Charlie Pee: “M’agraden molt l’alcohol i les drogues, però tinc molt control de quan en vull prendre i com”

Charlie Pee és un dels noms imprescindibles en l’escena còmica catalana que ha esclatat els últims anys. Monologuistes en llengua catalana, homes i dones, que van començar en bars i que ja omplen grans escenaris i espais destacats als mitjans de comunicació. Nascuda Carlota Palà (Sabadell, 1990), en aquesta conversa explica com, després de llicenciar-se en traducció i interpretació, ha pogut dedicar-se a allò que la fa feliç a ella: fer riure els altres explicant les seves misèries. La podeu veure a La resistencia, amb David Broncano, i en el seu espectacle Mamasita.

Completa la frase: “Últimament...”.

— Vaig molt cansada, no paro d’anar amunt i avall, dormo poc i treballo molt. Però també soc molt feliç, perquè estic vivint del que jo volia viure. O sigui que bé.

Els 10 últims anys has pogut guanyar-te la vida fent riure, que no sé si per a tu ha sigut una sorpresa o un somni.

— Era un somni, però no el veia impossible. Simplement, sabia que havia de treballar i posar-m’hi. Vaig començar fa 10 anys i ara en fa dos o tres que visc plenament de l’stand-up, de fer monòlegs. Abans ho compaginava amb ser professora d’anglès, perquè a mi sempre m’han agradat els idiomes i vaig estudiar traducció i interpretació. Però quan vaig acabar la carrera vaig veure clar que no volia dedicar-m’hi. Volia fer alguna cosa que em vingués de gust, i a mi m’agradava molt la comèdia. Havia vist vídeos per Facebook de còmics americans i, de casualitat, vaig anar a un xou del Pep Plaza, que no té res a veure amb el que jo faig, però el vaig veure que s’ho passava tan bé, i em vaig dir: “Això, aquí, qui ho ensenya?”. Vaig acabar la carrera al juny i al juliol ja estava fent un curs intensiu de stand-up.

Tu de petita ja feies riure?

— Sí, jo sempre m’he adonat que fa gràcia com explico les coses, però he sigut una nena molt introvertida, em costava relacionar-me amb la gent. En un entorn de confiança veia que feia riure. I és una sensació que m’agradava. Però és molt diferent fer riure de manera natural que quan busques fer riure. 

Quina és l’última definició que se t’acut sobre quin humor fa la Charlie Pee?

— Faig riure de les coses que em causen més dolor a la meva vida. Les agafo i me’n ric. L’humor sempre ha sigut un mecanisme de defensa, per a mi. Ho he fet tota la vida, quan alguna cosa em feia mal o quan algú es reia de mi. Si tu et rius de mi, espera’t que me’n riuré jo primer i així desactivo el teu riure.

Si una cosa et va bé, te la guardes per a tu i si et va malament...

— Tindré deu minutets de material.

Quina és l’última merda que t’ha passat i has pensat que l’aprofitaries per al teu xou?

— Se’m va morir la gossa que he tingut 16 anys amb mi. En tenia dues i en dos anys s’han mort totes dues. Tot el procés que és portar el teu gos perquè l’incinerin. Quan tu arribes allà, és comèdia pura, però en aquell moment tu estàs plorant. Et deixen triar si el vols incinerar en grup amb altres animals o si vols el teu espai. Vam triar una incineració particular. Arribes a un centre de Polinyà, t’entren en una sala, t’ensenyen tot d’urnes i et diuen quina vols. Si vols un braçalet amb la cendra. T’obren una altra sala i hi ha el teu gos allà exposat. És realment com quan es mor una persona, t’ho fan tot igual. Llavors et diuen: “Vols veure com el fiquem al forn?” I el meu gos pesava 40 quilos, un senyor l’havia d’agafar a pes, no podia, i jo pensant que li cauria a terra...

És plorar i pensar el monòleg d’humor al mateix temps. 

