Pilar Rahola: “És molt possible que el producte Rahola s'hagi gastat, però jo no ho noto”

Pilar Rahola ha celebrat 65 anys en família, aquesta mateixa setmana. Hem de parlar d’ella com a periodista, escriptora de novel·la històrica, opinadora, polemista, però també com a exregidora de l’Ajuntament de Barcelona i exdiputada a Madrid. Després de molts anys llegint-la a La Vanguardia, escoltant-la a RAC1 i veient-la a TV3, ara viu una altra etapa de la seva carrera mediàtica escrivint a El Nacional i El Periódico i col·laborant amb el Todo es mentira del seu amic Risto Mejide, a Cuatro. Inevitablement, Israel acaba tensant la conversa.

Acabes de fer 65 anys. Quan ha estat l’última vegada que has pensat: “Mira, ja està. Escolta, em jubilo, plego”?

— Què dius ara? Jubilar-se? No sé què vol dir aquesta paraula. Em moriria. Jo no cobraré mai la pensió perquè no deixaré mai de treballar. No deixaré d’escriure llibres ni articles, perquè m’agrada estar connectada a la realitat i tinc opinió sobre les coses que passen. A mi el món m’apel·la, m’amoïna i m’ocupa. 

Quina és l’última preocupació i l’última il·lusió que et ballen pel cap?

— La darrera preocupació ha estat un tema de salut familiar, i aquests sí que em trenquen. L’exposició pública no m’ha trencat mai. Hi ha hagut moments en què m’ho han fet passar malament, sobretot quan és difamació o és mentida. La gent que som una mica forts en l’opinió a vegades arrosseguem una quantitat enorme de mentides que et vas menjant, i al final és tan goebbelsiana la cosa, que sembla que acaben sent veritat. I això és una mica pesat, dur, però no m’ha trencat mai. 

I la il·lusió?

— La novel·la que estic escrivint, que hi estic enganxada. A més, he trencat la saga que estava escrivint de quatre novel·les perquè ja estava apropant-me massa al meu temps i això em feia basarda. I ho estic disfrutant molt.

Deies que hi ha mentides que et persegueixen. Quines?

— Uf! És que no tinc gaires ganes de recordar-les. Ara mateix, amb el conflicte d’Israel i Palestina es diuen barbaritats. Una de les mentides que permanentment, sobretot una determinada esquerra, es passa el dia dient de mi o d’altra gent com jo, és que estem a favor del genocidi, que ens alegrem de la mort de nens palestins... Coses que a mi em peten al cap. És evident que aquí hi ha una situació molt complexa i Israel, òbviament, hi ha hagut moments en els quals no m’ha agradat gens el que ha fet, o ha fet coses molt mal fetes, però Israel té unes ganes boges de tenir la pau. Però quan tu tens a l’altra banda un procés islàmic vinculat a interessos geopolítics, no tens manera de fer la pau. Hamàs fa 16 anys que està governant Gaza i ha convertit Gaza en un camp de mines permanent. És la meva opinió.

“Perquè estàs a sou d’Israel”...

— Aquest és un concepte antisemita que ni tan sols entraré a discutir. Jo parlo d’Israel, amb el Villatoro i en Culla, des que teníem vint anys i no coneixíem un punyeter jueu, eh? Perquè des de sempre vam ser sensibles a tot aquest procés. En el moment en què tu tens tota la vida una opinió que has fonamentat en desenes i centenars d’articles... 

Una opinió que és la teva. No vol dir que sigui l’encertada, però és la teva.

— És la meva i jo crec que és raonablement argumentada.

N’hi pot haver d’altres raonablement argumentades, també. 

— Que la combatin amb arguments. Jo combato els altres amb arguments. Els compres o no els compres, però combati amb arguments, no mati el missatger. Això és antisemitisme pur i dur: considerar que quan algú defensa Israel és perquè cobra. A mi no se m’acudiria dir que els Willy Toledo de torn cobren de l’Iran. Per què no ho diem? L'Iran té molts diners, eh! No sé si compra periodistes. No cal. Combatem els arguments. 

Quan ha estat l’última vegada que has pensat: “No hi estic d’acord, amb això que està fent Israel”?

