Mònica Terribas: "No he tingut mai necessitat d'ocupar un càrrec ni un escó"

BarcelonaNi que sigui amb dificultats enormes, vivim una època en què s’intenten desmantellar els abusos sistèmics. Mònica Terribas acaba d’estrenar El minuto heroico, una docusèrie de Max feta per The Mediapro Studio on es constata el control coercitiu a dones de diferents edats i indrets pertanyents a l’Opus Dei. Aprofitem l’entrevista per parlar reposadament sobre el seu moment vital, les polèmiques que ha viscut, el fet de deixar la ràdio i el pas del temps.

Tots els testimonis d’El minuto heroico són dones, però també deu haver-hi homes que han tingut males experiències a l'Opus Dei. Per què vas voler centrar-te en elles?

— Abordem la figura de les numeràries auxiliars que, segons els estatuts de l'Opus Dei del 1982, només són dones. Són les que fan les feines domèstiques i, com en deia el fundador, las madres de la obra. Em semblava que això havia condicionat molt més la seva vida pel fet que estaven dins de l'estructura, sense gaire contacte amb l'exterior. Però si féssim mirall de les experiències dels numeraris i agregats homes tindríem un dibuix de coerció psicològica molt similar. I amb conseqüències en l'àmbit laboral molt greus, perquè els vincles quan surts de l'Opus Dei se’t tallen radicalment.

Són tretze testimonis però dono per fet que n’hi ha moltes més que no han volgut –o pogut– sortir.

— Molts testimonis no han pogut sortir perquè la família, la feina o les circumstàncies del seu entorn farien que el dolor es tornés a reactivar. I això ho he respectat. Moltes dones que han sortit fa poc encara no estan prou recuperades psicològicament, i tenia molt clar que tampoc no volia posar davant de la pantalla a ningú en situació de vulnerabilitat, o perjudicar alguna causa judicial oberta.

Més enllà de mostrar una realitat concreta, t'agradaria provocar algun canvi?

— Tu i jo, que ens dediquem a aquest ofici des de fa anys, fem les coses per fer pensar, no? I per transformar la realitat. La meva voluntat és que això no torni a passar, punt número 1. Que no entrin menors de catorze anys i mig com ha estat passant fins fa quatre dies, punt número 2. Que no hi entrin sense coneixement dels pares, punt número 3. Jo espero que hi hagi una reparació material i econòmica per part de la prelatura de l'Opus Dei. No n'hi ha prou amb dir “perdonin” o que els enviïn al Canal de Escucha. Quan hi ha hagut una vulneració de drets sistèmica s'ha de fer una investigació interna profunda i determinar de quants casos estem parlant. I, si l'Opus Dei no actua, la responsabilitat és aleshores del Vaticà, perquè l'Opus Dei depèn del Vaticà.

Tens confiança en aquest canvi? El comunicat publicat per l'Opus Dei arran la docusèrie no sembla precisament que vagi en el camí de fer aquestes reparacions.

— Bé, l’Opus Dei ha fet un comunicat en què reconeix que hi ha coses que no s'han fet bé.

Però ells es queixen que no els vas avisar amb prou temps com per poder explicar-se.

— Ja ha quedat acreditat que se'ls van donar quatre mesos per poder participar i, des de la prelatura, van renunciar a fer-ho. Però l’important, aquí, és què farà el Vaticà. Cal veure quina serà la resposta, perquè no és ni la primera, ni la segona, ni la tercera vegada que aquestes persones s'hi han posat en contacte. Hi ha molta gent explicant les seves disfuncions des de fa dècades, i no s'ha fet res.

¿Els estats han mirat cap a l'altra banda per no molestar una organització amb tant de poder?

— M'ho explicava una persona important del món de la judicatura d’El Salvador: al final, quan la fiscalia intervé, surt l'Opus Dei des de Roma dient que ells no han de donar explicacions i que el dret els protegeix. Els estats topen amb la llei de l'Església. També passa que no pots dir que l’Opus Dei no ha fet cotitzar tal persona: és aquell institut concret, aquella fundació concreta, aquella escola en concret. Però aquí és on l’administració ha de poder intervenir. No pot ser que al final saltin per damunt de les legislacions dels estats, com quan veus que la llicenciatura en ciències domèstiques que atorguen no respon a cap grau reconegut institucionalment.

¿El que practica l’Opus Dei amb les seves auxiliars, a les quals reclama com a donatiu el sou que els paga, es pot equiparar a un semiesclavatge?

