Montse Germán: "Perdre els pares és com perdre el terra sota els peus"

Esplugues de LlobregatDes de fa sis anys, Montse Germán (Sabadell, 1969) és la Sílvia, un dels personatges principals de Com si fos ahir, la sèrie de sobretaula de TV3. La ficció, totalment consolidada, s'acomiada per vacances el divendres 21 de juliol amb un episodi especial que s'emetrà en prime time a la televisió pública. Una de les històries per les quals serà recordada la temporada que ara es tanca és la que ha protagonitzat la Sílvia, que en un dels episodis va ser agredida sexualment per la seva exparella.

Aquesta temporada la Sílvia ha tingut una trama important, perquè ha sigut víctima d’una violació. Com vas encarar-la, tenint en compte que teniu poc temps per treballar-hi?

— No en tenim, de temps. De fet, aquesta trama em va caure una mica al damunt, perquè no me l’esperava. Quan m’ho van dir, la meva mare acabava de morir i estava fent una pel·lícula. És una de les coses més dures que he fet a la sèrie.

¿T'ha comportat, doncs, un gran peatge emocional?

— Sí. A mi sempre m’ha passat que la trajectòria professional ha anat molt en paral·lel amb la meva vida. I quan et passa una cosa tan dura a tu com a persona i també li passa al personatge, encara que no sigui el mateix, emocionalment estàs molt tou, molt fràgil. Per bé o per mal, ho has d'afrontar i prou, i això segurament es trasllada en la manera com afrontes aquesta situació tan bèstia. I m’ha passat moltes vegades a la vida. La trama ha sigut molt bèstia, però perquè tot a la meva vida ho ha sigut.

Has notat que aquesta trama hagi tingut un impacte positiu?

— Sí, quan tu poses aquest tema en una sèrie de ficció tot agafa una altra dimensió. Quan ho fas en un documental, per molt que sigui la pura realitat, no té tanta repercussió. Molta gent m’ha dit que està molt bé parlar-ne, fer-ho visible, i fer que la societat sigui conscient del nivell de desprotecció de moltes dones. Jo tinc més preguntes que respostes. ¿Hi ha més violacions ara que abans? Si és així, per què? Per la pornografia? Per la falta d’educació? ¿És per què el sistema deixa desemparats els pares i els joves? Per què la dona, que, per una banda, sembla que està més forta que mai, pateix més violacions que mai? Jo tot això no ho sé. Estic en un punt, pel que fa a la informació en general, en què no em crec tot el que m’arriba perquè en el moment que ho fas et posiciones, però potser no era una informació certa. Ara mateix m’és molt difícil posicionar-me en res.

Has perdut la fe en els mitjans?

— En els mitjans concretament, no. En el sistema.

Moltes vegades s’espera que els actors es posicionin

— Per què? Jo estic molt desencantada, no puc ser model de res perquè no crec en el sistema.

I recordes en quin moment es va produir aquest distanciament?

— Doncs quan vaig començar a veure que els ciutadans importem molt poc perquè els que ostenten el poder només es preocupen de mantenir-s'hi, manipulen la informació i ens volen fer creure coses que no són. I mentrestant la gent va perdent drets, educació, poder adquisitiu, etcètera.

Durant la pandèmia sí que et vas posicionar per defensar la sèrie, que corria el risc de ser cancel·lada. Com recordes aquells dies?

— Teníem la sensació que la sèrie sempre estava penjant d’un fil, que qualsevol excusa era bona perquè s’acabés. Crec que era una sensació bastant real. Si no sortíem nosaltres a defensar la sèrie del migdia, que porta 25 anys fent-se i amb la qual ens identifiquem tots, per la llengua i perquè parla de nosaltres i la nostra societat, perdíem l’últim bastió que ens queda de la ficció a Catalunya. La televisió també és un planter per als actors joves, per començar en l’audiovisual. Fas escola.

Ara que les audiències s’han estabilitzat i van bé, quin futur veus a la sèrie?

— No ho sé, tant de bo tiri. Però aquí les sèries del migdia com a molt han durat 10 anys, amb El cor de la ciutat, crec. Per a un actor, viure una sèrie és un regal. No ho hem de perdre. Tant de bo tots els actors de Catalunya puguin passar per una sèrie així, perquè et dona estabilitat, tot i que no és una estabilitat real. Tant de bo hi hagués tanta feina que quan acabes aquesta sèrie en fas una altra, i després, teatre. Això no és real. Quan s’acaba, has d’aterrar a l’altra realitat i dir: "Ara que vagin sortint cosetes".

Tu ja has passat per això, perquè vas fer Laberint d’ombres. ¿Era molt diferent de Com si fos ahir? ¿La gent la rebia diferent?

— Aquesta té conflictes més propers, amb els quals tothom s’identifica. Allò [Laberint d’ombres] era més negre. Era la quarta sèrie que es feia i només van ser dues temporades.

