Sebastià d'Arbó: “Com es pot donar la Creu de Sant Jordi als Estopa i a mi no?”

BarcelonaEls que som escèptics de mena podem tenir dubtes sobre la proporció de pa i de formatge que hi ha en alguns dels misteris i històries extraordinàries que explica, però hi ha una cosa innegable: Sebastià d’Arbó s’ha dedicat a l’estudi de la parapsicologia amb una tenacitat única que ha expressat en revistes, programes de ràdio, de televisió, llibres, enciclopèdies... Forma part del paisatge mediàtic des de fa mig segle i ha viatjat per tot el món per veure de primera mà els fenòmens més inexplicables. En aquesta entrevista es mostra autoreivindicatiu i amb una energia que, fent broma, podríem qualificar de sobrenatural.

Ets sagitari amb ascendent peixos, i set planetes situats en signe de foc, segons la teva carta astral. Què se suposa que diu de tu, això?

— Ah...! Aquesta carta me la va fer el professor Lester, que ja és mort, com també el Teixidor, de Tres i l’astròleg... Tothom és mort: soc l’últim mohicà! Sembla que me’n foti, però ho dic de debò: tots han mort. En tot cas, soc del signe del sol, que és el que dona l’energia. Soc sagitari, com Disney. Som aventurers, mai no parem quiets. Jo vesteixo sempre amb alguna cosa vermella, perquè és el color del sol i el de la sang, que és l’ànima de la persona, ja que ànima ve d’animar, de donar vida, i és la sang la que dona vida.

Però això de l’horòscop...

— Si es fa una carta astral, pot indicar coses. Ara, això dels diaris... home, no hi pots confiar. La gent vol saber què li depara el futur perquè se sent insegura. Conec aquest mecanisme de tenir ganes de creure-hi, perquè soc psicòleg. I entenc per què tanta gent va a veure vidents. Jo n’he tingut molts, als meus programes, i els tinc ben calats. Ara ja no els convido, perquè no és seriós, això.

Deies que eres l’últim mohicà.

— Estic molt actiu, i això que he caigut des d’un primer pis per una escala i duc blaus per tot arreu. Quan arribava a el final de la escalera, com la pel·lícula, vaig notar que una força em tirava cap enrere i... pam!

Una força? Espero que estiguem parlant de la gravetat.

— No. Saps què devia ser? Vertigen de Ménière. L’oïda es desequilibra i tot balla. Pots caure fins i tot del llit!

Tenies un avi saurí, que buscava aigua amb la vareta d’avellaner. Neix d’aquí la passió pels misteris?

— No era la vareta, esclar, sinó la sensibilitat de la persona. Es guanyava la vida trobant vetes d’aigua, o de minerals, però el seu sistema nerviós estava molt alterat i va acabar morint per un problema de la tensió, perquè era molt sensitiu. També tenia una àvia que tenia el do de gràcia de curar els espatllats: posava clavícules a lloc sense necessitat d’anar al traumatòleg. La família vam marxar a Suïssa i allà vaig entrar en contacte amb tot de llibres que m’inicien en el meu camp, que aleshores estava del tot inexplorat a Espanya.

¿De debò que hi ha realitats no observables o són només fruit de la necessitat humana d’imaginar-les?

— La gent es frustra si dius que no hi ha res més enllà, o si dius que no existeix cap deïtat. Però hi ha realitats no observables, i tant.

En què creus, tu?

— No crec en absolutament res. Soc ateu, agnòstic, àcrata... com en vulguis dir. He viatjat per tot el món, m’he interessat per moltes deïtats i totes són igual d’ambivalents: una part positiva i una negativa. El deu cristià, per exemple, premia i castiga. Jo he estudiat moltes deïtats africanes i americanes, a l’Orient, a l’Índia, amb les seves vaques sagrades... o els micos! I estan contents que vingui el mico i et robi el mòbil perquè vol dir que el déu es fixa en tu. La credibilitat ve de lluny, és heretada i necessària. I com més misèria hi ha, més credulitat.

¿Els fenòmens no explicats d’avui seran la ciència de demà?

— O de demà passat. Quan jo vaig començar amb la hipnosi, era màgia negra. I vaig demanar els permisos per poder-ne ensenyar, en ple franquisme, i em preguntaven si era maçó o m’amenaçaven de dur-me a la presó. Avui dia, en canvi, s’estudia com a postgrau. La gent creu que un parapsicòleg és un vident. No: és un investigador que estudia els fenòmens paral·lels a la psicologia. Com a psicòleg, no m’interessava la ment cortical de les neurosis i les obsessions o l’esquizofrènia o paranoia, que això ja ho coneixem molt, sinó la ment profunda. Anem al subconscient: la telepatia, la clarividència, la premonició, la retromonició... Això és important i s’estudia poc, i menys encara a Espanya.

No creus en deus. I en esperits?

— No crec que existeixin. És un procés d’autosuggestió en què la persona mèdium es creu que està posseïda per un esperit i adopta la personalitat externa d’aquell presumpte esperit.

Un altre clàssic: els alienígenes han visitat la Terra?

