El regal enverinat del 'gender swapping'
I si el pròxim James Bond fos una noia? Tant l'actor Daniel Craig com la guionista Phoebe Waller-Bridge s'han posicionat en contra d'aquesta opció, però és significatiu que l'anomenat gender swapping –canviar de gènere algun personatge icònic– hagi arribat a un clixé de la masculinitat més tronada com el famós agent 007. Sèries com Kung Fu, El príncep de Bel Air o Sherlock preparen els seus retorns, però amb protagonistes femenines. En general, em sembla un mal negoci, tant per a les ficcions com per al feminisme.
Em recorda massa quan la televisió va començar a visibilitzar col·lectius que s'havien amagat sota l'estora, com l'LGTBI. Amb la millor de les intencions, sovint es mostraven personatges l'únic tret distintiu dels quals era la seva opció sexual. Eren el gai. O la lesbiana. I feien de gais o lesbianes aportant a les trames conflictes lligats a aquesta condició. Potser era un pas necessari, però ben aviat es va fer evident que el calia era deixar de considerar-los una presència exòtica –o, pitjor encara, una quota afartaconsciències– i dibuixar personatges interessants i que resultés que una de les seves múltiples dimensions era una sexualitat diferent de l'heterosexual. Que podia jugar un paper narratiu o dramàtic en la narració... o no. És a dir: veritable normalitat.
El mateix passa amb els gèneres. Que calien heroïnes no cal discutir-ho. Que massa personatges femenins només eren la noia de, tampoc. Bé per a la Rey de Star Wars, o la Jodie Whittaker com a Doctora Who. Però com més aviat passem pantalla millor. Perquè, si no, estem mantenint esquemes que voldríem superats i només hi canviem el revestiment. Que les caçafantasmes siguin ara dones és tan sols un truc de màrqueting. El que està movent l'imaginari són papers com el de Claire Danes a Homeland, Kate Winslet a Mare of Easttown, Elisabeth Moss a The handmaid's tale o la mateixa Phoebe Waller-Bridge a Fleabag. Aquests són personatges de calibre que no beuen de cap lloc comú masculí. I que mostren dones fortes fent valer la seva veu en entorns masclistes.
La solució és a l'arrel, de fet. Deixar espai a les creadores, a les guionistes. Que inventin personatges amb neguits genuïns, no pas hereus precisament d'un estat de coses que aspirem a deixar enrere. Fora cotilles, doncs. El món no necessita una Jimmie Bond, perquè acabarà sent la caricatura d'un personatge que ja és una caricatura. (Estimada, però caricatura, admetem-ho). Llarga vida a les espies, doncs, a qui es deixa ser com volen.