Però la gent la recorda molt.

— Sí, encara hi ha gent que em diu Gemma pel carrer. Esclar, les primeres marcaven més, ara ho tenim més assimilat. Llavors jo no tenia ni 30 anys, ara en tinc uns quants més [riu].

A mesura que es fan anys, la feina s’afronta diferent? Tens més experiències per aportar als personatges.

— Tots els que estem al Com si fos ahir tenim una edat, que és una edat molt bona, som madurs i podem aportar tot un background. Tots els protagonistes passem dels 50, potser perquè la directora i la guionista són d’aquesta quinta i parlen una mica del que coneixen.

Has fet més carrera aquí, que a la resta de l'estat espanyol. ¿És perquè t'hi has trobat o ha sigut una decisió conscient?

— Al seu moment vaig fer alguna sèrie a Madrid, Hospital Central, i una altra amb Emma Suárez, Cazadores de hombres, també una pel·lícula que es deia Tocar el cielo, que era una coproducció amb l'Argentina i la vaig anar a rodar allà. Però no ho he fet mai amb la intenció de dir "Me’n vaig a Madrid", que hi ha molta gent que ho fa. No ho he fet i ha anat sorgint així.

Des de fora fa la sensació que no has parat de treballar, ¿hi ha hagut moments de patiment perquè no trobaves feines?

— I tant! El 2015 vaig treballar només tres mesos, i el 2016 vaig viure d’un recital poètic de l’Any Llull. A l’Institut Ramon Llull els va agradar i el van moure per universitats europees. Vaig viure d’això i d’una ajuda. El 2017 va sorgir Com si fos ahir i em va rescatar d’aquesta sensació "d’ostres, ostres!"

¿Creus que la gent que es mira les sèries del migdia per damunt l’espatlla entenen la importància que tenen per al teixit audiovisual?

— No en tenen ni idea. Jo soc una gran defensora de les sèries diàries. No només per això, sinó perquè als actors ens obliguen a entrenar cada dia. És immediatesa i aprendre a connectar ràpidament amb les emocions. Això et fa ser hàbil i estar sempre com una esponja emocionalment. Aquí i ara. És un entrenament que tots els actors hauríem de fer. Alguns diran "Bé, però no pots entrar-hi tant", però tu estàs provant, buscant, i connectes. Tot el que veus a la sèrie, la feina dels companys i companyes que hi estan emocionalment entregats, no es fa rodant més estona, es fa en el temps que es fa normalment. Després fas una pel·lícula i aquesta feina ja la tens entrenada.

Quina posició ocupa la feina en la teva escala de valors?

— Jo em sento realitzada amb la meva feina. Vinc feliç, m’agrada preparar els personatges... Forma part del meu dia a dia. Però és veritat que fer una sèrie diària és dur. Tots tenim ganes de vacances. La meva feina està molt lligada amb la meva essència: per a mi no és feina, és la meva realització personal.

En quin moment vas saber que volies ser actriu?

— Sempre ho he sabut. Però no era ser actriu, jo volia fer teatre, d'ençà que tinc ús de raó. Jo soc de Sabadell i els meus tiets estaven en un grup de teatre, que era l’Aula de Belles Arts, i jo sempre deia que volia fer teatre. I vaig començar allà amb 15 anys. No és allò d'"anava un dia pel carrer i ha vingut un director de càsting".

És una carrera difícil, en algun moment has defallit?

— En algun moment, quan no entren feines, penses que és molt dur. Però també dius "Què puc fer?" Jo, de fet, vaig obrir un restaurant amb la meva germana a Sabadell en un moment de crisi personal d’aquelles que te n'acabes sortint. Després d’aquesta crisi vaig tenir el meu fill i volia estar per ell. I quan el nen tenia un any i mig, em va sortir la pel·lícula Ficció, de Cesc Gay. I després una altra i una altra. Al final, no saps massa per on et portarà la vida. Mentre tu siguis coherent amb el que vols fer... Les crisis venen per alguna cosa, no saps ben bé per què has arribat a aquest punt crític, però si ets capaç d’escoltar i aprendre de la situació, després venen coses millors. Almenys aquesta és la meva experiència.

En una entrevista de fa un temps deies que el teu objectiu era estar bé amb tu mateixa. Ho has aconseguit, això?

— Déu n'hi do. Sí. Però també t’he de dir que jo he perdut el meu pare i la meva mare en dos anys i tot trontolla. Per molt que tu busquis aquesta pau i felicitat amb tu mateixa, quan arriben aquestes garrotades és com perdre el terra sota els peus. ¿Com ho gestiones quan el que has de fer és acceptar que ells no hi són i que ara tu estàs sola? T’has d’agafar a coses i tirar endavant. Estic ressituant-me. La vida és això, i si t’agafa amb feina, dius "Gràcies!" Al final és el que ens queda: ser ara i aquí i donar les gràcies per tot el que tenim.