Ramon Gener: “No m’he trobat mai mala gent”

BarcelonaTV3 obre a partir d’avui el seu prime time a la cultura amb l’estrena (22.35) de This is art, un nou programa presentat per Ramon Gener sobre les emocions que s’experimenten contemplant una obra d’art.

Fa molt temps que es parlava de portar la cultura al prime time de TV3, i t’ha tocat a tu

L’altre dia pensava: “Parlem de moltes coses: que si Bernini, que si Rothko, que si Tiziano, que si Bach, que si Leonardo, que si Mozart...” I pensava: “Sí, crec que el programa passa bé i és divertit, però al final estem parlant de Gian Lorenzo Bernini! Potser la gent dirà: «I aquest tio qui és?»” Però fins a la setmana passada no m’ho havia ni plantejat. Parlem de les nostres coses i tenim l’alegria de poder compartir-les, i esperem que igual que nosaltres ens ho passem molt bé fent-ho, la gent a casa en pugui gaudir. No penso: “Ostres, som els primers que anem al prime time de TV3 a parlar d’aquesta cosa que és la cultura!” No ho sé, que passi el que hagi de passar!

Fins ara ens pensàvem que sabies parlar d’òpera

Bé, soc el que surto a la pantalla, però hi ha moltíssima gent treballant en el programa, i sense l’equip seria impossible que fes el que faig. No sé de tot: sé unes quantes coses, però seria pedant per part meva pensar que sé de tot. Hi ha moltíssima gent que m’ajuda, i per això quan surto no dic cap bestiesa.

Cada capítol de This is art s’estructura a partir d’una sensació, però una mateixa obra d’art pot generar sensacions diferents a cada persona que la miri o que la senti, no?

Et convido a un viatge. Aquest és el meu viatge i el que faig és compartir-lo amb tothom, però es tractaria que, una vegada vist el programa, cadascú pogués treure les seves conclusions sobre si allò li produeix una altra emoció o si el seu viatge seria un altre. Soc un obridor de portes: obro la porta de la curiositat, de l’èxtasi, de la por, de l’amor, de l’odi, de l’humor, de tots els estats d’ànim. Però a partir d’aquí es tracta que cadascú se senti convidat a fer el seu catàleg, la seva petita sala on trobar les coses que l’omplin.

“M’encanta la gent”, dius al programa. És per això que en molts moments agafes gent pel carrer i muntes un...?

Un sidral, sí! M’encanta això de muntar un sidral! Al final, ja sigui la música, una pintura, una escultura, un llibre... sempre hi ha algú que l’ha fet. Quan em diuen: “Què és el que més t’agrada al món?” Doncs el que més m’agrada és la gent. No sé si és que soc molt naïf, o molt ruc, però no m’he trobat mai mala gent. Sempre m’he trobat amb gent que m’aporta coses. M’encanta estar envoltat de gent, perquè em fa la impressió que n’aprenc coses. Em vaig alimentant de gent, és com la meva benzina: l’un pinta, l’altre fa música, l’altre va al cinema i disfruta d’una pel·lícula i me l’explica, a l’altre li agrada dibuixar i no en sap, però fa tres línies i li ensenya a la Conxita o a l’Antònio, i li diu: “Mira què he fet!” I són tres línies potser absurdes, però són tota la seva vida! Les experiències de la gent són la benzina de tot, el que fa que tot funcioni.

On heu anat per rodar This is art?

Per als primers sis capítols hem anat a Barcelona, a Madrid, al desert d’Almeria, a Atenes, a molts llocs de Grècia, a París, a Düsseldorf, a Munic, a Florència, a Venècia, a Roma... I segur que me’n deixo. Però no hi anem per tenir el quadre al davant i explicar-lo. Això tant és: agafes una reproducció, la poses aquí i també te la puc explicar. Si anem a algun lloc és perquè realment necessitem aquell lloc per explicar el que volem explicar. El capítol de la inspiració, per exemple, és com un metaprograma: intento escriure el guió però no me’n surto, i haig d’anar a buscar la inspiració, haig d’anar al temple d’Apol·lo, a l’Oracle de Delfos, i invocar les muses. Però si vaig allà és perquè ho necessito, perquè si no no existirà el programa. Aquesta és la idea.

Visualment sembla un programa molt cuidat.

Hem rodat en 4K. Si veus el programa en un monitor 4K flipes. Flipes! Pràcticament és com si tingués textura, com si tingués profunditat. Però des d’un punt de vista tècnic és molt complicat: qualsevol cosa que facis a la sala de postproducció necessita quatre vegades més temps.

Abans de This is art vas fer This is opera, que s’ha vist en molts països.

Encara avui m’arriben missatges de llocs increïbles: de sobte m’escriu algú del Japó que està veient el programa, o de Mongòlia, o de Colòmbia. És molt gratificant!

I el nou programa ja ha tancat quatre prevendes internacionals.

Sí, perquè la gent va quedar molt contenta del This is opera. Encara no els n’hem ensenyat ni un programa, però ja hi ha cadenes molt importants que el volen.

Et sorprèn l’èxit?

Bé, al final parlem de coses universals: la curiositat és la mateixa per a una persona gran i una de petita, per a una de blanca i una de negra. Tots sentim exactament igual, està demostrat científicament: tenim por de les mateixes coses i al mateix lloc. És hipertransversal. Quan es va plantejar fer això vaig dir: “Per què no ho podem fer per a tothom?” Així va sorgir la idea, i sembla que la sort ens acompanya.

Tens alguna altra idea al cap?

M’agradaria tenir temps d’escriure, perquè em demanen un tercer llibre i tinc moltes ganes de poder-lo fer. I tinc al cap un altre programa de televisió que m’agradaria molt fer. És una cosa totalment diferent. Ja veurem si el farem o no.