— Hi ha gent que està parlant d'esclaves, de mucamas... Jo crec que equival al que, en el nostre país, sempre s'ha conegut com a minyones. D'esclavatge, a la nostra societat, n'hi ha avui aquí al costat, amb moltes dones de fer feines que estan mal contractades i que treballen moltes més hores de les que els toquen, i per pocs diners. Les situacions d'abusos no són exclusives de l'Opus Dei, però és evident que a l'Opus Dei s'han donat contractacions a través de tercers sense regularitzar. I, a més, en el cas de les numeràries auxiliars això està disfressat de vocació. I no te la dona Josep Maria Escrivá de Balaguer, eh? Te la dona Déu. I, si Déu t'ha triat per ser numerària auxiliar, no hi ha altre món per a tu.

És el que, a la sèrie, es defineix com a abús espiritual.

— L'abús espiritual és quan a tu, amb 14 anys, t'indueixen a una vocació i t'estan dient que és Déu qui t'està cridant a ser numerària, auxiliar o agregada. O supernumerària i, per tant, casar-te i tenir tots els fills que hagin de venir. Totes aquelles normes, donar tots els diners que cobris, tancar-te a la teva família, separar-te de les teves amigues... tot ve perquè Déu t'ho demana. L’abús espiritual és utilitzar Déu per establir normes que et van coartant la llibertat. Esclar, tu penses “Si és Déu qui m'ho demana, i jo no ho faig, estic fallant a Déu”. Aquí és on es produeix aquesta situació que és insuperable i, per això, s'ensorren tant per la culpa quan surten. Una dels testimonis m’explicava que li deien que es moriria si se n'anava, però que ella preferia morir-se que passar un dia més allà.

Les tècniques de control són les pròpies d'una secta?

— Són les de grups coercitius. Les expertes Laura Merino i Vega González expliquen que elles també tenen clients que venen d'organitzacions civils, d’empreses i llocs on s'apliquen aquests mateixos mètodes de dir: “Deixa de pensar, que ja penso jo per tu”. De funcionaments coercitius n'hi ha a totes les organitzacions civils i religioses. Jo crec que a l'Opus Dei el fet que es premiï l'obediència per sobre del discerniment vol dir que el teu criteri desapareix. Es premia que no tinguis criteri.

Com et consideres tu, des del punt de vista religiós?

— Jo soc una cristiana de base. Molta gent hem estat educats en les bases cristianes i no som necessàriament practicants. Però sempre penso: qui m'ha construït a mi amb valors a la vida? Doncs a casa, evidentment, hi ha el pare i la mare, catòlics practicants. Però també m'ha marcat molt el meu tiet Miquel Àngel, que era un caputxí i va fundar el Telèfon de l'Esperança. Recordo com jo, amb els meus germans, anàvem al pis de plaça Letamendi a agafar el telèfon, perquè el tiet voltava amb un dos cavalls atrotinat a socórrer gent. Jo m'identifico amb això, i moltes de les coses que he vist amb aquestes noies hi entraven en contradicció. Elles mateixes, en algun moment, veuen com l'Opus Dei col·lisiona frontalment amb els principis cristians i, esclar, els peta el cap.

T’ho preguntava per saber si l'elaboració del documental t'havia causat a tu alguna crisi amb el catolicisme.

— No. El fet que hi hagi funcionaments erronis a totes les institucions de la societat en què vivim no em genera crisi amb totes les institucions. El sistema educatiu funciona? Sí, funciona. Podria funcionar millor? Sí. Vosaltres, a l’ARA, feu molta investigació sobre la qüestió dels abusos. Això vol dir que tots som uns abusadors? No: vol dir que hi ha coses que no funcionen bé i que les hem de resoldre. Per tant, l’única crisi que tinc és quan es neguen les evidències, o quan no es dona la cara.

El minuto heroico és un títol que és alhora sinistre i alliberador.

— Efectivament. Tenia clar que s’havia de dir així des del primer moment. Segons les pautes de l’Opus, el minut heroic és el moment en què sona el despertador i el teu cos no pot ni pensar un segon si està preparat o no per llevar-se. Vol dir que tu has de negar-li al teu cos els senyals que et doni i sotmetre'l immediatament a la disciplina. I, a partir d'aquí, venen totes les mortificacions petites. Ens agrada molt parlar del cilici i tot això, perquè sempre és molt espectacular, però la qüestió és sotmetre el cos, anar sempre contra la seva voluntat. I el debilites tant que acaba debilitant-se la ment. Però el doble sentit és quan elles expliquen el seu minut heroic, que és el moment en què decideixen marxar. I han de començar de zero, la qual cosa no és fàcil.

Et demano, aleshores, un exercici d'introspecció perquè em diguis quin ha estat el teu minut heroic, en el sentit de notar que feies una cosa en contra de tu mateixa.

— Em costa molt respondre’t, perquè quan he vist que alguna cosa anava en contra del que jo podia fer, me n'he anat. M'ha costat molt fer coses en què no he cregut.

