Qui és el millor president (de ficció) dels Estats Units? 10 mandataris de sèrie per recordar
La ficció nord-americana ha fet tota mena de retrats del seu comandant en cap, des de criminals fins a gairebé sants
BarcelonaA les sèries nord-americanes, la figura del president del país hi apareix de manera recurrent. Evidentment, la televisió no s'ha pogut resistir a fer biopics dels mandataris reals dels Estats Units, però és eloqüent veure com les ficcions retraten la figura de qui passa per ser la persona més poderosa del món. És amb aquests personatges que els guionistes es deixen anar i ens fan adonar que la realitat encara podria ser més terrible, per bé que, en comptades ocasions, ofereixen un bri d'esperança. Amb la proximitat de les eleccions nord-americanes, fem un rànquing dels presidents (de ficció) dels Estats Units, dels més maquiavèl·lics i directament criminals als més il·lusionants.
'House of cards' (Netflix)
Tot i que els presidents dels Estats Units tenen el poder de provocar morts amb les seves decisions, no és habitual que llevin la vida a algú amb les seves pròpies mans. Però Frank Underwood sí. I no només una, sinó dues vegades (més altres morts decretades per encàrrec). Procedent de Carolina del Sud i format a Harvard, abans de fitxar pel Partit Demòcrata, aconseguia arribar a president al final de la segona temporada de la versió americana de House of cards. La seva presidència estava marcada per les lluites internes pel poder i, sobretot, la destrucció (a vegades literal) dels enemics. No és gens casual que les seves inicials (F.U.) siguin també una manera d’abreujar Fuck u (fuck you). Maquiavèl·lic, sociòpata, seductor i pervers, sovint s’adreçava directament a l’espectador, trencant la quarta paret. El fet que l’interpretés Kevin Spacey, que va acabar repudiat per la indústria per diverses acusacions d’agressió sexual, li afegeix una capa sinistra addicional.
'Prison break' (Disney+/Netflix)
La seva presidència només dura onze dies, però són prou intensos per merèixer la seva inclusió en aquesta llista. Caroline Reynolds fa acte de presència al segon episodi de Prison break (2005), però de moment només és una dona misteriosa de qui l’espectador no veu la cara fins al vuitè capítol. Aleshores es revela que és la vicepresidenta dels Estats Units i que col·labora amb l’organització clandestina The Company perquè ella també vol que el protagonista sigui executat per l’aparent mort del seu germà. Interpretada per Patricia Wettig, com que l’actriu tenia molts compromisos de rodatge, apareixia només en un episodi de la segona temporada, però les trames evolucionaven entorn del seu personatge, que, significativament, tenia el malnom de The Bitch. Dimiteix forçada pels esdeveniments, però de cara a la galeria menteix dient que pateix una forma maligna de càncer. I, tot i que no es veu, s’infereix que acaba arrestada i entre reixes.
'Veep' (Max)
Si algú ha demostrat que no cal ser brillant per acabar ocupant el Despatx Oval de la Casa Blanca aquesta és Selina Meyer, que passa de ser vicepresidenta dels Estats Units a presidenta per pura xamba. Amb tantes ganes de tocar poder com poc coneixement per fer-ho, l'advocada es converteix en la màxima autoritat del país quan el president decideix resignar arran dels problemes de salut mental de la seva dona, una notícia que Meyer celebra com si li hagués tocat la loteria. Tot i no ser en cap cas una gran estadista, i molt menys feminista, aconsegueix ser la primera dona a ocupar la presidència dels Estats Units i encara té la sort de tenir un segon mandat complet, de resultats nefastos.
El fet que Meyer sigui dona i passi de vicepresidenta a presidenta pel pas enrere d'un home ha fet que les comparacions amb Kamala Harris hagin estat constants. L'intent d'establir paral·lelismes no ha agradat gens a Julia Louis-Dreyfus, actriu que interpretava la protagonista de Veep i un dels màxims suports de Harris a Hollywood. "Deixeu-me que us ho expliqui. A Veep interpretava una sociòpata narcisista i megalomaníaca. Aquesta no és Kamala Harris, però potser sí que s'assembla a un altre candidat de la cursa electoral", va dir en una aparició recent a Thelate show with Stephen Colbert.
'Scandal' (Disney+)
Guapo, carismàtic, intel·ligent i seductor. Fitz Grant és una mena de John F. Kennedy ressuscitat. A més de compartir el nom Fitzgerald, tots dos presidents saben què és tenir problemes de faldilles: malgrat estar casat, el president té una relació amb Olivia Pope, una advocada experta en gestió de crisis i escàndols. Al Despatx Oval no només es tracten conflictes d'abast mundial, sinó que també es discuteixen crisis sentimentals, es viuen escenes de gelosia i moments de passió. Qualsevol cosa menys encarregar-se del benestar del país. Més enllà del seu embolic extramatrimonial, Grant no és exactament un sant. En un episodi, ofega una jutge del Tribunal Suprem fins a matar-la, l'única manera que se li acudeix d'ocultar els tripijocs del seu equip de campanya perquè fos elegit president. La mort no té conseqüències, ja que oficialment la dona mor de les complicacions d'un càncer terminal.