— No sé si hi ha extraterrestres, però sí que hi ha objectes voladors no identificats. I no és un pagès qui ho diu, que badava mirant la lluna: parlem d’enfrontaments i de pilots que han vist aquests objectes. A Catalunya s’han donat casos. Per exemple, a l’illot balear de Tagomago.

Vivim en una època de mòbils, on tothom porta una càmera a la butxaca. Si les evidències de la seva presència són tan nombroses, ¿per què ningú ha mostrat la imatge fiable d’un senyor verd amb antenes, o com diantre siguin els extraterrestres?

— Jo tinc fotos preses a Montserrat, per exemple, on cada dia onze es reuneixen els ovnimaniàtics. Són imatges fetes a 1.300 metres d’alçada, en un cel negre, captades amb pel·lícula infraroja per un observatori. Es veu com, del firmament, apareix una estela, un plasma. Vaig preguntar i em van dir que era energia. Ara, d’on ve? No ho sabien. Sortien petits objectes de plasma i, al cap d’uns minuts, una implosió va fer-ho desaparèixer tot. Jo tinc moltes coses fotografiades així.

Has passat mai por?

— Una vegada, perquè vaig estar en una operació de psicocirurgia, al Brasil: obrien el cos amb les mans i treien coses. Deien que era una estafa: que el que ensenyaven eren menuts de pollastre. Però jo vaig assistir a una, amb Pepe Rodríguez, l’investigador de sectes. I vaig pensar: hòstia, aquí encara serem còmplices d’un assassinat. El guaridor, el brasiler Ivan Trilha, operava una dona que es queixava del ventre. Li va fer un ritual, li va passar la mà, li va tapar la cicatriu i la dona no es va queixar mai més.

Em referia a por davant d’allò desconegut.

— Una nit, cap a les tres de la matinada, plovia fort i jo no podia dormir, sense saber per què. M’alço, vaig al menjador, miro per la finestra i veig al balcó de davant la meva àvia que s’acomiada de mi. Caic sobre el sofà i em dic: és impossible, que l’àvia és a Tortosa, en un geriàtric de monges, cega i sorda! M’assec i sona el timbre: les monges. Em diuen que l’àvia acaba de morir i que havia expressat el desig d’acomiadar-se del seu net. És un procediment imaginatiu, esclar, però et juro que la vaig veure i, per a mi, era autèntica. No era al balcó de davant, sinó a l’hipotàlem. El que vaig patir se’n diu fantasmogènesi.

Has parlat sovint de telepatia, un extrem que la ciència no ha validat.

— Sí, home, és una transmissió que es produeix molt freqüentment entre familiars, sobretot en bessons univitel·lins. Un està malalt i poden medicar l’altre, que el primer es cura. Al meu programa de la Cadena SER vaig tenir uns bessons de Lleó que tenien telepatia, per exemple. Això està constatat estadísticament: una mare es troba inquieta perquè el seu fill és a la guerra del Vietnam. I sí, l’endemà ve l’oficial de l’exèrcit a donar-li la notícia. La mare ho sabia.

Ja, però hi ha 99 mares que, com a bones mares, patien i temien pel seu fill. Només que el soldat va sobreviure i ningú les ha comptat a l’estadística.

— Sí, però les que tenim estudiades ho van dir abans.

Com t’expliques, si hi ha tanta acumulació d’aquest tipus de fenòmens, que sovint es qualifiqui la parapsicologia com a pseudociència?

— Els equips d’investigació de parapsicologia ara són multidisciplinars. Hi pot haver des d’un enginyer fins a un psicòleg, depenent de què es vagi a veure. En tot cas, sí que sabem que fenòmens com les psicofonies o la ouija tenen explicació fàcil: són les persones, per autosuggestió, perquè quan separem la persona desapareix el fenomen. És una ventrilòquia subliminal que fas amb la ment. Suposant que els esperits existissin, no tindrien pas glotis!

Quan et mous pels mitjans, amb una matèria tan etèria, ¿com et veuen els companys?

— Home, hi ha gent que em veu com Rasputin i d’altres em tracten amb deferència i respecte, perquè en sé més que tots ells, ni que sigui perquè soc més antic. Tot el que fan ara, jo ja vaig fer-ho fa quaranta anys. Als anys 70 ja em van donar el primer Ondas i he anat acumulant premis, com un Ós d’Or a Berlín, abans que Alcarràs.

Si no em falla la dada, era com a productor del curtmetratge El ascensor. Aquell 1978 el certamen va reconèixer l’aportació espanyola amb un premi ex aequo a totes les obres que es presentaven. Ets competitiu?

— A mi no m’agrada competir amb un company, perquè és difícil dir quina pel·lícula o programa és millor. Ara, si resulta que he fet una aportació professional i si una entitat gremial com l’Acadèmia de Cinema decideix fer-me un homenatge en reconeixement a la meva història... Doncs l’accepto, esclar.

Per què vas deixar de fer cinema?

