Marc Cartes: "En la meva escala de valors, la feina no està dalt de tot"

BarcelonaDes de fa cinc anys, Marc Cartes (Andorra la Vella, 1970) és l'Andreu, un dels protagonistes de Com si fos ahir, la sèrie de sobretaula de TV3 que explica la història d'un grup d'amics que voregen la cinquantena. La telenovel·la és un dels pals de paller de la televisió pública catalana i, entrega rere entrega, veu com les seves dades d'audiència van creixent –aquesta setmana registrava el rècord de temporada amb 330.000 espectadors i un 22,9% de quota–. Amb un currículum que inclou Poblenou, Laberint d'ombres i Ventdelplà, Cartes és un dels actors amb vincles més estrets amb la ficció televisiva catalana, fet que l'ha convertit en una de les cares més conegudes entre el gran públic.

Com si fos ahir fa cinc anys que s'emet i sembla que està en el seu millor moment: està aconseguint rècords d’audiència.

— Sí, vam començar fluixets. Sempre passa. Quan acabes una sèrie d'aquest tipus, la gent que s'hi havia enganxat necessita parar i descansar, saps? Esclar, la tele les llança seguides, no para. I al principi sempre costa, perquè la gent diu «No m'hi vull tornar a enganxar». Necessiten descansar, i quan ja han descansat un temps, a poc a poc s'hi van enganxant. Com que són productes fàcils d'enganxar-t'hi quan comences a mirar una mica seguit, llavors puja l’audiència. Aquesta sèrie ha acabat sent el contingut més consumit al TV3 a la Carta. Sí que és veritat que hi ha molta gent de la meva edat, de 50 anys o així, que la veuen mentre sopa. A banda, continua tenint el públic del directe, que pot estar a casa fent la migdiada mentre mira la sèrie.

Un factor diferencial del Com si fos ahir és que és molt més costumista que les altres sèries de sobretaula de TV3 i això va sorprendre en un primer moment...

— És el que es pretenia: que les coses que els passen als personatges passin a la vida real.

¿Creus que és això el que ha fet que la gent s'hi anés enganxant?

— Sí. Poblenou, per exemple, era això, molt costumista. Després es va passar a coses com Laberint d’ombres, on ja hi havia un personatge dolent que matava... Que segur que hi ha algú a la nostra societat que és així, però no és el nostre veí, diguéssim. I també va tenir el seu èxit. A Nissaga de poder hi havia més rotllos d’incest, amors, parelles, desamors, maltractaments. Cada sèrie té el seu caràcter i totes han tingut èxit. Ara potser tocava tornar a una cosa més costumista.

La sèrie de sobretaula és un contingut troncal de la graella de TV3, però sovint és un tipus de ficció menystinguda. ¿T’has trobat en la situació d’haver-les de defensar?

— No cal que les defensis, perquè la gent ja ho sap. Quan vas a comprar una barra de pa, tu ja saps que hi ha diferents preus per segons quina barra de pa i acceptes que aquell producte val més diners. Nosaltres estem fent un producte amb poca producció i setmanal, però de qualitat. Doncs aquesta és la seva gràcia. Et pots fer igual de ric venent cafès que venent llagostes. El preu del producte no justifica la qualitat del producte que estàs venent.

Ara fa un parell d'anys vau patir per una possible cancel·lació de la sèrie. Com ho vau viure?

— Tot és una qüestió econòmica. Aquesta sèrie, de fet, és l’única en què la productora és TV3, no està cedida a cap altra productora. Tot el que és públic s’ha de mantenir: una de les característiques de la sèrie del migdia de TV3 és que toca temes socials que ens afecten, que ens fan pensar i ens obliguen a posicionar-nos. I crec que és interessant mantenir-ho al màxim possible.

Quan vau fer la campanya per defensar que la sèrie continués, argumentàveu que és un producte essencial per a la indústria audiovisual del país.

— Sí, perquè hi passen molts actors al llarg d'una temporada. Els guionistes també es van reciclant i hi ha tot un equip que hi treballa. És una màquina que no para. I, llavors, si es manté, alimenta moltes coses. Després hi ha actors joves que surten d'aquí, que més tard fan una sèrie a Netflix, o una pel·li, o guanyen premis. Però han començat aquí. És una escola també d'aprenentatge, en molts sentits, i això seria una llàstima perdre-ho.

Tu vas fer teatre i cinema, però ho vas anar deixant. ¿T'hi va portar la vida o va ser una decisió meditada?

— M'hi va portar la vida, però també va ser una decisió. Hi va haver un moment en què no sabia si marxar a Madrid. Vaig estar fent dues sèries allà, però em feia molta mandra. Vaig tornar aquí i em van anar sortint sèries. Al final, m'he tornat un actor especialista en aquest tipus de producte [riu]. Especialista entre cometes, eh? De la mateixa manera que hi ha actors de musicals, de teatre o de cinema, jo soc un actor de sèries diàries de TV3.

¿L'experiència de rodar a Madrid no et va agradar pel fet d'haver de desplaçar-te allà?

— Sobretot això i tenir la família aquí. Viure en un altre lloc no em venia de gust.

És una qüestió de prioritats, entenc. En el teu cas, la família ha pesat molt més que la feina?

— Sí, sí. Dins de la meva escala de valors, la feina no està dalt de tot, ni de bon tros.

