Jesse Armstrong: «Si faig una altra sèrie segurament la gent dirà que no és tan bona com 'Succession'»

BarcelonaJesse Armstrong (Regne Unit, 1970) és l'artífex de Succession, una de les millors sèries de l'última dècada –si no la millor–. El britànic va passar per Barcelona per participar en el Serializados Fest, del qual era la gran estrella. Extremadament amable i educat, ens parla dels secrets de la seva sèrie i de com veu el seu futur professional.

Fa uns mesos que Succession es va acabar. Com es troba? Ha patit un procés de dol?

— Fa temps que espero que arribi la gran fase de dol, encara l'espero. Normalment, sol passar quan acabes una sèrie i deixes d'estar amb el grup de gent amb el qual has treballat, però veig bastant sovint els guionistes, perquè segurament són els meus amics més propers de la producció. A més, tinc una gran sensació d'alleugeriment de no continuar fent la sèrie, de no haver de pensar sobre la següent temporada. A més, tinc la sensació que vam fer un bon final, així que, ara mateix, els sentiments d'alleugeriment superen els de tristesa [riu].

La sèrie se centra en l'anomenat 1% de la població que és extremadament rica. Per què creu que aquesta mena de gent ens continua fascinant?

— Perquè no som aquesta gent i tenen molt poder. Fa temps que llegeixo molt i penso que en les primeres obres de la literatura europea, com ara la Ilíada, la gent estava interessada en els déus que controlen la vida de les persones. La gent normal té la sensació que no té el control de la seva vida ni poden prendre les seves pròpies decisions; tenen la sensació que hi ha forces fora del seu control que afecten el món en què viuen, en l'àmbit polític i social. La sèrie intenta mostrar com funcionen aquests déus moderns i tan preocupants.

Parlava de literatura i sovint s'ha dit que la sèrie té un toc shakespearià. ¿Se sent còmode amb aquesta referència?

— Només que em mencionin en la mateixa frase que a Shakespeare ja em sento afalagat. Independentment de si qualitativament som comparables, el tema de la sèrie és la successió, com diu el títol, i hi ha moltíssimes obres de Shakespeare –Enric IV, Enric V, Enric VI, El rei Lear, Juli Cèsar, Coriolà– que tracten aquesta qüestió, amb prínceps, princeses i reines. Però alhora és un tema que està present en tota mena de literatura perquè hi ha moments de perill i moments en què es qüestiona l'autoritat. Moments en què es diu "Bé, hem tingut aquest rei durant molt temps, però qui hauríem de tenir ara?" És per això que sempre hi ha molta cerimònia i normes al voltant de les monarquies, perquè aquesta pregunta no aparegui. Quan vaig veure la coronació de Carles III vaig pensar que com més cerimònia, més bisbes i més monarques arribats d'arreu del món, més difícil és preguntar-se "Realment ho volem, això?"

Abans de fer Succession havia treballat sobretot en comèdies, com ara Peep Show o Fresh Meat. ¿Per a vostè Succession és també una comèdia?

— Si em diguessis que és un drama també hi estaria d'acord. Però és veritat que el meu background és la comèdia; he passat molts anys escrivint comèdia i segurament la comèdia és una de les meves coses favorites, així que sí que crec que té un toc de comèdia. I també que té una forma dramàtica. Així que totes dues coses són veritat. Per sobre de tot em considero un guionista de comèdia.

¿El repartiment i l'equip també l'entenien com una comèdia?

— Depèn de què entenguis que és una comèdia, sense voler ser massa intel·lectual. L'altre dia, a la xerrada que vaig fer al Serielizados Fest, parlàvem de l'escena en què en Kendall canta un rap per al seu pare. No sé què va pensar l'audiència, si van riure o van sentir vergonya aliena o simplement van gaudir d'un moment familiar dramàtic, però era important que aquest moment no fos interpretat pels actors com una cosa còmica, a l'estil d'una sitcom. Podries escriure'n una versió còmica, però el que et sembla còmic d'aquesta escena és molt més ric. Jeremy Strong i Brian Cox no la interpreten amb recursos còmics: no fan una picada d'ullet a la càmera, no hi ha cap reconeixement per part dels personatges que aquell moment és ridícul. En Kendall creu que és una bona idea i que ho està fent bé. De fet, ho està fent força bé: en la meva opinió, tan bé com pot. És un tipus de comèdia molt particular, un tipus que m'agrada molt i que té un to molt difícil d'assolir.

Com a fan del gènere de la comèdia, què el fa riure? Quina comèdia em recomanaria?

— Doncs hi ha algunes comèdies fetes per gent amb qui he treballat que m'agraden força, com I hate Suzie, cocreada per Lucy Prebble, que era guionista de Succession. També Podría destruirte, que no és una comèdia però té moments divertits. Los Gemstone (HBO), que hi ha qui diu que s'assembla a Succession perquè és un drama familiar amb un negoci entremig. I Fleabag, que quan s'emetia em va semblar molt inspiradora perquè tenia escenes familiars molt bones.

¿Té un interès especial pel concepte de família?

