L'entranyable sèrie d'animació en català que sacseja el món de l'art

Artista consagrat a qui obsessionen els caps, que plora perquè creu que Barcelona no l'estima prou, i amb un discurs filosòfic sobre l'art i la vida que no saps si és molt profund o pura retòrica de la buidor, Jaume Plensa és un dels protagonistes inesperats de Roni, la nova sèrie d'animació de Juanjo Sáez sobre les tribulacions d'un pintor fictici, el del títol, que aspira a fer-se un lloc en el món de l'art. Plensa fa d'entranyable veí del protagonista, i des del principi marca el to de la sèrie: se'l presenta des d'una barreja ben portada d'ironia i afecte en una proposta en què els personatges de ficció conviuen amb noms de referència de l'art actual i pretèrit.

Roni és la nova sèrie animada en català que firma Juanjo Sáez després d'Arròs covat (2009) i Heavies tendres (2018). Amb el primer títol, el també col·laborador de l'ARA oferia un incisiu retrat de la por de fer-se adult de la seva generació a través de la crisi vital d'un dissenyador gràfic de trenta-pocs anys en una Barcelona que permetia traçar una panoràmica desmitificadora de la cultura hipster a la ciutat. A Heavies tendres, el ninotaire optava per una perspectiva més íntima i personal a l'hora de revisar el context de la seva adolescència al barri de la Sagrera, quan ser heavy suposava una expressió del desencant i de l'enuig dels joves de classe obrera envers l'statu quo, però també disposar d'una subcultura en la qual refugiar-se si eres algú que no encaixava en la societat. A Roni, Sáez torna a plasmar des de certa perspectiva autobiogràfica un entorn que coneix prou bé, el del món de l'art amb totes les contradiccions i tics irritants que arrossega. Aquest cop compta amb la col·laboració al guió de Miquel Grau i de Joan Tomàs, que també s'encarrega de la direcció.

La sèrie ressegueix el camí del Roni per trobar-se a si mateix com a artista en un procés en què l'acompanyen, per una banda, una antiga amiga de la facultat, la seva mare, el veí fruiter amb vocació artística, i un gosset que es diu Matisse. I per l'altra, tot de figures reals del món de l'art amb qui interactua des del present o des de fugues interiors. A Roni es dissol la frontera entre el món objectiu del protagonista i el seu univers subjectiu, poblat per fantasmes de la història de l'art, de Pablo Picasso a Salvador Dalí passant per figures menys reconegudes com Maruja Mallo, que representa totes les dones artistes invisibilitzades. Aquesta concepció típicament surrealista permet que la sèrie explori de forma més profunda i lliure les possibilitats d'una animació que no es limita a representar el món real. Aquí tant ens endinsem en un submon urbà pels túnels del metro com acabem en un infern dels artistes imaginat a la manera del Bosch.

Veus de Maria Sherman, Agnès Busquets i Joel Díaz

Com el perfil de Plensa, la sèrie també dibuixa el món de l'art a partir de combinar la necessària dessacralització d'aquest àmbit amb la passió d'aquell que s'hi dedica. De la mà del Roni, repassem corrents artístics menystinguts com el del grafit, reflexionem sobre les moltes contradiccions que pesen encara en el fet artístic, ens trobem amb un Miquel Barceló plenament entregat al més absolut dels primitivismes o coincidim amb les reaccions polaritzades que genera Salvador Dalí. La sèrie s'enriqueix amb les veus d'intèrprets coneguts sobretot per la seva faceta de còmics com Oye Sherman, Agnès Busquets, David Olivares o Joel Díaz, que aporten des de la veu en off píndoles exprés que ens contextualitzen històricament els artistes que van apareixent al llarg dels 10 episodis. Celebrem la realitat d'una sèrie d'animació en català que retrata el món de l'art des d'una visió personal, crítica i alhora entranyable.