Doncs fem-ho al revés: digue'm el minut heroic que et va salvar.

— Em va passar a la ràdio. Jo vaig decidir deixar El matí de Catalunya Ràdio en un moment molt concret d'una reunió molt concreta amb el director d'aleshores de l’emissora. En aquell moment concret vaig dir: “Me'n vaig”. Estava a dos dies d'acabar la temporada però vaig pensar que no es donaven les condicions per continuar fent una feina tan exigent. Anava amb mi, la ràdio? I tant, m’agradava molt fer El matí de Catalunya Ràdio. Però les condicions en què l'estava fent no es corresponien amb la manera com jo pensava que havia de funcionar una emissora pública. I allà vaig pensar que no estava rendint bé perquè m'afectava psicològicament la pressió que rebia en aquella època.

És el moment més dur, professionalment parlant?

— Segurament, sí. Com a directora de TV3 vaig treballar amb molta llibertat, i el consell de govern em va respectar molt fins que, políticament, el govern de Convergència va voler-me fora de la casa. Van canviar la llei i em van fer fora, però no passa res, perquè va ser un procés molt transparent. En el cas de Catalunya Ràdio, no va ser a causa de cap moviment polític sinó que la direcció no estava còmoda amb el programa que feia. O no li agradava com era jo. Encara, a hores d'ara, no ho puc entendre.

Has fet les paus, amb aquell moment?

— Totalment. És una decisió que vaig prendre per la meva salut i la vaig prendre molt conscient. Plegar d’El matí de Catalunya Ràdio va ser un sacrifici professional, perquè és un grandíssim projecte. Jo avui encara l’estaria fent. Soc una mica resilient, en aquest sentit, i hauria persistit. I encara estaria fent La nit al dia si no m'haguessin ofert la direcció de TV3. No soc d’anar fent de tastaolletes: m'agraden els projectes que es construeixen en el temps. No tinc cap necessitat d'anar saltant d'un lloc a l'altre per demostrar-me res.

El matí a Catalunya Ràdio ara no el fas tu, sinó que el fa Ricard Ustrell, que fa quatre dies va tenir unes paraules crítiques amb tu dient-te que tu sola t’havies etiquetat.

— Llibertat d'expressió. Cadascú a la vida pot dir el que vulgui, cap problema.

Ell va esmentar la portada en què vas saludar “els ciutadans de la República Catalana”. Et consideres una periodista significada?

— Jo considero que és important que algú escolti algun dia tota la portada d’aquella tarda, pronunciada en un marc legislatiu d'interregne. En tot cas, Òmnium Cultural ja hi ha contestat. Sí que vaig pensar que les noies d’El minuto heroico no es mereixien que es perdés el temps amb aquesta polèmica, però no és ni el primer ni l'últim que m'assenyala: altres ho han fet abans.

Tornem, doncs, a la sèrie. Més enllà de sentir-se la teva veu uns breus segons, fent un parell de preguntes, no hi surts ni tan sols com a veu en off.

— Era una decisió absolutament conscient, esclar. Volia que fossin elles les que narressin la història.

No sé si això vol dir que, en aquesta etapa, estàs més còmode en segon pla.

— Cada feina que fem té el seu llenguatge. Jo he estat molt de temps sortint a la pantalla o davant del micròfon.

Però enyores la càmera?

— No, no. És que la càmera és un instrument de comunicació. I, a la sèrie, l'instrument de comunicació i la força són els ulls d'elles mirant a càmera i dient-li a l'espectador que no són una, ni dues, ni tres, sinó milers.

Una frase que vas dir a l'Albert Om, fa un parell d'anys, en una entrevista a l'ARA: “Quan tens 55 anys la gent comença a deixar de pensar en tu”.

— Doncs ara ja en tinc 57!

Has presentat La nit al dia i El matí de Catalunya Ràdio, has estat editora de l'ARA, directora de TV3... de debò et sents així, amb aquest full de serveis?

— És que aquest negoci nostre cada dia s'assembla més al frontó: és a dir, tu has de picar contra la paret i rebotar, rebotar, rebotar. Això fa que, si no tens aquesta capacitat de ser una pilota ràpida i vas a un altre ritme, doncs no triomfes gaire al mercat. Perquè el que genera clics és la gent que diu coses perquè sap que allò generarà polèmica, i jo en tinc molt poc, d'això. És tant així que quan va néixer Twitter no hi vaig ni entrar. Jo no tinc aquesta capacitat d'estar tot el dia present, i això fa que, moltes vegades, la gent s'oblidi que existeixes.

Vols dir?

