Uns Oscars per la pau i l’amistat
Fa dos anys, la gala dels Oscars va quedar marcada per l’estomacada de Will Smith a Chris Rock. L’any passat, la cerimònia va mantenir un perfil discret i molts dels discursos apel·laven al dolor i al cinema com a teràpia per gestionar-lo. Enguany, l’Acadèmia ha semblat renéixer de les seves misèries celebrant sentiments vinculats a l’amistat i la pau. Jimmy Kimmel va tornar a ser la figura que garantia una festa controlada i relaxada. Prescindeix de la crueltat i dosifica amb comptagotes la mordacitat. És el mestre de cerimònies eficaç i simpàtic, que no proporciona una gala inoblidable, però facilita que tothom en surti indemne.
El sistema de lliurament de guardons a actors i actrius, tant principals com secundaris, subratllava la cultura de l’elogi com a recurs infal·lible d’èpica i d’emotivitat. Cinc actors o actrius premiats anteriorment en aquella categoria apareixien a l’escenari i cadascun d’ells alabava amb intensitat la figura d’un dels nominats, que es mostraven profundament commoguts per aquelles paraules. Un regal extra per als candidats que enalteix els intèrprets com a figures especials dins de la cerimònia.
La gala es va caracteritzar pel pragmatisme i el desig de recuperar la capacitat de fascinació del cinema. Va jugar amb la seva pròpia història i les seves produccions. Va commemorar fins i tot el seixantè aniversari de l’espontani que va creuar nu l’escenari de la gala el 1964. Va extremar tres dels aspectes que la indústria domina: la sensibleria, el sentit de l’espectacle i l’efectivitat visual. El gran cercle central del decorat era una al·legoria a l’ull i la mirada. D’aquella retina gegant, que s’obria i es tancava com una parpella, n’emergien muntatges espectaculars de velles pel·lícules, seqüències commovedores de les candidates, actuacions musicals, una orquestra que embolcallava d’èpica el Dolby Theater i fins i tot retornava la presència als últims difunts del sector. Recursos que, més enllà del premi, serveixen per exhibir el valor cultural i social de la indústria, la seva màgia i la importància del cinema en la construcció de la memòria col·lectiva. També van apostar per petites subtileses narratives que jugaven amb el llenguatge cinematogràfic. Una càmera al passadís de sortida de l’escenari mostrava els presentadors i guanyadors i oferia als espectadors de casa uns instants que el públic de la sala no podia percebre. Un extra per l’audiència i un lleuger flirteig amb la dualitat entre l’espectacle (el fet públic) i la realitat (les bambolines). També van buscar que les parelles de presentadors tinguessin sovint un passat en comú, una picada d’ullet a l’espectador. El duet format per Arnold Schwarzenegger i Danny DeVito va ser el súmmum d’aquesta estratègia que, més enllà de celebrar el cinema, pretenia connectar amb el públic i amb l’esperit comercial inherent a Hollywood.
L’espectacle també va posar de manifest inèrcies que es perpetuen. El gran moment d’eufòria que més es recordarà en el futur va ser l’actuació musical de Ryan Gosling, amb la cançó on el Ken es reivindica i lamenta ser només un complement de la Barbie. Tot i l’impacte social, econòmic i cultural que ha suposat la relectura d’aquesta nina, la festa va atorgar més importància al Ken i els seus planys de mascle dolgut que a la Barbie, fent evident que la indústria sent compassió pels homes a qui els toca fer de secundaris. El paper de Margot Robbie va quedar limitat al d’espectadora passiva, que és el que s’espera d’una Barbie.
La cerimònia va tenir, inevitablement, un subtext explosiu. La gran premiada va ser Oppenheimer, el documental 20 dies a Mariúpol sobre una de les etapes més cruentes de la guerra d’Ucraïna va ser el vencedor i l’Oscar per a La zona d'interès va servir per alertar de la crueltat de les massacres i els genocidis. Quan Cillian Murphy va recollir el seu guardó va recordar el context polític: “Vivim en el món d’Oppenheimer”, va dir dedicant l’estatueta a aquells que lluiten per la pau. I, immediatament després, va sonar el tema principal de La llista de Schindler sobre l’Holocaust jueu. Una esquerda de sarcasme involuntari, que deixa entreveure les fragilitats i imperfeccions de Hollywood malgrat els seus esforços per dissimular-les.
