Larry David tanca un quart de segle sent el gran corcó de l’HBO

BarcelonaSegons les regles de la literatura, el viatge de l’heroi ha d’acabar sempre amb una transformació, un aprenentatge, una epifania que canvia per sempre la seva percepció sobre el món. No pas per a Larry David, que aquest dilluns estrena la temporada final de la seva sèrie enorgullint-se de mantenir totes les seves manies, ires i misantropia intactes. La persona i el personatge es barregen en aquesta Curb your enthusiasm que abaixarà la persiana després de dotze temporades escampades al llarg de quasi vint-i-cinc anys. “He estat esperant més de mi mateix tota la vida. I no, senzillament no n’hi ha més”, declara en un dels episodis. I, efectivament, el llegat que deixa és la veritat simple que la gent no canvia. O, si canvia, és només per anar a pitjor.

Qui va ser creador de la fundacional Seinfeld va tornar a l’arena televisiva l’any 2000 amb una autoficció esbojarrada on s’interpretava a si mateix com a productor televisiu que pot viure de rendes i, per tant, passar temps intranscendent amb tota una fauna típicament californiana. En realitat, Larry David és fill de Nova York i justament la sèrie explota el xoc entre la neurosi de la costa est –amb Woody Allen com a referent inevitable– i les maneres més socials, i també hipòcrites, de la costa pacífica. Cada temporada ha tingut un mínim fil que lliga els diferents capítols, però en general es tracta d’una comèdia autoconclusiva on, a cada episodi, David es fica en algun embolic només per expressar el que probablement molts comparteixen però que un sentit raonable de la hipocresia social aconsella callar.

El personatge és un cúmul de manies i hauria de resultar antipàtic, però hi ha alguna cosa de juganera en tot plegat que acaba generant simpatia per aquest misantrop que es riu dels altres a còpia de llançar el primer pastís de nata contra la seva pròpia cara. La sèrie ha aconseguit, de moment, travessar diversos camps de mines, fent humor sobre qüestions delicades com la transsexualitat i el racisme. La principal tàctica per aconseguir-ho és crear un antiheroi que no té por de quedar en ridícul. I confiar en tot de secundaris que han acabat sent amics personals de manera que, més que guions, hi ha línies mestres de guió a partir de les quals improvisar les converses hilarants entre personatges.

L’altre trumfo de la sèrie –i aquesta dotzena temporada juga a fons la carta– són els cameos. La llista de visitants il·lustres interpretant-se a si mateixos és impressionant: David Schwimmer, Martin Scorsese, Lin-Manuel Miranda, Dustin Hofman, Hugh Hefner, Wanda Sykes, Julia Louis-Dreyfus, John McEnroe, Alanis Morissette, Shaquille O’Neal, Salman Rushdie... La productora guarda zelosament la nòmina d’aparicions estel·lars d’aquest comiat, però els crítics nord-americans que han pogut veure els primers episodis sota embargament certifiquen que són d’altura.

Mentrestant, tot fa pensar que Seinfeld hi jugarà un paper important, també. Un dels gags recurrents és que personatges li recorden que va tornar a fer de showrunner d’aquesta sit-com, després d’uns anys d’absència, només per participar en un episodi final que, per dir-ho suaument, va generar molta polarització.

No és el primer cop que la sèrie anuncia el final, però sempre ha acabat tornant, encara que fos després d’uns anys deixant-la en guaret. “Sí, sé que ho havia dit abans”, admetia David en una entrevista recent. “Però aleshores no tenia 76 anys i ara sí”. Després de 120 episodis, caldrà veure si el final realment mata la possibilitat de seguir amb la sèrie.