L'Última
Mèdia02/03/2024

Bru Rovira: “Els penúltims, en comptes de mirar cap a dalt, putegen els últims”

Periodista, autor de 'Matar el director'

La professió periodística més veterana està esvalotada aquests dies llegint Matar el director (Navona), la novel·la negra que acaba de publicar Bru Rovira (Barcelona, 1955). Rovira va treballar vint-i-cinc anys a La Vanguardia com a reporter i enviat especial a Ruanda, als Balcans i al Congo. El llibre comença amb el director d’un diari centenari de Barcelona que apareix mort en uns apartaments que es lloguen per hores al Paral·lel. Ho investigarà una antiga reportera de guerra desencantada amb el periodisme. A quins col·legues homenatja i amb quins passa comptes Bru Rovira és, només, un dels al·licients de la novel·la. 

El teu últim llibre és una novel·la negra que no sé si s’ha de llegir com un homenatge al periodisme o com una crítica.

— Les dues coses, no? Un homenatge a la meva història com a periodista, que he sigut feliç i m’ho he passat molt bé, i una crítica malenconiosa i una mica irònica sobre aquesta deriva que està agafant el periodisme, que ja no té aquell paper que tenia abans.

Quin és el paper que tenia abans i que ara no té el periodisme?

— Hi ha molts elements. M’agradava molt el treball col·lectiu. El diari el pensàvem gent molt diferent, d’idees diferents, d’edats diferents. El món és molt complex i entre tots discutíem les coses que eren importants i les que no ho eren tant. Això ara no es fa així. Ara hi ha un debat entre el que és important i el que és comercial, això que en diem l’algoritme. I s’acaba imposant el que és comercial, l’algoritme, els likes, la quota d’audiència. I si no parem això, acabarem malament. El periodisme és l’espai públic de conversa de la societat. Si en aquest espai només parlem de coses comercials, acabarem sacrificant tota la part intel·lectual, d’anàlisi.

¿Estic parlant amb un periodista o amb un experiodista?

— Un periodista ho és tota la vida. Ens fem periodistes per vocació, de molt joves, i això no ho perds mai. El que no soc és un periodista en actiu, evidentment. 

Si ara fossis periodista en actiu i anessis a València, a cobrir l’última tragèdia que hem viscut, amb l’incendi del bloc de pisos de Nou Campanar, què t’agradaria explicar?

— Home, la gent. Aquest edifici, però vist des de la gent. L’altre dia vaig sentir una crònica, amb una noia que deia: “Hay gente que ha perdido algunos de sus familiares y otros que lo han perdido todo”. O sigui, els que hi havien perdut familiars hi havien perdut menys que els que hi havien perdut el pis. Estem atrapats en un periodisme de “Ja soc aquí, estic fent la crònica i tal”, però en realitat estem marejant la perdiu, només ens interessa aquell moment. 

Un cop haguessis explicat les històries humanes també podries fixar-te en com s’ha fet negoci i s’ha especulat amb el dret principal de les persones, que és el de tenir un habitatge digne.

— És una història que la pots explicar en vertical, tota l’especulació, o a través de la gent que ha viscut allà, que segur que et diuen mil històries de com han comprat el pis. Allà hi ha una història moderna de l’habitatge, de l’immobiliari, i s’ha d’esbrinar. Però no crec que arribem gaire lluny. D’aquí deu dies la gent se n’oblidarà.

Cargando
No hay anuncios

Com que aquesta entrevista porta per nom L’última, deixa’m que et pregunti per una frase de Matar el director: “Els penúltims sempre van contra els últims”.

— Sí, és de Primo Levi. Vivim en un món en el qual tot el conflicte acaba fent-se a baix, entre la gent que pateix. És la idea que tota la crueltat, quan no es poden solucionar les coses, afecta la gent més humil. Qui pateix les guerres és la gent més humil: els soldats, les famílies... I, en canvi, hi ha gent molt protegida, a qui no els passa res i que en realitat estan provocant els conflictes. És una idea molt pessimista de Primo Levi. Ell ho va veure als camps de concentració: quan poses una gent en una situació límit, acaben barallant-se entre ells.

Als carrers de Barcelona, qui serien els últims i qui els penúltims?

