BarcelonaPablo Escobar ha mort i la pèrdua del seu (contradictori) carisma posa Narcos davant del repte de mantenir l’interès per la sèrie quan un dels seus principals al·licients ha desaparegut. La tercera temporada, que s’estrena demà a Netflix, arrenca un cop liquidat el cap del càrtel de Medellín. L’acció es trasllada a Cali, on el càrtel liderat per Gilberto Rodríguez Orejuela, interpretat per Damián Alcázar, suborna funcionaris i treballadors del govern per poder seguir ampliant la seva xarxa de narcotràfic.
Retrat del món criminal
La sèrie passa de l’exhibicionisme d’Escobar i els seus, amb milions amagats per tot arreu, a la discreció de Cali, en què els homes forts intenten fer-se passar per simples empresaris. No hi haurà Escobar, però expressions i paraules com hijueputa, plata o plomo o berraco -que han fet furor entre els seguidors de la sèrie- se seguiran sentint.
El fil conductor entre les dues primeres temporades i la tercera és l’agent de la DEA Javier Peña, a qui dona vida Pedro Pascal, conegut pel gran públic per haver sigut el príncep Oberyn de Joc de trons. Ara, però, ja no comptarà amb el suport del seu company Steve Murphy, el personatge que, a diferència del de Peña, sí que està basat en un agent de la DEA real que va treballar a Colòmbia durant els anys 90. No és casualitat que la sèrie opti per unir trames a través d’un personatge secundari, ja que Narcos -la sèrie de Netflix més vista a Espanya segons la plataforma- vol ser un retrat del fenomen del narcotràfic a Colòmbia i no un biopic tradicional dels capos com Escobar. De fet, en la primera i segona temporada ja es va obrir una finestra al càrtel de Cali que mostrava l’enfrontament amb el patró de Medellín. L’actor argentí Alberto Ammann repeteix com a Pacho Herrera, el sicari que, malgrat l’homofòbia imperant en l’ambient criminal de Cali, aconsegueix escalar fins a convertir-se en soci dels germans Rodríguez Orejuela.
El repartiment d’aquesta temporada suma dos actors espanyols. Miguel Ángel Silvestre, que ja va interpretar un narco en la sèrie que el va llançar a la fama, Sin tetas no hay paraíso, dona vida a Franklin Jurado, l’encarregat de blanquejar els diners del càrtel. Per la seva banda, Javier Cámara, que ja ha confirmat que només participarà en la tercera temporada, serà Guillermo Pallomari, el comptable de l’organització.
Màrqueting polèmic
El que no ha canviat de Narcos són les seves campanyes de publicitat innovadores i, sovint, controvertides. Per a la tercera temporada Netflix ha adaptat el seu màrqueting a la realitat política espanyola promocionant la sèrie amb l’SMS que Mariano Rajoy va enviar a Luis Bárcenas: a la Puerta del Sol hi ha aparegut un cartell gegant on es pot llegir Sé fuerte. Vuelve Narcos.
No és la primera vegada que una tanca publicitària de Narcos a la plaça madrilenya causa furor: el 2016, el servei de streaming va sorprendre els vianants amb una publicitat amb el missatge Oh, blanca Navidad acompanyat del rostre de l’actor Wagner Moura com a Pablo Escobar, una clara referència al consum de cocaïna. L’ocurrència no va agradar a les autoritats colombianes, que van exigir -sense èxit- que l’Ajuntament de Madrid retirés la publicitat.
‘Narconovel·les’, un gènere en el punt de mira
Un dels punts crítics de Narcos ha sigut el debat sobre si la sèrie glorificava la figura d’Escobar. No és un debat nou: les narconovel·les, molt populars a l’Amèrica Llatina, viuen en un estat de justificació constant. Escobar, el patrón del mal, El Chapo, El señor de los cielos, El cartel de los sapos i El Capo són alguns dels títols que conformen el catàleg de serials ambientats en el món del narcotràfic, ja siguin basats en històries reals o fictícies.
La seva popularitat va provocar que el 2016 polítics i activistes mexicans iniciessin una campanya per prohibir la seva emissió a la televisió en obert, amb l’argument que mostraven el narcotràfic com un estil de vida al qual aspirar i promovien comportaments socials agressius. Iniciatives similars s’han reproduït a Hondures, Colòmbia i Veneçuela, on La reina del sur, basada en el llibre homònim d’Arturo Pérez-Reverte, va arribar a ser censurada.
Omar Rincón, crític de televisió del diari colombià El Tiempo, va publicar un estudi el 2015 en el qual assegurava que el fenomen no és tant una apologia del crim com “un reflex d’una manera de pensar d’un país en què es troba més dignitat en els narcos que en els polítics”.
