Adam Martín Skilton: "Fer un programa de 'prime time' amb Ana Obregón em va servir per saber què no volia fer"

BarcelonaAdam Martín Skilton porta mitja vida dedicant-se a la ràdio i des de fa anys està centrat en els pòdcasts. El periodista acaba de rebre un premi Ondas per Gent normal, un pòdcast de Catalunya Ràdio en el qual fa divulgació de salut mental sense caure en estereotips i advocant per acabar amb l'estigma que dificulta el dia a dia de les persones que viuen amb trastorns mentals.

Com li arriba la idea de fer un pòdcast de salut mental?

— Sempre he tingut interès pels temes de divulgació científica i, sobretot, de salut mental. Fa molts anys em vaig enganxar moltíssim a un llibre d'Oliver Sacks que es diu L'home que va confondre la seva dona amb un barret, que no parla de trastorns mentals, però sí que parla de trastorns neurològics. Tenia 16 o 17 anys i em va semblar fascinant. Després hi ha un altre factor: que a mi m'agrada molt la meva feina quan serveix per aprendre coses. El procés d'aprofundir en les coses i ampliar els coneixements, fins al punt que soc capaç d'explicar-los per arribar al màxim de gent possible, m'apassiona. És un procés que no sempre es produeix: en ràdio en directe es produeix poc, però en pòdcasts sí que hi ha la possibilitat de fer tot això. Tens temps i és un espai totalment diferent.

Tenia un contacte directe amb qüestions de salut mental?

— No, no he tingut mai cap persona propera que tingui un trastorn diagnosticat. Però també pots arribar a interessar-t'hi a través de l'empatia, que crec que és una cosa que falta molt avui dia.

Una de les parts difícils del pòdcast suposo que ha sigut trobar testimonis.

— Per trobar les persones és fonamental la figura de la productora, que ha sigut l'Esther Carmona. Ella és la que, a través de psiquiatres, psicòlegs i entitats, et posa gent al davant, que és molt complicat. A la gent li costa molt parlar del seu trastorn perquè hi ha molts estigmes i prejudicis associats a la salut mental. La gent ja té prou motxilla amb el trastorn mental per a sobre posar-hi més pedres. Amb els anys he après a desactivar tots aquests prejudicis que té la gent quan l'entrevisto. Intento ser respectuós, honest i no anar a llocs on la persona que estic entrevistant no vol anar.

L'empatia com a manera de no caure en el groguisme?

— Esclar. Amb la salut mental en general i amb els trastorns en particular, crec que els mitjans no estem fent bé la feina. Primer, perquè no contribuïm a desestigmatitzar, perquè sempre mostrem aquests temes des d'un lloc molt fosc. Crec que hi ha una altra manera de fer-ho: posar-te al lloc de la persona i intentar veure què hi ha més enllà del fenomen concret que els està passant dins del cervell i la seva relació amb la realitat. Hi ha moltes coses que estan fora, com la relació amb la societat i amb la teva família, i tot això pot ser molt pitjor que el diagnòstic del trastorn.

Deia que els mitjans no ho estan fent bé a l'hora de divulgar sobre salut mental, però és una qüestió de la qual parlem més que mai.

— El cap de psiquiatria de l'Hospital Clínic em va fer aquesta distinció: estem parlant molt de salut mental en general, sobretot després de la pandèmia, però això ha anat en detriment del trastorn mental en si mateix. Seguim sense parlar dels trastorns perquè és un llenguatge una mica complex que demana més empatia. Parlem molt d'emocions i coses que ens passen en el dia a dia, que confonem amb trastorns i no ho són –la tristesa no és depressió, els nervis no són ansietat–, i això està molt bé, però no ens hem de quedar aquí.

Ara fa força temps que fa pòdcasts. Què hi ha trobat en aquest format?