— Sí, i adonar-me d’una cosa tan senzilla com que entre les dues gosses les he tingut 17 anys. Jo no m’he masturbat mai sense les gosses al davant. El primer dia que passa això penses: “No m’estan mirant, que estrany!” No he sabut fer-me això sense les cares de les meves gosses jutjant-me. Coses d’aquestes, situacions doloroses que et generen comèdia.

Quin diries que és, per tu, l’objectiu últim de fer riure?

— Jo faig això perquè a mi m’agrada. Hi ha molta gent que diu que li encanta fer feliços els altres i tal. Jo no faig riure per fer feliços els altres. M’agrada ser honesta. L’objectiu de fer riure és ser feliç jo. Crec que és una teràpia, d’alguna manera. Tot i que vaig a teràpia, eh.

Quan vas a teràpia, el teu objectiu també és fer riure la psicòloga?

— No, però molts cops em passa que soc a teràpia i li faig l’acudit. I no riu, evidentment, però és com jo explico les coses que em causen dolor. La terapeuta és el meu públic més dur.

Charlie, quina és l’última persona del teu passat que t’ha dit “No hauria dit mai que tu, tal com eres, pujaries en un escenari i viuries d’això”?

— Qualsevol persona de la meva família que ha viscut amb mi de petita m’ho ha dit. Els meus germans, els meus pares, els meus avis, gent que anava amb mi al col·le. És que jo era molt introvertida, molt tímida, no parlava amb la gent. No era popular, no tenia amigues, anava al meu aire, però com que tenia molt bon interior no sentia que em faltés res. Dedicar-me a això m’ha fet més sociable, perquè quan tu arribes a Guadalajara, al Bar Manolo, a fer un monòleg, has de parlar amb el Manolo i li has de caure bé al Manolo. No soc gens vergonyosa, però soc tímida i introvertida. Hi ha coses que les he explicat abans en un escenari que a la meva família. És una reflexió que faig al meu monòleg, a Mamasita. 

Quina és l’última vegada que t’has pres una cervesa?

— Va ser dijous [l’entrevista la gravem un dilluns], i és raríssim que faci tants dies, però és que aquest cap de setmana he tingut la pitjor migranya de la meva vida.

Cervesa sense gluten...

— Sí, jo no he tastat mai una cervesa normal. Des dels nou anys que faig una dieta sense gluten.

Quins últims records tens de quan no sabies que eres celíaca?

— Recordo trobar-me fatal, vaig estar molt malalta. Van tardar dos anys a trobar-me que era celíaca. M’encantaven els Filipinos blancs, els Phoskitos, i mai més. Un cop per accident em van donar seitan. Tu agafes el blat i li treus el gluten, i amb aquell gluten fan el seitan. No hi ha cap menjar que sigui més gluten pur, però té gust de suro. Si hagués volgut menjar gluten m’hauria fotut una pizza. 

Parlem d’altres coses. S’acosten les eleccions del 12 de maig. ¿Ja tens clar qui votaràs o ho decidiràs l’últim dia?

— No ho tinc clar.

No ho tens clar o no ho vols dir? Et puc preguntar qui vas votar a les últimes eleccions?

— No me’n recordo. Estic molt desconnectada de la política. De votar sempre vaig a votar. Jo soc molt de votar CUP...

Recordes què demanaves a l’última manifestació que vas anar?

— El 8-M.

Quan va ser l’última vegada que vas comprar un diari en paper?

— Uf, no me’n recordo. Fa anys d’això, potser quan estiuejàvem amb la família i anava a comprar el diari amb els meus avis.

¿Comparteixes la idea que a la teva generació mai li aniran les coses tan bé com a la generació dels vostres pares?

— Crec que a mi m’està anant més bé que als meus pares. Però també parlo des del privilegi i veig que no tot és tan fàcil. Cada generació té les seves dificultats i les seves facilitats. Per exemple, els meus pares es van poder comprar un pis i jo no me l’he pogut comprar.

Quina és l’última vegada que has canviat de pis?

— El juny de l’any passat. Vivia sola i he anat a viure amb la meva germana. És l’única persona amb qui després de viure sola hauria pogut compartir un pis. Estem de lloguer en un pis que ens agrada molt. 

