autocrítica. Fins i tot mentre tot això passava, jo pensava "però què passa si no els agrada el següent episodi?" Quan vam arribar al final, me'n vaig adonar: "Oh, d'acord, la gent està realment contenta amb la Mariko que van veure. Està molt ben escrita, i per això els encanta, però, sí, és probable que no fes una feina horrible del tot".
La nominació a l’Emmy li va confirmar aquesta sensació?
— Em va donar confiança. Tinc una síndrome de la impostora molt forta, així que sento que "ho estic fent bé, que puc continuar avançant, que puc continuar fent feines, puc continuar treballant de valent per fer el que van veure a Shogun". Només em fa venir ganes de fer més. Em fa venir ganes de seguir explicant històries que tenen un gran impacte en la gent que fins ara no s’ha sentit representada.
A qui es refereix?
— Parlo de les dones japoneses. Soc japonesa; la meva mare és japonesa; la meva àvia és japonesa. Les dones japoneses, i tot el que han viscut, signifiquen molt per a mi: no hi ha hagut prou projectes que mostrin la vulnerabilitat, la complexitat i la profunditat i la força que tenen a dins. Shogun és un projecte que la meva mare va veure i va poder dir: "Oh, Déu meu, estic molt orgullosa. Estic orgullosa de tu". I no cal que siguin japoneses; hi ha tantes altres persones de les quals no s'han explicat les històries!
La Mariko és fascinant per l'estira-i-arronsa entre la passió i l'emoció que sent i els constrenyiments de la seva cultura i religió. Condueix a una mena d'actuació que no estem acostumats a veure en un paisatge televisiu definit en gran part per les grans personalitats explosives.
— He estat en la posició d'haver d'amagar els meus sentiments, i dir "sí", malgrat que per dins estava enrabiada. Conec la història. Només l'estava canalitzant. El silenci de la Mariko era poderós. Si hi ha un grup de persones parlant fort, em fixo en la persona que està asseguda en silenci al racó i em pregunto què està pensant.
La mort de la Mariko és una escena fonamental per a la sèrie. Això afegeix pressió a un moment ja intens?
— Estic segura que altres actors no opinen el mateix que jo, però considero que cada escena és important, així que em preocupo de cada escena. Era conscient de la importància que tenia, però si hagués estat massa concentrada en això, hauria sucumbit a la pressió. Sabia que era un moment poderós i això em feia sentir més forta a l’hora d'afrontar-la.
Shogun ha estat renovada per una segona temporada. Tornarà? La mirarà?
Seré la primera persona a mirar-la. Tornar? Probablement no. No sé què està passant, i si pogués donar la meva opinió... Vull dir, m'encanta la sèrie. Adoro els creadors i m'agradaria tornar a treballar amb ells. Però la història de la Mariko està acabada. És perfecte tal com és. Si estigués a la sala de guionistes, diria: "Mireu, nois, hem de continuar endavant. A tothom li va encantar, però va agradar tant per com va acabar. No ho espatllem".
Copyright The New York Times
