Marc Giró: “No tinc defectes, soc insuportable. Entenc que faci ràbia, però les coses són així”

BarcelonaProjecta el seu univers fascinant, sense filtre o aturador, ens uns programes –Vostè primer a RAC1, Latexou a La1– que enganxen per la seva genuïnitat i genialitat. La bretxa entre persona i personatge és petita i ell juga a la confusió. És més de floret que d’espasa Tizona així que tira de verb trepidant i exuberant per anar-les fotent amb la mà oberta.

Presentes un programa de cultura en una ràdio privada i en un bon horari. Com s’aconsegueix, això?

— Mmm... és que a mi em sorprèn que sigui sorprenent. Deu seu una certa innocència meva, dec ser càndid. L’encàrrec era: vostè faci el programa que vulgui fer; si funciona endavant i, si no, enrere. I ha funcionat. Ens ha sortit així de forma natural i orgànica, que és una paraula cursi però exacta. El que sí que he comprovat és que el ciutadà, la ciutadana, s’interessa per aquests temes. Al final, es tracta de portar algú que sàpiga de què parla, s’ho estimi i s’hi apassioni. Hi ha un prejudici que diu que l’audiència volem carnassa: sexe i droga i rock'n'roll a tota hora. I no dic que no, però som capaços d’atendre també altres temàtiques.

Tens ganes de renovar?

— Sí, perquè em guanyo la vida amb això! La pregunta seria si tinc ganes de seguir treballant. Avui llegia a l’ARA que el Tarantino ha fet 10 pel·lícules i ja està a punt per plegar. Jo no m’ho puc permetre a cap nivell.

Què faries si vingués un mecenes amb dos milions d’euros a la butxaca?

— És que dos milions d’euros són molt pocs diners per retirar-se, perdona.

Deu milions?

— Ens ho començaríem a pensar.

Doncs, mulla’t: quina seria la xifra?

— Ens faria falta un fons d’inversió, un fideïcomís a llarg termini, terres. Jo faré 49 anys al setembre i he viscut operàriament tota la meva vida. Així que els 30 o 40 anys que em quedin, ara que he deixat de beure, de fumar i que em poso una crema caríssima a la cara... Doncs, mira, explorar-los com a multimilionari no estaria malament! [Riu]

Dels múltiples programes que ha llançat TVE en català, només n’han funcionat dos: el Cafè d’idees de Gemma Nierga i el teu Latexou. Quina diries que és la fórmula del seu èxit?

— L’aposta inicial de fer un late clàssic. És una inspiració i no ens n’amaguem. I funciona perquè els clàssics funcionen. El plató havia de ser pesant, per exemple. Res d’un plató eteri, on tot es mou amunt i avall amb rodetes. Això, Televisió Espanyola t’ho dona, té tradició i bons tallers.

L’oferta de TVE t’arriba després que rebutgessis assumir el que va acabar sent el Zona Franca. Per què no et va seduir el projecte de TV3?

— No va ser ben bé així: les peces no van encaixar. I l’oferta de TVE era millor. També és veritat que jo estava a RAC1 i allò no ho volia deixar. Era incompatible i vaig escollir quedar-me a la ràdio, que és un mitjà que em xifla.

Ara que ja has rodat la teva faceta de presentador de late, ¿consideraries fer el salt si TV3 t’oferís programa diari?

— Jo no soc una persona ansiosa, si entenem l’ansietat com a preveure tots els escenaris. No tinc la més remota idea de quins són els plans de TV3, ni quins els de la meva productora... ni els meus! El que sí que sé és que he de treballar i seguiré treballant, en això o en alguna altra cosa. Ni tinc estalvis, ni tinc patrimoni.

No deus ser ansiós, però la teva loquacitat suggereix que sí que hi ha un motoret intern que carbura a tota pastilla.

— Ja ho entenc, que faci aquesta sensació... però és que jo escolto molt ràpid. El meu principal talent és que escolto molt ràpid. Es valora molt l’escolta atenta, però l’escolta pot ser també ràpida. I jo soc un gran escoltador i un veloç escoltador. De fet, és probable que parli més lentament del que escolto.

Tota aquesta xerrera desbocada que exhibeixes en pantalla ¿és espontània o una eina per descol·locar els qui t’acompanyen i arrossegar-los al teu món?

— Ve amb la màquina. Pel tipus de personatge que soc, m’identifico amb les curses de cavalls. Allò que els posen en un calaix, sona la campana, donng!, s’obren les portes i surten disparats? Aquest és el meu esport. Hi ha gent, en canvi, que fa doma clàssica. Ara, tinc la capacitat d’anar encabritat i a galop llarg, però també de reduir el pas.

“El meu personatge”, deies. Quan s’apaguen els micròfons, o abans d’entrar al calaix dels cavalls, hi ha un altre Marc Giró?