— Crec que el pòdcast és aire fresc per al periodisme, en general. Ens proporciona temps per explicar les coses bé. Els periodistes sempre tenim un problema d'urgència: la notícia sempre passa per davant de la reflexió. Amb el pòdcast pots ser molt més creatiu en la manera d'explicar les coses, i això té a veure amb el fet que tens més temps. No és ràdio enllaunada. Crec que el pòdcast per al periodisme audiovisual és un regal, una oportunitat per desenvolupar coses i portar el periodisme una mica més enllà.

I de Gent normal en farà més capítols?

— Ara estic gravant un programa d'estiu per a Catalunya Ràdio que es diu Què som, que és sobre la condició humana. Hi parlo amb experts i amb persones que tenen una experiència personal amb cada tema. Estem començant a preparar la segona temporada de Gent normal, que des del meu punt de vista ha estat massa temps al calaix. Estava renovat abans del premi Ondas, però ara, amb el premi, hi ha urgència per tornar.

Quan va recollir el premi va dir que la seva carrera professional era com un carquinyoli. Pot desenvolupar una mica més aquesta idea?

— [Riu] Això ve perquè a La tarda de Catalunya Ràdio, en què he col·laborat durant molts anys, tenen una juguesca i demanen a les persones que van a recollir un premi que colin la paraula carquinyoli. Jo, que en el fons soc molt bona persona, vaig dir que sí que ho faria, però quan estàs en directe no saps com fer-ho. Hi vaig estar donant voltes i, al final, mirant cap enrere i fent repàs de la meva carrera, vaig dir "Que bé que m'ho he passat, però que dur que ha sigut, també". He tingut molts alts i baixos professionals: des de fer programes de prime time a Antena 3 a no tenir feina. Tot aquest procés m'ha fet el que soc ara. Mires enrere i dius "Ha sigut dolça però també dura, com un carquinyoli, precisament".

Quan pensa, per exemple, en el programa que va fer a Antena 3 [El patito feo], li sembla la vida d'una altra persona?

— No és la vida d'una altra persona, perquè és la vida que m'ha portat a la persona que soc ara. Estem parlant concretament d'un programa de prime time els dissabtes amb Ana Obregón, quan jo tenia 27 anys. Allò em va servir molt per saber què era el que no volia fer. Jo no volia ser això, no sabia ben bé quina cosa volia ser, però allò no. Si jo no hagués fet aquell programa estic convençut que no seria on soc ara. Em va donar l'oportunitat de parar, de frenar, de valorar altres coses més enllà dels diners. Amb el món del periodisme he tingut una relació d'entrar i sortir, però ara m'hi sento molt còmode gràcies al pòdcast. Jo no em penedeixo de res professionalment, mai, encara que fos conscient que el que estava fent era un desastre. Crec que tot suma.

Té algun projecte periodístic que somia a materialitzar?

— No m'agrada parlar en termes de somnis perquè ja tinc una edat i crec que hem de rebaixar les expectatives. Sí que tinc un projecte que no sé ben bé com articular i que és molt personal. És un pòdcast sobre la relació dels meus pares: la meva mare va arribar d'Anglaterra a Tossa de Mar als anys 60, en un moment molt concret de la història de Catalunya i Espanya. La història dels meus pares és la història de tota una generació. Haig de veure com ho faig perquè seria un programa multilingüe perquè la meva mare és anglesa i parla en anglès i el meu pare és català i parla en català. I en la categoria de somni, sí que voldria fer una novel·la, perquè jo em vaig ficar en el periodisme perquè m'agrada escriure.

Es veuria tornant a fer ràdio diàriament?

— Si m'haguessis fet aquesta pregunta fa un any t'hauria dit que era una necessitat. Ara no nego que m'agradaria molt fer un diari perquè el directe a la ràdio té una cosa que no té res més, però ja no és una necessitat, és una possibilitat. Si ve, encantat de la vida. Ara mateix ja tinc una mica de reflex d'aturar les màquines i reflexionar davant les coses i crec que ara l'actualitat no m'atropellaria com sí que hauria fet fa cinc anys.