— Bona pregunta! Crec que tots responem a històries familiars. Quan vaig començar a fer la sèrie no era conscient que les famílies són un element molt potent. Siguin les que formen part de l'1% o les que són realment pobres, continuen sent una família i encara que no siguin reconeixibles per nosaltres hi ha una mare, un pare i germans que et posen molt nerviós. És universal.

La majoria dels personatges de la sèrie són males persones. ¿En algun moment va sentir la temptació de redimir-ne algunes?

— La redempció és un concepte bastant religiós i ells viuen en un món força seglar. La sèrie té aquest to proper al documental perquè la càmera segueix els personatges. Els guionistes escrivíem les històries però volíem que tot se sentís orgànic, que no semblés que estaven manufacturant massa les coses i que acabés sent una telenovel·la. Crec que la idea de redempció hagués sigut poc natural per a aquests personatges. Tenen moments de redempció, tenen moments d'amabilitat, de tendresa, d'esperança, però crec que la redempció és més habitual en la ficció que en la vida real, especialment en el cas de personatges com els de la sèrie. Si els personatges s'haguessin redimit ho hauríem trobat fals.

¿Els guions eren intocables o els actors tenien marge d'improvisació?

— Era una barreja. Els guions estaven força tancats i els actors se'ls aprenien, però també sabien que hi havia un cert marge d'improvisació amb el director i amb mi. I que hi havia certa llibertat: sempre fèiem una presa lliure. A més, abans de començar a rodar sempre estic obert a debatre. A vegades, un actor volia recuperar alguna frase d'algun dels esborranys perquè els feia entendre millor el personatge i en parlàvem. Jo sempre estava al set de rodatge i m'encanta parlar d'aquestes coses. No sempre tinc les millors idees i estic més que disposat a col·laborar.

Quin dels actors feia més suggeriments o improvisava més?

— Cadascú tenia la seva manera de fer-ho. La Sarah Snook [Shiv] no canviava gaire sovint les seves línies de diàleg, però sí que feia molta improvisació de moviments físics. El Kieran Culkin sempre afegia bromes o rèpliques. Però les improvisacions de la Sarah eren igual d'importants que les del Kieran. No sempre és important el que dius sinó també com ho dius o com mires.

¿El van arribar a cansar les comparacions amb la vida de Rupert Murdoch? Un reportatge de Vanity Fair assegurava que l'acord de divorci entre Murdoch i Jerry Hall especificava que ella tenia prohibit parlar amb els guionistes de la sèrie. Això és veritat?

— No ho sé! Suposo que no. M'imagino que si aquesta clàusula existeix deu ser més genèrica, una prohibició extensiva a parlar amb qualsevol mitjà. No vam tenir mai contacte amb gent com la família de Rupert Murdoch. No volia xafarderies o convertir la sèrie en un relat en clau. Les comparacions no m'importen. A la sèrie tenim aquesta cadena de televisió, ATN, i evidentment l'exemple més clar de canal conservador és Fox News, encara que n'hi hagi altres, com Breitbart. Així que crec que és normal que la gent busqui paral·lelismes. No m'importa perquè sí que és veritat que vam agafar alguna inspiració dels Murdoch. Però hi ha moltes històries a la sèrie, i la manera en què Brian Cox interpreta Logan Roy crec que no s'assembla en res a Rupert Murdoch. De fet, és més proper al magnat dels mitjans Robert Maxwell, a Conrad Black, que era canadenc i va anar a la presó, o a Sumner Redstone, que va canviar el seu testament unes 14 vegades.

Durant la vaga de guionistes es va alertar molt sobre el paper de la intel·ligència artificial. Creu que una intel·ligència artificial podria escriure una sèrie com Succession?

— No es pot dir mai, però em fa la sensació que seria difícil. No crec que a una intel·ligència artificial li fos difícil escriure un episodi de Succession una vegada tingués tot el material. Encara que la intel·ligència artificial algun dia pogués arribar a escriure sèries que poguessin ser interessants per a la gent, crec que s'hauria d'indicar o especificar. No crec que a tu ni a mi ens pugui interessar més una sèrie feta per intel·ligència artificial que per persones humanes: una intel·ligència artificial pot ser molt llesta, però bàsicament ens interessen les persones.

I després de Succession què toca? ¿Sent algun tipus de pressió o simplement està gaudint del seu temps lliure, si és que en té?

— Sí, l'estic gaudint! He anat a diversos festivals de televisió prestigiosos a llocs del món que tenia ganes de visitar, com el Serielizados Fest a Catalunya. M'ho estic passant bé viatjant. I no sento pressió. Si faig una altra sèrie segurament la gent dirà que no és tan bona com Succession, i llavors sí que tindre pressió. Ara mateix estic molt lluny d'això. Sí, serà difícil quan faci una altra cosa.

Té idees? Vol provar coses noves?

— Tinc algunes idees guardades en un calaix al despatx. De tant en tant me les miro i penso que una idea té la seva forma més perfecta abans que hi comencis a treballar. Ara mateix són unes idees meravelloses, aventures creatives precioses, però encara no hi he començat a treballar.