— Tot són intensitats. Quan sona la campana o s’encén el pilot vermell... adrenalina! Puja una calor i has d’estar connectat. Et diré, també, que jo no sé qui soc, exactament. Em vaig construint mentre vaig fent ràdio i televisió... però també, si ara agafo l’autobús per anar a la ràdio, descobreixo alguna cosa de mi. Passa el mateix quan vas a teràpia, que és activar o recuperar zones que potser no eres conscient que tenies, o explores els teus límits.

Parlant de cavalls i de teràpia, vas escriure que vas deixar-la perquè havies de triar entre pagar el psiquiatre o el fenc del cavall. ¿Ho deies literalment o era una boutade?

— No, no. És literal! Això era a Madrid i vaig haver de triar entre teràpia clàssica i hipoteràpia. I em va anar molt bé. Però és cert que, sense la teràpia, no hauria pogut prendre aquesta decisió. [Riu]

No hi ha res que et faci baixar a 70 pulsacions?

— La tranquil·litat no és un dels meus estadis... adequats. És que això de la tranquil·litat...! Ens la reclamen els llibres d’autoajuda, els psiquiatres, el mindfulness... però la realitat empeny just en sentit contrari. Ens oblidem que som mamífers, i els mamífers estem en tensió permanent. Perquè ara estem parlant tu i jo aquí, no? Però una part de mi pensa que en qualsevol moment, d’aquest arbre que tenim aquí al darrere, em pot atacar un coiot...! Visc amb por, però no m’importa: soc mamífer i els mamífers tenim pors a les quals no cal renunciar perquè són inherents a la pròpia bèstia. Jo soc un salvatge, escolti: què vol que li digui?

Parlem de ‘pijos’. Has explicat que no t’hi consideres, però deus ser ben conscient que les americanes i els cabells ben clenxinats poden suggerir el contrari.

— M’encanten els pijos, i m’encanta com vesteixen; els imito moltíssim. Però no voldria ser pijo, eh?

Menys si ve el mecenes d’un nombre indeterminat de milions d’euros i un fideïcomís.

— Home si ve el mecenes faig el que calgui! Però a mi no m’interessa la riquesa. I estic a favor del benestar i d’un estat potent en la res publica. Si nosaltres tenim resolt l’aixopluc, la qüestió sentimental, poder pensar en les nostres coses, fer una cerveseta o un te amb els amics, envellir amb comoditat, morir bé i ser enterrat de forma digna i simpàtica... amb això ja en tindríem prou. La gent no volem ser rics. Els que volen ser rics, els que volen atresorar... això és una malaltia mental greu. Però resulta que les boges som nosaltres. Doncs no: el ric és l’autènticament malalt mental, la resta estem perfectes.

Quin és la compra més extravagant que has fet i quant costava?

— El cavall, suposo. Però me’l van regalar. La meva mare li va regalar a una de les meves germanes una depilació làser. Com que tinc una mare justa em va dir "I tu què vols?". “Pues jo un cavall!” Em vaig plantejar això de la depilació làser, eh? Una mica més i ara estaria amb el pubis depilat.

Quantes americanes tens a l’armari de casa?

— Molt poques i me les amplio i estrenyo segons m’engreixo i m’amplio. Jo vinc i vaig de la tintoreria. I, entremig, faig la meva vida.

A vegades el teu serrell m’ha semblat una declaració política. Com dient: jo podria ser un dels vostres i destruir el sistema des de dins.

— No, no. En això estàs molt equivocat. Si una cosa tinc clara, des de molt petit, és que el sistema de privilegi que representen els pijos és indestructible. Tenen molts mecanismes. I, en el cas que ara desapareguessin tots els pijos del planeta Terra, per circumstàncies revolucionàries, seria com els gremlins. Ja saps, allò que peten tots en la batalla final però, a l’última seqüència, un treu el cap d’entre les runes i, muec-muec-mueeec!, obre la porta a una segona part. Sempre s’escaparia un gremlin. O algú que no fos pijo diria: "Calla, que això ho recuperarem tal com era".

Aleshores, n’exposes les misèries per pur plaer sàdic? ¿No hi ha la voluntat de contribuir a un model de món millor?

— No m’ho havia plantejat mai així. Senzillament, els trobo tronxants. Em semblen divertidíssims, deixant de banda la seva part perillosa. I tenen coses positives, com el vestir, per exemple. O tenen una altra cosa que admiro moltíssim: estan molt tranquils.

Parles molt obertament de tu i la teva intimitat. Del que has begut, del que has follat... Realment no et costa gens exposar-te?

