Com millorar la connexió domèstica a internet
Es recomana connectar per cable tants equips com sigui possible i substituir el wifi de l’operador per una xarxa en malla de tercers
Durant els mesos de confinament pandèmic, molts consumidors van haver de preguntar-se com era possible tenir una connexió de fibra òptica de 300 o 600 megabits per segon, o fins i tot d’un gigabit per segon, i que la navegació per internet i les videoconferències de feina o estudi amb els ordinadors i tauletes familiars no estiguessin a l'altura: la velocitat de transferència de contingut, mesurada amb aplicacions com Ookla Speedtest, no tenia res a veure amb la contractada. L’explicació que els serveis d’atenció al client de les telefòniques donaven amb la boca petita és que la majoria de les connexions domèstiques es fan mitjançant xarxes sense fils, i els encaminadors (routers) wifi estàndard no donen l’abast amb tant de trànsit i s’acaben convertint en un coll d’ampolla per a l’entrada i la sortida de dades a la llar.
El problema és cada vegada més freqüent per la multiplicació d’ordinadors, tauletes i mòbils que es fan servir simultàniament, però també per la incorporació creixent d’elements domòtics. La solució ideal és evitar l’ús del wifi tant com sigui possible i donar preferència a les connexions mitjançant cable Ethernet. Els aparells que consumeixen més dades i tenen una ubicació fixa, com el televisor connectat, la consola de videojocs i l’ordinador de sobretaula, s’haurien de punxar directament a l’encaminador de la companyia, sempre que es pugui.
Naturalment, és més fàcil dir-ho que fer-ho. El lloc on s’instal·la el receptor de l’operadora no sempre està a l’abast dels aparells que més es beneficiarien d’una connexió directa amb cable, sobretot a les cases unifamiliars amb més d’una planta. Els habitatges de nova construcció han d’incloure una instal·lació de cablejat Ethernet amb una presa a cada habitació, cosa que afavoreix la proximitat als aparells que cal connectar. I en els que ja existeixen es pot afegir aquest cablejat amb canaletes de superfície o conductes encastats –si us decidiu a fer-ho, feu que us hi posin cable Ethernet de categoria 6A, que admet més velocitat i pateix menys interferències entre canals.
A la pràctica, però, el gruix de les connexions a internet es fan mitjançant una xarxa sense fils, i les possibilitats d’aconseguir un rendiment òptim a tots els racons amb un únic node de connexió són molt baixes. Per ampliar la cobertura cal afegir nodes d’extensió i distribuir-los per la casa. Per començar s’ha de desactivar l’emissor wifi que porta inclòs el terminal de l’operadora. L'única excepció és el cas de Vodafone, que ofereix el servei Super WiFi per afegir a l’encaminador original tants extensors de cobertura Sagemcom com calguin, fins a un màxim de cinc, segons l’anàlisi que fa un instal·lador de la companyia. El servei amb dos extensors està inclòs en les tarifes il·limitades de fibra per a llars i empreses, mentre que les altres poden contractar-lo amb una quota mensual de tres euros per cada extensor.
Avaluar la situació de la llar
La resta dels usuaris poden recórrer a una gran varietat d’equipaments wifi de tercers, però abans convé diagnosticar la situació de la cobertura sense fils dins de casa. No n’hi ha prou amb anar d’habitació en habitació mesurant amb Speedtest en un mòbil o un portàtil la velocitat de descàrrega, perquè aquesta es pot veure afectada per molts factors, com la quantitat d’aparells que hi hagi connectats en aquell moment. És molt més fiable mesurar la intensitat de senyal wifi (expressada en dBm, que solen ser negatius, de manera que un nivell de -15 dBm, posem per cas, és millor que un de -45 dBm) en cada lloc on vulguem connectar-nos, fent servir una aplicació mòbil com WiFi Heatmap (Android) o Wi-Fi SweetSpots (iOS). Totes dues permeten fins i tot superposar el mapa de cobertura a un plànol de les habitacions. Un cop instal·lada la nova xarxa wifi, es repeteixen les mesures per comprovar la millora aconseguida.
Armats amb aquesta informació, sabrem on ens cal reforçar la cobertura de senyal wifi. Fins fa relativament poc, una bona solució eren els kits d’adaptadors PLC (Power Line Communication), en què el principal es punxa directament a l’encaminador de la companyia i la resta d’antenes wifi es connecten a la primera mitjançant la instal·lació elèctrica de l’habitatge, que emula una connexió Ethernet de xarxa. Tanmateix, el rendiment de les xarxes PLC depèn molt de la qualitat de la citada instal·lació elèctrica, i en els últims temps s’han anat imposant les xarxes wifi mallades (mesh), en què tots els adaptadors, des de l’inicial connectat a l’encaminador fins als extensors repartits per les habitacions, es connecten entre si fent servir la mateixa xarxa wifi, negociant de manera dinàmica les connexions als dispositius de l’usuari de manera que aquest només ha de donar-se d’alta en una sola xarxa i el sistema l’atén amb l’antena que li proporciona millor rendiment, en una mena d’itinerància (roaming) d’estar per casa.
Pràcticament totes les marques d’equipaments de xarxa disposen d’un o més d’aquests kits de wifi mallada, generalment amb un punt principal més un o dos extensors de sobretaula o de paret, que es poden ampliar amb unitats suplementàries si l’habitatge és molt gran o els materials de construcció dificulten la propagació de les ones de ràdio. Tots els models del mercat són compatibles amb l’estàndard WiFi 5, que crea dues xarxes wifi separades, una de 2,4 GHz per atendre els aparells més antics i una de 5 GHz per als més recents, però la selecció entre les dues no sempre es gestiona correctament. Ara convé triar adaptadors WiFi 6, que fan servir les mateixes freqüències però negocien automàticament la més adient amb cadascun dels dispositius compatibles i tenen capacitat per atendre’n més. Els més complets són de triple banda: a les dues citades hi afegeixen una tercera exclusivament per canalitzar la negociació entre els diversos punts d’accés. També és recomanable que tant la unitat principal com els extensors tinguin connectors Ethernet per endollar-hi els dispositius de l’usuari que ho permetin, i descarregar així de trànsit sense fils aquella zona de la xarxa.
Entre els models actuals que responen a aquest perfil destaquen els següents: D-Link Eagle Pro AI (138 € amb dos nodes, 200 € amb tres), eero Pro 6 (249 € amb un node tribanda, 639 € amb tres; inclou antena Zigbee per a la domòtica compatible); Devolo Magic 2 WiFi 6 (240 € amb dos nodes, 400 € amb tres i 180 € per cada suplement; pot fer servir la connexió PLC com a reforç), i Asus Zenwifi ET12 (889 € amb dos nodes tribanda). Altres marques de prestigi que ofereixen xarxes mesh en diverses configuracions són TP-Link, Huawei, Netgear, Ubiquity i AVM Fritz. En la majoria dels casos, la configuració i la gestió de la nova xarxa wifi es fan mitjançant una aplicació mòbil que ofereix funcions addicionals com l’activació d’una xarxa wifi limitada per a ús dels convidats, el registre de cada dispositiu d’usuari connectat i l’aplicació de restriccions de trànsit o bé horàries, i l’activació de tallafocs de protecció. Consultar les funcions d’aquestes aplicacions sol ser la millor manera de conèixer les possibilitats de cada producte.