Normalment, vinculem l'èxit només a qüestions professionals

— Jo tinc claríssim que l'èxit està en un mateix. I, a més, què vol dir èxit professional? Que et veuen a la tele? Doncs potser el cuiner del bar de sota casa teva se sent que té un èxit brutal amb la seva feina, el que passa és que no té El Bulli. Però ell pot estar molt satisfet amb el que fa. És igual d'important fer una truita de patates perquè la gent pugui esmorzar que fer un puturrú de foie amb llagosta o no sé què.

Fa la sensació que ets una persona molt privada. No tens xarxes socials, per exemple.

— No, no m'interessen gens. Penso que tal com estan enfocades, a mi no m'aporten res. I com que m'interessa zero com pensa la gent o què diu la gent, m'interessa zero que sàpiguen com penso jo.

I com gestiones l'atenció pública?

— Bé, a mi només em coneixen a Catalunya i s'acaba aviat. A més, la gent és molt respectuosa a Catalunya. Vaig fer una sèrie aquí que es deia De moda i hi havia actors de Madrid, entre ells Toni Cantó. Quan sortíem al carrer flipaven. Deien: "Com pot ser? La gent et mira, et saluda i ja està". A Madrid, no pots entrar en un bar, t'han de posar en un racó. Aquí pots fer vida normal. Als actors del país ens tracten molt bé. Potser Tom Cruise o Shakira et dirien que no ho poden aguantar.

I quan feies de dolent oficial, com amb el Salvador Borés, no et vas trobar amb cap situació difícil?

— Sí, alguna persona gran que no tingués gaire clara la diferència entre actor i personatge podia tenir por que li fes alguna cosa. Però ara ja n'hem après, com a societat, a mirar la tele.  A mi m'han vist fer diferents papers, des del gendre ideal fins al fill de puta que mata a tothom. Ja veuen que no soc ni una cosa ni l'altra.

Amb 30 anys vas fer la volta al món. Encara vols tornar-la a fer?

— Ho vaig fer amb la meva dona. Vam estar un any viatjant amb motxilla, amb trens i llogant de tot. El nostre pla de futur és que quan ens puguem jubilar, com més aviat millor, tornar a fer una cosa així. Els fills ja estaran col·locats.

Ja seran adults funcionals.

— Ja ho són d'adults, que tenen 20 i gairebé 18 anys! Però quan estiguin col·locats, llavors sí que tornarem a fer un viatge llarg. Potser no cal que sigui un any, però el món és molt gran.

Què t'aporta viatjar?

— Home, crec que se n'aprèn molt, de la vida. Veus diferents maneres d'entendre la vida, diferents cultures, diferents menjars, diferents maneres de vestir. T'adones que el que tu coneixes no és l'únic que hi ha i això et fa més tolerant amb moltes coses. Als països nòrdics, quan els nois acaben l'ESO, abans d'entrar a la universitat, acostumen a fer un viatge. Evidentment, en aquests països l'estat els dona uns diners per a les seves despeses. S'estan gairebé un any o uns quants mesos viatjant pel món. Doncs és interessant, perquè després, depèn de quina carrera estudiïn, si tenen companys de diferents llocs, els acceptaran. Entendran i comprendran les seves religions, les seves maneres de pensar. Això ens fa a tots millors.

¿És una idea que heu inculcat als vostres fills? ¿Heu pogut viatjar amb ells?

— Sí, sí, collons, hem viatjat molt. Nosaltres intentem sempre, com a mínim, viatjar una vegada a l'any. I ells des de ben petits han estat a Sri Lanka, Àfrica i llocs així. No és una qüestió d'inculcar o no inculcar, és una qüestió que els gustos a casa, tant de la meva dona com meus, són aquests, i llavors ells segueixen.

Normalment, associem la professió d'actor a la inestabilitat. ¿Tu has trobat l'estabilitat dins del caos?

— Vaig començar amb 17 anys i ara en tinc 52 i fent un resum de la meva vida podria dir que ha estat força estable, però també he passat èpoques sense treballar. Però, vaja, no em puc queixar gens.

Com veus les noves generacions d'actors?

—  Els xavals que pugen estan molt més preparats que, per exemple, jo. Segurament jo, quan vaig arribar, estava més preparat que un senyor que en aquell moment tingués 60 anys. Quan vaig començar, els actors més grans feien tele com havien après a fer tele, que era declamant, i nosaltres vam començar a fer-ho més com de veritat. Però ara miro un capítol de Poblenou i un capítol de Com si fos ahir i hi veig una gran diferència pel que fa a la interpretació. No només pel que fa a mi mateix, sinó de forma general. Parlàvem molt més lent, tot era més mastegat i explicat. Ara, moltes vegades, fins i tot dius "No he entès el que acabo de dir perquè he parlat molt ràpid!”

Ara mencionaves Poblenou, quan fas un repàs de la teva carrera penses en quins papers et falten per fer o t'agradaria fer?

— No, no ho he pensat mai. Potser ho hauria de pensar. Si ho fes segur que trobaria alguna cosa.

Potser fer més comèdia?

— Sí, fer més comèdia m'agradaria. Però ha de sortir.

De moment, Com si fos ahir, que sembla que va per llarg

— No ho sé. De moment tenim contracte fins al juny. Esperem que sí. Com si volen que firmi 10 temporades ja. En firmo 10 i ja està, i després ja em jubilo i faig tot això que hem dit abans de viatjar.