No hi haurà mai cap sèrie tan punk com 'Els joves'

Des d'aquest mes de desembre, la plataforma 3Cat reemet Els joves, L'escurçó negre, Allo, allo, Sí, ministre i Sí, primer ministre, títols mítics de la comèdia televisiva britànica dels vuitanta que van triomfar en l'edat d'or de TV3, quan la televisió pública catalana estrenava el bo i millor de la ficció anglesa abans que els (escassos) altres canals que teníem a l'abast, i contribuïa amb el seu doblatge a la generació de frases fetes i expressions mediàtiques que passaven a formar part del català popular.

Ens trobem davant d'una ocasió immillorable per comprovar fins a quin punt alguns d'aquests títols, que de vegades tenim associats a l'adolescència i la joventut, han suportat el pas del temps o potser només s'aguanten des del filtre de la nostàlgia. Els joves es confirma com la sèrie més punk que ha arribat a la petita pantalla, una fita insuperada de l'humor poca-solta i estripat que recull com cap altra l'energia caòtica i autodestructiva, a manca d'horitzons de futur, de la joventut. Cap dels seus tres guionistes, Rik Mayall, Lise Mayer i Ben Elton, no arribava als 24 anys quan es va estrenar la sèrie a la BBC Two, el 1982. I aquesta frescor es nota a Els joves, que, d'altra banda, presenta una visió gens idealitzada de la joventut i de les subcultures que la representaven a principis dels vuitanta.

Comèdia salvatge que agita un rebuig explícit contra les polítiques de Margaret Thatcher, una de les gràcies imbatibles d'Els joves és la manca d'autocomplaença d'uns personatges que, tanmateix, resulten irresistibles. Els quatre protagonistes són una mica curts de gambals, i un dels millors moments de cada episodi és la impossibilitat perquè executin les funcions més bàsiques per garantir-se una convivència mínimament còmoda. El Rick, interpretat per el Mayall, és un cretí carismàtic que encarna un tipus d'actitud juvenil encara ara prou identificable, el fatxenda que presumeix d'una militància anarquista més per postureig que per veritable implicació política. Els altres tres, el Vyvyan (Adrian Edmondson), el heavy-punk salvatge; el Neil (Nigel Planer), el hippie passiu, i el Mike (Christopher Ryan), el fanfarró narcisista, també destaquen per sostenir el seu estereotip més enllà del políticament correcte.

Al contrari de les sitcoms nord-americanes, en què la llar esdevé l'espai que fixa l'estabilitat de les dinàmiques familiars i del format de ficció que les representa, a Els joves el pis d'estudiants funciona com a bressol del caos, un territori en què pot passar qualsevol cosa, també pel que fa al desenvolupament de la trama. Els Monty Python ja ho feien, això de deixar els seus films oberts a les fugues surrealistes i als esquetxos extemporanis. La vocació dadà dels responsables de La vida de Brian es converteix aquí en pura celebració d'un desordre vital i argumental més eixelebrat que revolucionari.

La sèrie combina diferents plans de comèdia al més alt nivell: els jocs lingüístics amb tendència a l'absurd dels diàlegs; la confrontació constant entre els protagonistes des d'una hostilitat pròpiament masculina que, com les plantofades a l'slapstick, no sembla tenir conseqüències visibles en els personatges; la incursió de titelles animats, sobretot el Brigada Antidisturbis, el hàmster del Vyv; i una dosi gens menyspreable de comèdia física, amb el desgavell corporal propi d'un mim del Neil, l'agressivitat desencadenada del Vyvyan o la gestualitat d'un melodramàtic histrionisme del Rick. El Jerzei Balowski suposava la presència disruptiva definitiva, la figura d'identitat mutant capaç de disparar monòlegs delirants que tenen fins i tot més gràcia avui dia que vistos d'adolescent.