Joan Pera: "M'hauria agradat fer una sèrie al meu estil a TV3, però no va arribar mai"

BarcelonaFa 40 anys Joan Pera va ser la primera cara que va aparèixer a TV3. Aquesta efemèride i una carrera de seixanta anys damunt l'escenari són el cor del documental Amb tots vostès, Joan Pera, que s'estrena aquest dimarts dins de Nits sense ficció (versió renovada del format Sense ficció). Aquest homenatge se suma al que va rebre fa una setmana, quan va recollir la menció honorífica Premi Catalunya de Teatre, atorgada per Adetca, durant la gala Catalunya aixeca el teló al Gran Teatre del Liceu. No gaire amic dels reconeixements, confessa que la carrera la deu al suport del públic, la família i Focus, companya de viatge de les seves aventures teatrals.

Aquest documental és un homenatge, però crec que no li agraden gaire els homenatges

— No, em fan una mica d'angúnia. Sempre penses "Què puc haver fet jo per justificar una cosa així?". Tota la meva vida ha sigut el teatre. Mai havia pensat en premis i soc una persona que no n'he rebut fins que no he fet 70 anys. El que m'agrada és fer funció. He tingut un cert èxit, la gent m'aprecia, i això per a mi és un premi molt gran. Sempre penso que no vull que el premi sigui el final, jo vull l'endemà.

Fa la sensació que vostè no baixarà mai de l'escenari.

— No m'he plantejat mai baixar-ne. Acabo de fer una funció i avui en preparo una altra. És la meva vida. Ara també passa una cosa i és que a la meva edat has de procurar que la funció no vagi malament, que no fracassi, perquè no tinc gaire temps per recuperar-me. Si la meva última funció és un fracàs, quina manera més tonta de marxar d'aquest món. No he pensat mai a deixar-ho. Encara més, no m'he adonat que m'he fet gran. Sempre he tingut la il·lusió de fer funció i de viure la vida fent funció. Estic fent el mateix que fa vint anys o trenta i a vegades penso "Aquella funció ja l'he fet i aquella altra també. Dec ser gran si n'he fet tantes!".

Mai ha passat per una etapa dolenta o amb menys motivació per la feina?

— Sí, home, sí. Moltes vegades. Ara TV3 m'ha fet aquest honor de fer un documental sobre la meva vida i això és extraordinari, però jo he anat fent funció sempre i mai he tingut uns grans reconeixements. Dia a dia, funció rere funció, vas veient el que fan els altres i hi ha certa enveja de pensar que allò ho podries haver fet tu. El dia d'estrena, de totes, i mira que n'he fet, sempre penso que allò no ho faré mai més. Que me'n vaig cap a casa. Quan penso en l'estrena del documental penso "Quina por, quina inquietud". Patiré molt, em miraré i diré "Mare de Déu, Mare de Déu". Penses "Saps què? Potser que me'n vagi a un poble i planti maduixes".

Un cop passada l'estrena, arriba el moment de l'eufòria?

— No soc una persona de gaires eufòries, també perquè tinc molts fills, sis, i sempre procures que les eufòries no siguin excessives per respecte a tots, pels camins i les històries dels altres. Algun dia potser sí que m'han pujat els fums al cap però de seguida se'n van. L'endemà és un dia de tornar-hi. A mi em satisfà molt haver tingut l'estima de la gent. Sempre m'esperen al final i em diuen coses precioses. Una senyora em va explicar que la seva germana, malalta de càncer, va voler venir-me a veure la setmana abans de morir. Aquestes coses que et diuen, que et fan tan proper a la gent, les agreixo molt. A mi mai em diuen "Que bé que ho has fet, quin gran actor que ets". Sempre em diuen "Moltes gràcies per aquesta estona que hem passat junts". Jo no espero fer-ho bé, jo només espero fer-ho de manera que a tu t'agradi.

En un moment del documental parla del doblatge que va fer per a N'hi ha que neixen estrellats i diu que va ser com si fes la seva pròpia sèrie. Li hauria agradat tenir una sèrie a TV3?

— N'hi ha que neixen estrellats era la sèrie que jo hauria volgut fer. De tota la gent que he doblat i actors amb els quals he treballat sempre n'he tret alguna cosa. Jo no he sigut mai imitador de Joan Capri, però sí que soc el deixeble de Joan Capri i, aleshores, esclar, N'hi ha que neixen estrellats ho trobava una meravella. De fet, moltes vegades m'inventava el text perquè m'anava bé. Hi posava coses meves perquè m'anava bé. Ara no m'ho deixarien fer. Sí que m'hauria agradat alguna vegada fer una sèrie al meu estil a TV3, però no va arribar mai.

Si ara TV3 li proposés fer una sèrie, què diria?

— Que sí! No he dit mai que no. Després penso "Com te'n sortiràs?". No em deixo endur mai pel pessimisme i sempre acabo trobant el foradet, aquella manera de fer que és meva o que soc jo. Oix, si em diguessin de fer una sèrie... sí que m'agradaria.

Per al documental van rodar algunes parts a Nova York, com va ser l'experiència?

— Per a la gent de teatre Nova York és la fita. Hi havia anat alguna vegada, però aquest cop era més guapo perquè ens havíem de trobar amb el Woody Allen, una persona que admiro moltíssim i de qui he après molt. Ara que soc gran em sap greu no haver fet una mica més i em sap greu haver embolicat tota una colla de gent –la meva dona, els meus fills, els meus nets– en aquest projecte meu, que al final és petit. No és el descobriment de la penicil·lina, és només una estona de passar-ho bé.

Pel que es veu en el documental, no sembla que a la seva família li sàpiga greu haver donat suport a la seva carrera.

— No, tot el contrari. És a mi que em sap greu haver-los involucrat en una història petita. De totes maneres, sí que dins d'aquesta història petita hi ha molta estima, molta comprensió i molt de compartir.

La seva dona és un dels puntals de la seva carrera

— Sí, sense ella potser ho hauria deixat. Aquells dies que dius "Doncs ara ja no ho faig mai més" i ella et diu "Però com no ho has de fer mai més? Vinga, va, que la gent t'està esperant". Perquè jo pogués anar a l'Institut del Teatre ella em suplia a la feina. Són coses que marquen una mica. Però encara ens barallem, eh? Vull dir que no som el príncep i la princesa, tenim una vida molt normal.

En tots els anys que porta de carrera, ha canviat l'humor?

— Deunidó! Jo et puc parlar des de l'època de Chaplin i Buster Keaton fins a un tipus d'humor molt diferent. Aquí hi havia un Jardiel Poncela, un Mihura, La Codorniz, que marquen un humor més intel·ligent. Ara, en aquests moments, tot és més gruixut, hi ha menys pudor. Fem un tipus d'humor més gruixut, menys elaborat. Més proper, si vols. Però hem perdut aquell humor més intel·ligent, del Woody Allen, per exemple. Si jo surto a escena i dic un acudit de Woody Allen, la gent riu poc. Si surto i dic un acudit de l'Arévalo, la gent riu molt. Has de buscar el terme mitjà, una certa elegància.