— Per culpa de Pilar Miró. Jo, als anys 80, vaig tenir molt d'èxit amb pel·lícules de fantaterror que ara farien riure, amb tota aquella gent disfressada de mòmia i del que sigui... Però, quan van nomenar-la directora general de Cinema, va decidir que s’havia de carregar tot el cinema de gènere per concentrar-se en uns autors concrets: Saura i companyia. Van caure l’spaghetti western, les conyes de Cassen i Toni Leblanc, el terror, els musicals o les pel·lícules S... Els productors van plegar i molts van marxar a Madrid. Això meu ja no tenia sortida.

Ho vas poder discutir amb ella?

— Doncs sí, perquè els dos érem companys de TVE. Poc abans de morir, ella es va encarregar de retransmetre la boda de l’Urdangarin i la infanta. La vaig veure, al darrere de la Catedral, i li vaig preguntar: “Estàs satisfeta amb el que has fet?” Ella em va admetre que no, que no pensava que es carregaria la indústria. Ho va fer per ajudar els seus amics de l’Escola Oficial de Cinema de Madrid, que no els produïa ningú.

Com vas entrar a RTVE?

— Com que venia del cinema, els feia falta gent que sabés filmar. Pensa que encara no hi havia el vídeo. Durant una etapa vaig ser un dels reporters del Telediario dels matins. “Però que foto jo aquí?”, em preguntava. I res, em van deixar fer el meu tema. Va ser així com van néixer programes com Catalunya misteriosa, España mágica, Catalunya oculta o España insólita, que sempre van anar molt bé d’audiències.

Creus que la parapsicologia estava més de moda fa vint anys que ara?

— Fa vint anys hi havia més respecte: ara tothom s’atreveix a opinar sense conèixer. Per exemple, s’han atrevit a presentar unes mòmies falsificades com si fossin extraterrestres, fetes de paper maixé i amb el cap que és d’una zebra. Internet ha portat molta mentida. El millor és investigar les coses personalment. Jo ara estic amb el programa Misteris amb Sebastià d’Arbó, a La Xarxa, que és la versió televisiva del que he fet disset anys a RAC1. I tinc el podcast Misteris... o no, a Catalunya Ràdio, que té molt d'èxit entre els joves, mentre que els programes els segueixen sobretot gent gran.

La parapsicologia fa sovint frontera perillosa amb les teories de la conspiració. “Ui, això no s’explica perquè no volen que se sàpiga...” Iker Jiménez és el rei d’aquest subgènere.

— Sí, ell és conspiranoic. Jo, no. Només soc fidel seguidor del misteris i dels fenòmens paranormals, que no sobrenaturals, perquè aquests no existeixen. Ell és més de conspiracions i altres temes que poden ser més foscos. És que Espanya té una falta de cultura esotèrica molt gran. Jo ho he vist en algun programa que parlen de misteris i no saben res d’alquímia, res dels càtars... Ep, que consti que Jiménez és amic meu i vaig anar a la seva boda. Em convidava sovint al programa, però ara ja no ho fa. Suposo que com que soc nacionalista i ells són de l’altre barri...

T’aturen pel carrer per explicar-te històries inversemblants?

— Avui mateix venia amb els ferrocates i, de sobte, algú m’ha dit que ell era àries i que com es presentava el futur. Escolti, que jo no veig un dentista pel carrer i li demano si em pot mirar una càries. O em, diuen: “Sento un soroll estrany al garatge de casa meva. Per què no ve?”

Bé, ho pots veure com un símptoma de reconeixement popular.

— Sí, però trobo a faltar un reconeixement institucional. A mi em sap greu no tenir la Creu de Sant Jordi. Soc un pioner. Com es pot donar la Creu de Sant Jordi per exemple a aquell duo de Cornellà, els Estopa, que no han fet una puta cançó en català, i a mi no? Porto tota la vida fent programes en català, però no existeixo. És acollonant.

Com t’ho expliques?

— Sectarisme. Pots publicar-ho: sec-ta-ris-me. No hi ha la Pilar Miró, però el sectarisme segueix.

Contra tu?

— Contra mi, i contra la temàtica. Segons m’han explicat, la gent de la comissió que valorava les subvencions deien: “A l’Arbó, ni un duro!” Estic segur que si ara presento un projecte, m’estavellaria contra aquest mur. Però a mi m’agradaria, abans de morir, fer una última pel·lícula d’un tema molt català.

Quin?

— El de la vampira de Barcelona. El vaig descobrir jo, aquest tema, cap allà el 1966. Ara l’han fet en cinema, però l’han fet malament. És a dir, la pel·lícula està bé, però no s’ajusta als fets. Evidentment, no era vampira ni res: segrestava nens i els treia la sang i també el sagí, el greix. Parlo de l’època de la revolució industrial. No és igual engreixar els coixinets d’una roda de carro que d’un ferrocarril: calia trobar una substància més densa. El cas va motivar la rebel·lió de les mares de la Barceloneta, perquè desapareixien una quarantena de nanos al mes. I no era pas sola: el dia que va morir, el mateix dia, surt al diari que al Raval han tornat a desaparèixer nens. Era tota una indústria. Voldria fer-ne un film amb el look de L’home elefant, de David Lynch, amb aquell blanc i negre granulat.

Et veig amb energia, doncs.

— La salut, la salut. El fet d’estar actiu fa que estigui jove.