— Al principi, quan vaig deixar El matí de Catalunya Ràdio, hi havia gent que em deia “Ai, nena, sí que em sap greu que t'hagis jubilat!”. I jo pensava “Ai, Déu meu! L'has feta grossa, marxant!”. És interessant com, de cop i volta, és com si ja no et dediquessis a l’ofici quan la gran majoria dels nostres companys i companyes que fan periodisme no el fan davant d'una càmera o davant d'un micròfon: el fan escrivint o investigant.

En tot cas, penses en la jubilació?

— No, home! Encara no. No hi penso... i no m'ho puc ni permetre. A veure, hi ha dies que sí que compto quants anys cotitzats porto i quants me’n queden, perquè vaig començar a treballar amb 17 anys. I sí, porto molts anys treballant, però no estic cansada.

Estàs a la universitat, també, i col·laborant amb Òmnium, amb l’Institut Guttmann, amb la Fundació Paco Candel i fins i tot amb Dinder, una aplicació perquè les persones amb discapacitat intel·lectual puguin tenir cites en un entorn segur. D’on neix aquest neguit per no aturar-se mai?

— Doncs de fer més fer coses que siguin útils a la societat. Allò que el senyor Grande-Marlaska en va dir la multimilitància, que vol dir militar en les feines socials. I dic militar en sentit positiu, que va més enllà de tenir un carnet. No entenc cap altra manera de viure que implicant-te amb la vida de les persones que tenen menys oportunitats que tu. O més dificultats.

Parles de militar sense carnet, però la política et va temptar. Artur Mas et va oferir la conselleria de Cultura. Per què vas declinar?

— No ha sigut l'única vegada que se m'han plantejat coses d'aquestes. Sempre he cregut que la política es fa des de molts llocs. Parlo de la política ben entesa, de la res publica. I el servei públic es pot fer des dels mitjans de comunicació, des d'una entitat i des de molts llocs. Em dedico a la cosa pública a través del periodisme per intentar millorar la societat que tenim. No he tingut mai necessitat d'ocupar un càrrec, ni un escó. A més, estem en una dinàmica molt comercial de la política i també de la comunicació, per culpa d’aquesta exposició 24/7 de la política, que provoca que la capacitat de desenvolupar estratègies a llarg termini sigui molt, molt escassa.

T'has sentit dir moltes coses, i algunes de ben poc amables. Vaja, que t’han muntat més d'una campanyeta. N'hi ha alguna que t'hagi dolgut especialment?

— A veure, sempre et dol que parlin malament de tu, però quan tens una dimensió pública és inevitable que la gent opini i et critiqui. Ara, no cal insultar ni entrar en temes personals. I sí, hi ha alguna persona que ha escrit alguna cosa desagradable del meu fill, o ha fet alguna cosa que després potser se n'ha penedit, però no passa res. Hem de viure amb això.

¿Hi ha alguna percepció que creus que es té sobre tu que t'agradaria canviar?

— No, perquè al final no convenceràs la gent que creu que ets indesitjable i, per tant, és perdre el temps. Quan et vas fent gran intentes no perdre el temps, perquè ets conscient que te’n queda menys.

Tens molt present el tic-tac?

— És molt important ser conscient de qui ets, quin rol ocupes, i quant et queda a cada moment. Si no, pots cometre l'error de lluitar contra el pas natural del temps, físicament o professionalment. La vida és pensar quines coses hem de preveure per quan no hi siguem. I deixar els menys problemes possibles darrere.

Com a exdirectora de la Televisió de Catalunya, m’és impossible no demanar-te com veus la TV3 del 2025.

— Hi ha moltes coses que són dificultoses per una televisió pública com la nostra. Encara que tinguis una plataforma, no pots competir contra Netflix, perquè un episodi seu val deu vegades més que un episodi d'una sèrie de TV3 i, en canvi, estàs competint en aquesta lliga. I, després, el nostre país continua sense fer un pacte global per l'audiovisual público-privat. Ho estem veient a cada entrega de premis dels Goya. D'on surt el talent? Qui són els que pugen a l'escenari? Hi ha molta gent de l'Escac, de les universitats d'aquí... Però aquest talent s'ha de blindar perquè es pugui crear en català i puguin treballar en la nostra llengua. Després, la resta ja va a gustos.

Doncs digue'm els teus, de gustos, pel que fa a la TV3 d’ara.

— M’agrada molt l’aposta de documentals i dedicar dos prime time setmanals a la no-ficció. I, a l’altra banda, hi ha entreteniment que entenc que és potent i diguem-ne que antropològic però que a mi, personalment, no m’interessa.

Veus una segona temporada d’El minuto heroico?

— A mi m'agradaria que la sèrie la veiés moltíssima gent arreu del món i que els homes que han format part de l’Opus Dei i que tenen moltes ganes de parlar ho poguessin fer. Si Max li encarrega a Mediapro Studio fer El minuto heroico, ells també han deixat l'Opus Dei, doncs serà un plaer treballar-hi.