Prisa 'mata el pare': el grup destitueix Juan Luis Cebrián com a president d'honor d''El País'

El consell d'administració de Prisa Media ha decidit, per unanimitat, destituir Juan Luis Cebrián com a president d'honor d'El País. El cessament del periodista, una figura clau en el món periodístic espanyol, ha estat per "incompliment de contracte": no havia sol·licitat l'autorització preceptiva per col·laborar amb un altre mitjà de comunicació, en aquest cas, The Objective. Però aquesta falta és només el pretext per tallar l'últim fil que lligava qui va ser ideòleg i factòtum del grup durant els seus anys de màxima esplendor: la distància entre qui va ser director fundador del diari més venut a Espanya i l'actual cúpula empresarial feia anys que s'anava eixamplant.

Cebrián anunciava aquest dijous la seva col·laboració com a periodista a The Objective, consistent en una sèrie d'entrevistes mensuals en format vídeo a personalitats polítiques, socials i culturals, publicades el primer diumenge de cada mes. La primera, significativament, a Felipe González. L'anunci va portar a un comunicat del consell d'administració del grup Prisa: "La condició de president d’honor del diari obliga a un compliment contractual que no s’ha donat en aquest cas. En conseqüència, se n’ha decidit la destitució".

Auge i caiguda d'un referent

Nascut a Madrid fa 79 anys, el periodista va mantenir-se com a director del rotatiu fins al novembre del 1988, quan va ser nomenat conseller delegat del diari i de Prisa. Se li ha reconegut ser l'artífex del gran diari espanyol de la Transició, capaç de retenir prestigi internacional i vendes, oferint un producte que va contribuir a la modernització mediàtica d'Espanya, en paral·lel al que feia el PSOE en matèria política aquells mateixos anys. Els lligams entre el rotatiu i aquesta força política van ser intensos.

En canvi, el seu balanç com a gestor és molt més discutible. Durant la seva gestió, Prisa es va carregar de deute fins al punt de superar els 5.000 milions d'euros. Això va escanyar financerament el grup, ja que els beneficis que donaven les branques de negoci encara rendibles durant els anys més durs de la crisi amb prou feines cobrien els interessos d'un deute que semblava impossible d'aplacar. Una política de compres internacionals desfermades, sobretot a Llatinoamèrica, i una mala aposta per la televisió de pagament van fer que Prisa acabés desprenent-se d'alguns dels seus actius més rellevants, com ara una part de l'editorial Santillana, l'antic Canal+ (després Canal Satélite Digital i actualment Movistar+) i Cuatro, entre d'altres.

La situació va fer un tomb el maig del 2018, quan Cebrián va abandonar els càrrecs executius del grup i va ser nomenat president d'honor d'El País, com a reconeixement a la seva trajectòria. Però aquella era una distinció amarga: el directiu havia intentat mantenir-se en el poder, demanant ajuda a Telefónica, Santander i CaixaBank –accionistes destacats del grup– perquè intercedissin en favor d'ell en la lluita interna que, a l'altre bàndol, liderava Manuel Polanco, fill del fundador empresarial de Prisa, Jesús Polanco. Aquella ronda de contactes a la desesperada va incloure, fins i tot, contactes amb la Moncloa amb Mariano Rajoy d'inquilí, un moviment insòlit tenint en compte els vincles històrics d'El País i la SER amb el PSOE.

Al final, Cebrián va començar a cavar la seva pròpia tomba professional dins del grup quan el va situar en intensos números vermells. Va ser aleshores quan l'accionariat es va obrir a grups d'inversió i bancs. De manera progressiva, Amber Capital es va anar establint com a accionista de referència i la figura de l'empresari francès d'origen armeni Joseph Oughourlian va anar prenent rellevància. I també càrrecs: va ser vicepresident de Prisa l'abril del 2019 i va ascendir a la presidència el desembre del 2020. Cebrián havia inaugurat la tendència dels periodistes de primera línia a reconvertir-se en gestors empresarials, però finalment els financers havien imposat la seva llei. Al final, durant la gestió de Cebrián hi va haver un moment en què era més barat comprar una acció de Prisa que un exemplar d'El País. Una dècada enrere, cada acció costava més de 200 euros.

Un canvi ideològic

En els anys previs a la seva sortida, Cebrián semblava entestat a posar a prova la resistència del lector tradicional d'El País. Va nomenar Antonio Caño com a director i, durant aquell mandat, el diari es va implicar a fons en torpedinar –en va– la carrera de Pedro Sánchez en la seva cursa per prendre les regnes del PSOE. La seva candidata era l'andalusa Susana Díaz, representant de la vella guàrdia i apadrinada per Felipe González, que va perdre estrepitosament. Més tard, ja com a president d'honor d'El País, algunes de les seves columnes eren autèntics míssils contra la línia editorial actual del diari, que busca reconnectar amb el lector espanyol tradicionalment d'esquerres. Això evidenciava, un cop més, el distanciament enorme de la redacció que ell mateix havia posat en marxa.

Aquest divorci va viure el seu moment de màxima tensió el 2012, quan els treballadors del diari van aprovar convocar una vaga de 18 dies en resposta al pla de l'empresa d'emprendre un ERO. El personal va reprovar-lo "per la seva falta de lleialtat a la plantilla i la seva nefasta gestió", alhora que exigia el retorn "de bona part dels milions d'euros que ha cobrat els últims anys". Cebrián va respondre fent públic que el cost mitjà d'un treballador de la casa, direcció exclosa, era de 88.000 euros. Diverses fonts li atribuïen a ell uns emoluments, accions i complements inclosos, de 13 milions anuals.