'24'
L’adrenalínica sèrie 24 va mostrar un president americà que treia partit del fet d’haver estat de jove una estrella juvenil del bàsquet abans de doctorar-se en política econòmica: durant el seu mandat era víctima de diferents complots per assassinar-lo, de manera que passava poc temps revisant excels sobre l’atur, en favor de persecucions, tirotejos i altres trepidants desventures al costat de l’agent Jack Bauer (Kiefer Sutherland). Cada temporada de la sèrie corresponia a les vint-i-quatre hores d’un dia, i cada episodi mostrava en temps real el que passava en una hora concreta. Pertanyent al Partit Demòcrata i foguejat com a congressista i senador, Palmer es convertia en el primer president negre dels Estats Units, vuit anys abans que Obama ho fos a la vida real. Això sí, tot i lluitar per desactivar amenaces nuclears i accions terroristes diverses, la seva vida personal és desendreçada i se’l retratava com un personatge conflictiu, allunyat de qualsevol bonisme, capaç de mentir per conveniència o convicció.
'Designated survivor' (Netflix)
La ficció està plena de presidents per casualitat. Aquest és el cas de Tom Kirkman, secretari d'Habitatge i Desenvolupament Urbà, que ha de jurar el càrrec després d'un atac sense precedents al Capitoli en el qual moren tots els membres del gabinet. El repte majúscul al qual s'enfronta no suposa un problema per al superpreparat Kirkman –és professor de la Universitat de Cornell– i un cop superat el primer mandat guanya sense problemes unes eleccions que li permeten ocupar de nou la Casa Blanca.
'Commander in chief' (no disponible)
Selina Meyer no és l'única presidenta dels Estats Units que accedeix al càrrec després de la renúncia del seu predecessor. La vicepresidenta Mackenzie Allen es converteix en la primera presidenta de la història del país després de la mort sobtada per un aneurisma cerebral del seu company de tiquet. Dona forta i procedent del món universitari, Mac Allen és perseverant i no cedeix a les pressions, com quan la cap de gabinet li demana que renunciï. Si la sèrie hagués tingut una segona temporada, s'hauria centrat en la campanya presidencial de la política independent (però que es presenta amb el Partit Conservador).
'Los Simpson' (Disney+)
La febril creativitat dels guionistes d’Els Simpson va imaginar, l’any 2000, que una dona arribava a la presidència dels Estats Units. L’episodi permetia a Bart Simpson fer una llambregada al futur i, mentre ell era un baliga-balaga que sobrevivia com podia, la seva germana Lisa Simpson apareixia al Despatx Oval de la Casa Blanca, assumint el càrrec institucional més elevat del país i enfrontant-se a una crisi pressupostària monumental que li impedeix dur a terme la seva gran promesa electoral: una gegantina biblioteca ambulant. Vint-i-quatre anys més tard, una presidenta dels EUA continua sent matèria només de la ficció, tot i que no manca qui, en aquell episodi, hi veu una de les proverbials prediccions de la sèrie. Resulta que Lisa Simpson apareixia amb un vestit jaqueta violeta, un collar de perles i arracades molt similars als que, en un acte de campanya, lluïa la candidata Kamala Harris. Si la vicepresidenta assoleix la victòria electoral, comptarà com una més de les múltiples profecies complertes d’Els Simpson.
'El ala oeste de la Casa Blanca' (Max)
El primer president dels Estats Units d'origen hispà només existeix a la ficció i en una sèrie tan idealista com El ala oeste de la Casa Blanca. Matt Santos (interpretat per Jimmy Smits) és jove, progressista, de família d'origen humil, i abans d'assumir la presidència era congressista per Texas. La inspiració confessa del personatge de Santos és Barack Obama, que quan es van escriure la sisena i setena temporades de la sèrie encara no era ni senador per Illinois i, evidentment, no sonava com a futur president dels Estats Units. Eli Attie, guionista de la sèrie, ha explicat al pòdcast The west wing weekly que l'estiu del 2004, quan preparaven la sisena temporada –la segona sense el creador de la ficció, Aaron Sorkin–, van decidir sacsejar una mica les trames i buscar el relleu pel president Bartlet. Mentre buscaven idees, els guionistes van arribar a la conclusió que una de les probabilitats reals era que el pròxim candidat a la presidència fos racialitzat i, en concret, llatí. En el procés de recerca, Attie va arribar a Obama i al discurs que va fer a la convenció demòcrata del 2004 que el va convertir en l'estrella emergent del partit.
'El ala oeste de la Casa Blanca' (Max)
Josiah Edward Jed Bartlet és el president americà per antonomàsia de la televisió. Aaron Sorkin el va crear per a la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca, estrenada el 1999, i la seva integritat, valors i coneixements –premi Nobel d'economia, ni més ni menys– el perfilaven com un personatge que a estones podia fregar la caricatura, de tant bonista. El bon fer actoral de Martin Sheen aconseguia fer-lo caure en el ridícul. Demòcrata de filiació, bona part de les seves penalitats tenien a veure amb la frustració d’haver de lluitar contra un Congrés dominat pels republicans. En l’aspecte personal, l’aparició dels primers símptomes de l’esclerosi múltiple el situaven davant del dilema d’amagar o mostrar la seva malaltia. Tot i que la sèrie basculava comprensiblement entorn de la seva figura, el creador no tenia intenció d’incloure’l al principi, ja que va intentar escriure el guió mostrant només l’activitat del personal que envolta una figura de poder, però sense mostrar-lo. Finalment, va recapacitar i Bartlet va convertir-se en una autoritat moral sobre la bona política que ha perdurat en diverses generacions d’espectadors.