— Està molt malament, Albert, que m’hagis tret això, aquest concepte antisemita. Cobrar? Què vol dir cobrar?

No, perdona, un moment…

— No!

Deixa’m parlar...

— Perpetues l’estigma.

Deixa’m parlar. Tu has dit que hi ha un munt de mentides que et persegueixen.

— Aquesta ja ni la considero una mentida. Això és senzillament una difamació.

L’última vegada que me l’han dit és avui a la porta de l’Hotel Palace. Tu has parlat de mentides, és normal que te la pregunti perquè hi puguis dir la teva, no?

— Fixa’t la maldat: hi posem els diners, li traiem les conviccions i li traiem les idees, i anul·lem els arguments. Si cobra, ja no hi ha debat. I en el cas dels jueus és un clàssic, perquè sempre s’ha vinculat l’estigma antijueu amb els diners. Jo he dit a alguns d’aquests gurus de l’esquerra que tenien posicions intolerants o que hi havia un feixisme d’esquerres, perquè això ho crec, però no els he dit que cobren de l’Iran. I t’asseguro que podria pensar-ho, però no se m’acut. M’interessen més els arguments. 

Quan ha estat l’última vegada que no has estat d’acord amb una cosa que hagi fet Israel?

— L’última és claríssima. Tot el merder que va muntar Netanyahu amb el canvi del Codi Penal. Igual que diem que Netanyahu no ens agrada gens, per què no diem res dels milers i milers d’israelians que van sortir cada dia a manifestar-se en contra? Això és una democràcia vibrant. Netanyahu és un desastre i, a més a més, jo crec que després de tot el que ha passat no té possibilitat de continuar en política, perquè l’error dels serveis d’intel·ligència li cau al damunt. 

Pensava que em diries la resposta a l’atac de Hamàs.

— Quina resposta? Si encara no hi ha hagut resposta!

Hi ha hagut 5.000 palestins morts.

— Jo no sé quants morts hi ha. També n’hi havia 500 a l’hospital i l’hospital està sencer. Si alguna cosa fracassa en aquest conflicte és la veritat. Per les dues bandes, segurament. Però a diferència que la banda israeliana és contrastable. Si et diuen que hi ha hagut 1.500 morts en la matança, tens els noms, tens les fotos, tens els llocs i ho tens tot. En canvi, a l’altra banda, una de les coses que passa en els mitjans de comunicació és que un palestí qualsevol diu que s’han matat 4.000 persones, i surt al diari la notícia. I ningú contrasta res. Que hi deu haver en aquesta ofensiva gent morta, segur. Que jo sàpiga no han entrat a Gaza. A mi sí que em fa por l’entrada a Gaza. Em fa por. No han entrat a Gaza i estan disparant a objectius amb llançament de míssils. Quin és el problema? Que Hamàs ha convertit en una presó Gaza, i quan tu poses les teves llançadores de míssils i els teus magatzems en hospitals o en esglésies, és tot molt difícil. Ara, què han de fer: no acabar amb Hamàs? Em pregunto: estàvem d’acord que acabessin amb l’Estat Islàmic? Quanta gent va morir mentre s’estava acabant amb l’Estat Islàmic? La darrera ofensiva a Mossul contra l’Estat Islàmic va significar 50.000 víctimes. Xifres rodones, segons els diaris. Hi va haver alguna protesta?

Quin és l’últim consell que t’ha donat la mare?

— Que no viatgi a Israel. Hi havia la possibilitat, em va venir el cuquet. I no perquè m’ho demanés ningú d’allà. Vaig parlar amb el Pepe Antich i li vaig dir que m’estava plantejant anar a Israel per viure-ho de prop. 

Per fer coses per a El Nacional?

— Bé, li hauria plantejat també a El Periódico, perquè així també amortitzes el que et costa, i també hauria fet alguna cosa per al Todo es mentira del Risto Mejide. Igual que vaig estar en plena plaça Tahrir a la revolta àrab. I l'hi vaig comentar a la mare. I la mare em va dir: “No ens facis això. Pensa en la teva filla, pensa en els teus nets que veuen la tele, i pensa en mi, que soc gran”. Es va acabar el viatge allà. No podia fer-li això a la mare. La mare és punyetera. Sap com tocar-te. 