— No. La hiperexposició és una forma de protecció. I és cert que no mesuro les coses, però és que no s’han de mesurar. Soc del 1974 i ara les coses potser han canviat però, a la Transició, ens van explicar molt clarament que ens podíem expressar lliurement. I que podíem ser com volguéssim ser, respectant-nos els uns als altres i blablablà. Jo soc deutor d’aquesta forma de ser i m’expresso lliurement perquè tinc el convenciment que estic en una democràcia. Després... nyieeec, podríem parlar-ne, d’aquesta democràcia. El meu trauma és haver-me cregut la democràcia i la llibertat d’expressió. Crec que l’Estat, la societat i el meu entorn em protegeixen. Però, esclar, a veure què passa a partir d’ara...

Parles també amb naturalitat de la teva homosexualitat. ¿Has tingut mai cap problema per fer-ho?

— Ser maricon és un problema, en línies generals, sempre.

Encara avui i en el món de la televisió?

— Home, esclar. Al món en general.

Però hi ha més gent que ha sortit de l’armari als mitjans que no en l’esport, per exemple.

— Això sí, o a la moda, que també és un àmbit més amable. Això de ser marica, bollera, o tenir qualsevol dissidència sexual, com les persones trans... fa que sempre hi hagi alguna mirada estranya al teu entorn. Afortunadament, hi ha també una mirada amable respecte a això.

I al contrari? ¿T’has trobat mai que intentaven encasellar-te o et tractaven de quota? Moltes periodistes joves s’han queixat per la pressió d’haver d’exercir de representant-de-les-dones-joves i parlar només de coses-de-dones-joves, segons acaba decidint un senyor.

— Entenc el que senten aquestes companyes. Però és un sentiment que un ha d’ometre. La realitat possiblement és aquesta: que les vulguin per la quota, per blanquejar, per gaiejar, per feminitzar. Però... noia, tira, tira! Hi ha molts debats, com el del gag de la Virgen del Rocío mateix, que són falsos debats. No hi hem d’entrar, perquè perdem el temps. Has arribat fins aquí, oi? Doncs endavant, tu! Perquè també hi ha molt senyor que ha arribat a alguna banda per ser senyor, i no es planteja això. Hem d’aprendre dels senyors coses que feu genials, com ara no haver de pensar la raó per la qual has arribat a la cúspide. Jo aprenc molt dels homes heteros, no només dels pijos: feu coses molt ben fetes.

Et saps guapo i et saps llest. ¿Algun defecte que estiguis disposat a admetre?

— No, no. Em sé guapo i llest, efectivament. No tinc defectes. Soc insuportable, entenc que això ara t’estigui fent ràbia, però les coses són així. ¿No es tractava d'acceptar la diversitat? Doncs aquí en tens una.

Tens creences religioses?

— Vinc de la cultura catòlica amb una aproximació a l’espiritualitat mediterrània. Això passa per unes quantes vies, des de les processons de l’Ocaña, que són aquesta cosa marica, de capelleta i olé, fins a la manera de viure-ho de les meves tates, a Berga. Soc molt de la Mare de Déu. Que, parlant de la del Rocío, em va encantar el gag: que es pot estar a missa i repicant, joder. Què us penseu, que som tontes, que som rucs, que no podem riure?

Disset anys fent d’editor de moda a Marie Claire. Què et va ensenyar, aquest ofici?

— Molta gent té la visió de la cosa vocacional o que estan predestinats. Jo em vaig trobar de forma casual i afortunada a Madrid, treballant per a Marie Claire, i m’ho vaig passar bomba. Ho vaig viure intensament i, a més a més, m’hi vaig guanyar la vida!

Has estat mai precari?

— Jo he tingut sort. La següent generació a la meva, en el món del periodisme, ha patit més. Abans es pagava millor i les editorials eren més generoses. De totes maneres, també et dic una cosa: des que vaig començar fins que vaig marxar, disset anys després, no em van augmentar mai ni un duro, més enllà del que era obligat per l’IPC. Mai ningú m’ha augmentat el sou.

Les revistes de moda, en tot cas, no són el mal? La bellesa que proposen és sovint inassolible. O impagable.

— Al Latexou vaig fer una reflexió sobre això perquè, efectivament i vist en perspectiva, les revistes de moda haurien de revisar de manera urgent els missatges que emeten dirigits a les dones. Aquestes publicacions van jugar un molt bon paper als seixanta, setanta o vuitanta... Vull dir el Marie Claire dirigit per la Rosa Semprún o la Joana Bonet, que no té res a veure amb el que va ser després. La categoria dels textos, dels fotògrafs... o la societat que proposaven. Eren revistes alliberadores i intel·ligents.

Què ha passat, doncs?

— Deu ser la cosa del capitalisme, de l’apropiació de depèn quins mecanismes, de la comercialització d’absolutament tot. I també la pressió constant sobre la dona i les dissidències. Cada cop que apareixen moviments que donen solucions a vells problemes s’encenen les fogueres ultradretanes, ultramuntanes i autoritàries. Haurem de seguir-hi insistint, sí.

—