— Home, tota la gent invisible que hi ha, aquests serien els últims. Hi ha molta gent invisible en aquesta ciutat, que no tenen papers, que no tenen feina, que no tenen pis... I després n’hi ha uns, que serien els penúltims, que s’estan queixant de l’immigrant, i acaben sent els que putegen els últims, en comptes de mirar cap a dalt, que és on hi ha els problemes. És aquesta dificultat que fa que els sectors més desafavorits no estiguin representats ara en la lluita política. Abans es feia amb partits, amb sindicats, ara aquests sectors estan invisibilitzats.

Parlant de frases, ¿aquella que diu que “Els últims algun dia seran els primers” és mentida?

— És mentida, és mentida. Això és el catolicisme, no? És una cosa que ens va bé per tenir fe, però no per canviar el món.

Una altra de les reflexions que hi ha en el teu últim llibre és aquesta dicotomia entre viure la vida i pensar la vida.

— Jo soc més de viure la vida. Mullar-te et fa més savi. Me’n refio més de la persona que ha viscut coses i que llavors pensa. Per exemple, si deixéssim parlar la gent que ha viscut guerres, serien pacifistes. No crec que la gent que ha viscut una guerra cregui en la guerra. I, en canvi, ara hi ha una èpica de la guerra, un entusiasme, però és de gent que no l’ha viscut. 

¿Em sabries dir quin és l’objectiu últim de per què et vas fer periodista?

— Per curiositat. Per vividor. Jo vaig néixer en un país, a l’època de Franco, on al passaport encara hi havia la llista de països prohibits on no podies viatjar, però el que volies fer era sortir pel Pirineu i anar-te’n a conèixer el món. Primer és la curiositat i després et venen les ganes de comprendre, de llegir, de documentar-te. Quan tens curiositat, la vols omplir de totes les maneres possibles.

Cargando
No hay anuncios

Explica’m un record que conservis de l’última guerra on vas estar.

— Hòstia, ara ens posarem sentimentals. Sempre tinc imatges de persones soles, a les guerres. Una a Ruanda, per exemple, d’una nena a qui li havien matat tota la família. Sortia de casa i em va donar la mà, una mà calenta. Estava abandonada allà al mig. És un record que em tortura sempre. També una imatge d’una dona caminant sola, amb una bossa de mà, vestida de negre, que vaig pujar al cotxe. Només portava un passaport iugoslau, que ja no servia per a res, i li havien matat el fill i el marit. Aquestes imatges de vida trencada, de l’absurd, són les que trobo més dures. I llavors tornes aquí i tot funciona, i la gent està cabrejada.

Al llibre es nota que, quan tornes aquí, has deixat una guerra però la guerra continua dins teu.

— Sí, però, de tota manera, jo penso que anar als llocs t’humanitza molt. La gent que no hi va és molt radical pensant. La gent que hi anem pensem que hem d’entendre’ns més, que hem de buscar espais comuns, que hem d’aturar això. Relativitzes tota la part ideològica que hi ha en els conflictes. És allò de Winston Churchill, abans del desembarcament de Normandia, que agafen una pissarra, miren quants morts hi pot haver i els sembla normal. Quan tu estàs al costat dels morts i dels vius que moriran, tot això ja no et sembla tan normal. La guerra de despatxos i la guerra real són dues coses molt diferents. La gent que hem vist coses dures ens humanitzem. Tenim una visió de l’altre menys fantasmagòrica. L’altre, el que mataràs, és real. Aquesta tonteria de partir el món en bons i en dolents no és veritat. La gent normal es destrueix com a ésser humà quan la poses en una situació de violència. I passa, perquè és com el pati de l’escola: el grup, el gregarisme, sempre és superior a la llibertat de la persona. Quan hi ha un moment de gran conflicte, la gent prefereix refugiar-se en el grup, com passa al pati de l’escola: el nen que no s’afegeix a pegar al fràgil i li explica el que passa al mestre és un xivato. Som en un món que s’assembla bastant a això. Preferim el grup, el gregarisme, formar part de la parròquia que pensa igual. Preferim idees abans que pensar pel nostre compte.

Dèiem que en el teu últim llibre hi ha una crítica al periodisme, però per sobre de tot hi ha una crítica al poder.

— El poder el trobo horrorós, jo. Aquesta invisibilitat que té, aquesta innocència, quan tots estem veient que és una depravació. És un poder que, per exemple, està destrossant el planeta. Els interessos estranys del poder sempre acaben guanyant. 

