Puyal tanca mig segle d’innovació radiofònica i diu adeu als partits

Barcelona“No vull que em vinguin a buscar a la cabina del Camp Nou i em portin directament al geriàtric”. Ho explicava fa dos anys Joaquim Maria Puyal, entrevistat a l’ARA. I ahir el locutor va decidir demanar el canvi, després de 50 anys retransmetent els partits del Barça. Però el comunicador no se’n va en realitat a la banqueta, sinó que vol “reorientar” la seva “activitat professional”. En un escrit a la seva web WeLoBa explicava: “No sé què faré demà, però sé que no podré treure’m de sobre ni la passió per la comunicació ni l’amor per les paraules fins al dia que em mori”.

Metòdic i capaç de dibuixar amb tiralínies la trajectòria de qualsevol jugada en la imaginació de l’oient, Puyal és considerat un dels renovadors del llenguatge radiofònic i algú que ha espremut les possibilitats expressives del català, una llengua que, fa cinquanta anys, encara tenia aquest terreny no ja per conquerir, sinó directament per trepitjar.

Es fa difícil parlar amb algun dels seus col·laboradors i que la paraula “mestre” no aparegui al cap de poques frases. És el cas de Pilar Calvo, que el va acompanyar en els anys daurats del cruyffisme. “És un mestre professional i personal, que ha marcat la frontera amb la ràdio moderna”, explicava la periodista, en declaracions a l’ARA. “Ell encarna els esports en català. I ningú ha cuidat la llengua com ho ha fet ell. Ha sabut jugar molt bé de 4, buscant les connexions i saltant del camp a l’estudi i de tornada al camp. Un narrador excel·lent, en definitiva”. Calvo ressalta un altre aspecte: “També és el primer que aposta per les dones, com va fer amb Isabel Bosch. Sempre hi ha cregut, i ha sigut conscient que les dones aportaven coses específiques i que això podia, a més, acostar el futbol a una incipient audiència femenina”.

Un altre excol·laborador seu va ser Jordi Basté, que ahir recordava una anècdota per a aquest diari: “Sempre he dit que una bronca del Puyal és un llibre d’estil. El dia que ell va debutar a Catalunya Ràdio, un Trofeu Joan Gamper, jo feia de tercer micròfon amb el Bassas. Vaig aprimar-me dos quilos dels nervis. Quan va acabar el partit vam anar a sopar tots tres amb l’Eduard Boet, que em va dir: «Ho has fet molt bé, Jordi». I el Puyal va respondre: «Què coi ho ha fet bé! Ho ha fet molt malament. El Jordi és molt millor. Menys nervis i disfruta del micro. Però, com avui, mai més»”.

El director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, li ha volgut agrair aquesta dilatada trajectòria que ha tingut l’emissora com a principal casa d’acollida. En un apunt al seu blog apunta, a més, a algun tipus d’implicació d’aquest comunicador amb els mitjans de la Corporació: “La retirada de Puyal de les transmissions de futbol no és una retirada professional, ni de molt. Els mitjans públics catalans no es poden permetre prescindir d’una figura com la seva, precisament en un context apassionant com l’actual, en què el repte per la innovació, modernització, rigor, qualitat, ètica i compromís és tan necessari per superar les dificultats actuals i les situacions adverses a què s’enfronten els mitjans de comunicació públics arreu del món i en aquest meravellós racó de món en concret”.

Un pioner reconegut

Nascut a Barcelona el 1949, va radiar el seu primer partit del Barça, a Ràdio Barcelona, el 18 de desembre del 1968, i el 5 de setembre del 1976 va fer, a la mateixa emissora, la primera transmissió de futbol en català des de l’època de la República. Al llarg d’aquests 50 anys ha narrat més de 3.000 partits, la majoria a través de Catalunya Ràdio, on va arribar el 1985 i des d’on ha transmès tots els enfrontaments que el Futbol Club Barcelona ha disputat al llarg de les últimes 33 temporades a través de La TdP, és a dir, La transmissió d’en Puyal. D’aquestes transmissions n’han sortit algunes expressions que han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu culer, com “Urruti, t’estimo!”, “ Sos macanudo! ”, “Ara ja em puc morir” i “Més i més i més i més”.

Durant la seva llarga trajectòria, Puyal ha rebut diverses distincions, entre les quals quatre premis Ondas, els anys 1978, 1979, 1986 i 2004. L’últim va ser un reconeixement a la seva carrera. També va rebre la Creu de Sant Jordi el 1993, el Premi Nacional de radiodifusió el 2004 i el premi Ciutat de Barcelona el 1983, entre altres distincions. La Universitat Rovira i Virgili li va concedir el doctorat honoris causa el 2010, i la Universitat Autònoma de Barcelona va atorgar-li la mateixa distinció el maig d’aquest any. El 2012 va ser reconegut amb el premi Català de l’Any.

El periodista aprofitava ahir per agrair el suport d’anunciants i col·laboradors, i revelava quin és el secret que permet mantenir una fórmula cinquanta anys en antena: “La clau sempre està en l’audiència. L’oient ha de passar davant de tot. La nostra feina només té sentit si, abans que res i ningú, tenim present que el que hem de fer és servir les persones que ens escolten. Elles van davant de tot”.