Ara, a més, estàs treballant entre Barcelona i Madrid. Això vol dir que tens dos pisos oberts?

— Sí, a Madrid tinc una habitació llogada. El tema de l'habitatge el tenim molt més complicat nosaltres que els nostres pares, és veritat.

Tu ets més tu en català o en castellà?

— En català. La gràcia que tinc en castellà és que no en sé, i m’entrebanco i dic catalanades. Quan parlo en castellà he de pensar com es diuen les coses. Jo m’he criat, he viscut i he parlat sempre en català. Fins que no m’han sortit coses de feina, en el meu dia a dia no utilitzava el castellà.

Quina és l’última frase del teu monòleg?

— "Mai hauria pensat que ara, abril del 2024, si hagués d’estar fent rehabilitació, seria pel genoll".

L’última nit sense dormir?

— La setmana passada. M’agrada molt sortir de festa. M’agrada molt divertir-me. Quan has estat tres dies seguits de bolo, poder sortir, desfogar-me, descontrolar-me... M’encanta la música, l’electrònica, el techno, el trance, poder anar a clubs de música d’aquest tipus, i ballar i divertir-me, ho necessito fer molt sovint. 

Sortir vol dir nit sense dormir?

— Sortir per a mi és tancar l’Apolo i després continuar una estona. Per a mi tancar l’Apolo és un dia tranquil. Si a les sis me’n vaig a dormir, és com: “Avui ens hem portat bé!” Per a mi no dormir és arribar a les 12 del migdia a casa.

L’última addicció? Alcohol, drogues...

— No, crec que tinc molt control. M’agrada molt l’alcohol i m’agraden molt les drogues però tinc molt control de quan en vull prendre i com. Addicció? Jo em mossegava molt les ungles, però ara m’he posat unes ungles llargues... No fumo, no he fumat mai, no m’agrada. El que més faig quan surto és beure i fins i tot alguna droga, però no diria que és una addicció.

Quina és l’última vegada que has hagut de tractar amb la policia?

— Doncs mira, el dia de Cap d’Any. Jo vaig anar a una festa rotllo after, al matí, i de cop va entrar la policia al local perquè recollíssim. 

Quin és l’últim descobriment que has fet en el món de l’humor, d’algú que et faci riure molt?

— Saps què passa? Que fa molt temps que no consumeixo comèdia. N’estava una mica saturada. També és un moment en què genero poca comèdia. Faig el meu xou i les meves seccions, però fa mig any que no vaig a Micros Oberts a provar text nou. He necessitat buscar altres coses. Ara m’estic ficant en el món de la música, però ho he separat completament de Charlie Pee. Estic punxant, fent de DJ amb una amiga, hem creat un duo de DJs i ara traurem la nostra primera cançó. Em vaig adonar que quan vaig començar a fer música i em trucaven d’una sala per anar a punxar, posaven: “La colaboradora de ‘La resistencia’ viene a pinchar...”. I ho he volgut separar. 

Això vol dir que un dia podries deixar la comèdia?

— No, tinc claríssim que no. Necessitava una parada i prou. A partir del setembre em posaré a preparar el nou xou.

I com et dius en aquest projecte musical?

— Doncs com el meu nom de DNI, que no coneix ningú, Carlota Palà. I amb la meva amiga, l’Ariadna, quan treballem juntes ens diem Nòvies.

Qui és l’última persona que encara et diu Carlota?

— Els meus avis són els únics. Però gent que ara em coneix per la música a vegades em crida “Carlota, Carlota”, i m’explota el cap. Un caos. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Si en sonés una que és molt coneguda segur que la reconeixeria, al meu pare li agraden.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Diré una cosa: les xarxes socials estan molt bé, però s’han menjat les coses en directe. Hi ha molt contingut que és de directe que ja ha estat pensat per penjar-lo a les xarxes. Recomano que aneu a xous i a espectacles i a concerts que siguin pensats per a aquell directe, i no per treure'n les millors parts i posar-les a les xarxes. Recomano molt això... I que m’estimeu, fills de puta.