Últimament no et veig gaire per TV3. Per què?

— Perquè no volen. Però, escolta’m, la vida a les televisions és efímera. I t’ho dic jo, que he estat sempre a la tele, però he viscut molts programes i d’uns quants me n’han tret, d’uns altres m’han vetat i uns altres, senzillament, s’han acabat. Per tant, pensar que això és una feina llarga és un gran error. Tenim feines que tenen un punt d’efímer, ara a més depenem de les audiències, de moltes coses, i també som productes que podem gastar-nos, és evident.

S’ha gastat el producte Rahola?

— És molt possible. Jo no ho noto, perquè penjo una cosa a Instagram i hi ha 50.000 visites, però podria ser, no ho sé. Pel nivell de gent que parla de mi, per a bé o per a mal, sembla que encara no tant, però podria ser. El que passa és que, en el cas de TV3, no va ser per gastar-me.

Per què va ser? 

— Va ser per censura política. I aleshores és diferent. A mi, si em diuen: “Escolti, vostè ja no porta audiència”. Home, doncs malament. Però la veritat és que sempre n’he duta. Jo conec perfectament les trucades que hi ha hagut, les converses que hi ha hagut i la voluntat directa que jo no sortís a TV3. 

Voluntat de qui?

— D’Esquerra Republicana, bàsicament. Suposo que, a veure, els del PP també deuen estar contents, els de Ciutadans, i potser els del PSOE, eh! Però no tinc constància que hi hagi hagut cap pressió. A Esquerra sí. A Esquerra hi ha hagut comissaris polítics que s’han dedicat, mentre hi vaig estar, a trucar cada setmana i a crear molts problemes per intentar treure’m, i després, quan es va acabar el FAQS, aconseguir que no hi tornés. Això sí que crec que és denunciable. Però m’amoïna zero. Ells passaran, jo passaré. Però si m’ho preguntes, també et diré la veritat: a mi em treu de La Vanguardia el rei i em treu de TV3 Esquerra Republicana. 

El rei… actual?

— El rei actual, esclar, el rei Felip VI. Les pressions havien estat moltes durant molt de temps, però hi va haver una darrera trucada que va ser... Va trucar al propietari. Sí, sí. I se arma la de San Quintín. Com que conec la conversa i sé el que va passar, perquè m’ho van explicar al minut i aquell mateix dia...

Amb quin argument?

— Bé, l’argument era que no podia ser. Bé, a mi em consta que el rei truca per moltes coses. Evidentment, ho negaran. 

T’ho he de preguntar. Quin és l’últim llit que has trencat?

— No, ja no trenquem llits. 

Ja no trenqueu llits? No em diguis això!

— És que, a veure, a determinades edats...

Jo et vaig deixar el 2011 que la marca era tres llits.

— N’hi va haver un quart. Que, a més, va ser poc després d’El convidat, i recordo que el llit va fer croc i jo vaig dir: “No pot ser, no pot ser!” A Cadaqués va ser. I aquella va ser la darrera vegada. Però sí, ens ho hem passat bé, el Robert i jo. A veure, no és que siguem uns bojos del sexe, tampoc, ni de bon tros. Devem tenir la mitjana natural. Som gent que practiquem quan podem, i ens agrada. Però quan ens hi posem, hi posem molta alegria. Ens hem divertit molt en el sexe, hem rigut molt, hem fet molt el boig. Entre això i el pes mutu, suposo que tot plegat ajuda. 

Les dues últimes, que són les mateixes per a tothom. Sabries dir-me el títol d’alguna cançó d’El Último de la Fila?

— No. Segurament en conec moltes, però tinc molt mala memòria per a les lletres, i ja ni cal dir per als títols. 

L’última, acaba tu l’entrevista. Les últimes paraules són teves. 

— Reivindico el dubte. Reivindico el dret a pensar diferent i no ser estigmatitzat. Reivindico la dialèctica. Barallem-nos amb idees, amb arguments. Enfadem-nos, però no ens hi deixem la pell. I sobretot, no oblidem mai que el que cal reduir, canviar, matar si cal, és el missatge, no els missatgers. Jo respecto els meus adversaris, perquè intento combatre els seus arguments. Només demano el mateix.