Vas treballar vint-i-cinc anys a La Vanguardia, de 1984 a 2009. Què recordes de l’últim dia?

— Que em va acompanyar el guàrdia de seguretat i em va prendre la targeta aquella, que tu entraves i et pensaves que eres el rei del mambo. I, de cop i volta, allò s’acaba, es tanca aquella porta i t’has d’espavilar. És trist.

Cargando
No hay anuncios

¿Amb quina sensació vas marxar?

— Amb una sensació de derrota, que no em tocava, que no era l’hora, que tenia molta corda. Quan vaig entrar a La Vanguardia, que encara era al carrer Pelai, vaig tocar aquella fusta i vaig pensar que m’hi quedaria tota la vida. 

Per què te’n van fer fora?

— Hi va haver uns acomiadaments col·lectius. Perquè érem cars. La teoria de l’Excel, que també explico al llibre, no és meva, és del Sergi Pàmies. Quan els periodistes comencem a plorar, em va dir: “No té res a veure amb tu, ni amb la teva feina ni amb res. És l’Excel”. I és veritat. Tenien gent cara, amb contractes antics, van fer acomiadaments improcedents amb aquesta idea d’estalviar, de salvar l’empresa i no sé què i no sé quantos. Et penses que van contra tu i no ets ningú. Ets un número d’una gent que no té ni idea de periodisme, que són homes de corbata d’aquests que venen i que potser un mes abans han fet el mateix en una fàbrica de sabates. Fan això i no saben que formar un periodista és car, allò de “Jo he voltat pel món, els he costat una pasta gansa a l’empresa, soc un patrimoni” no surt a l’Excel. Només surt el sou i el que s’estalvien, però no saben que estan tirant –no només amb mi, amb molta gent– un gran patrimoni d’experiència. Així ens va al periodisme, perquè cada vegada es llegeix menys.

¿El teu últim llibre és una venjança?

— Nooo, soc molt poc venjatiu, molt poc ressentit. És un divertimento. Me n’he distanciat. Al principi sí que estàs emprenyat i voldries treure el ganivet, però amb el temps t’adones que no serveix de res, això, que és molt millor fer una cosa que tothom pugui llegir i que faci pensar. Quan fas un bon article, al final el lector ha de pensar per ell mateix. Tu li has obert finestres. Amb aquest llibre vull fer el mateix.

Tu, ara, si tinguessis vint anys, tornaries a ser periodista?

— Jo sí, m’ho he passat molt bé. El problema és que tinc nostàlgia d’una cosa que ja no existeix. Però sí, segur que trobaria el meu espai en el periodisme d’ara. El periodisme és una vocació de vida. Una sort. Vius de la vida dels altres. El novel·lista és introspectiu i nosaltres estem acostumats a explicar els altres. És divertit l’exercici de mirar-te a tu mateix, però prefereixo ser al bar.

¿Prefereixes ser al bar que a casa?

— Home, i tant. Ser a casa m’ofega. Hi ha escriptors boníssims amb un gran món interior, però jo m’he dedicat a explicar el món. A llegir, a anar als llocs, a tornar a llegir i a escriure-ho després. 

Cargando
No hay anuncios

Les dues últimes preguntes són iguals per a tothom. Em sabries dir el títol d’alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Hòstia, em fas quedar fatal. Mira que he escoltat el nou disc i m’agrada, però els títols no els recordo.

Les últimes paraules són teves.

— Gràcies.

De l'Alt Empordà a la Barcelona del Mobile

El Col·legi de Periodistes ens ha obert les portes de la seva seu a rambla de Catalunya per acollir la conversa amb una de les persones que més ha pensat, respectat i prestigiat aquesta professió. A Barcelona és dia atrafegat, de Mobile World Congress, i al Bru Rovira l’hem fet baixar de l’Alt Empordà, on viu i escriu des de fa anys. 

Ell, que sempre ha sigut partidari del periodisme de carreteres secundàries, no acaba d’estar còmode amb la sobreexposició d’aquestes setmanes de promoció del llibre. El veig en forma, jove amb 68 anys, amb la seva motxilla i la seva bufanda, que els càmeres li demanaran que es tregui per preservar el so del micròfon que li col·loquen al jersei. Ho accepta, però no a la primera. Ens pregunta per l’ARA, on va escriure fins a l’any 2019.