La representació de l'autisme a les sèries, una assignatura en procés d'assoliment

'Nuestra mirada'

Jason Katims per a Amazon Prime Video. En emissió a Amazon Prime Video

Per a Jason Katims encarregar-se del remake nord-americà de la sèrie israeliana On the spectrum no era una feina qualsevol. El també guionista de Friday night lights, Parenthood i About a boy té un fill autista i, per tant, podia abordar amb cert coneixement de causa aquesta comèdia dramàtica sobre tres joves adults amb trastorn de l'espectre autista que comparteixen pis sota la supervisió d'una terapeuta, la Mandy (Sosie Bacon). En Jack (Rick Glassman), la Violet (Sue Ann Pien) i en Harrison (Albert Rutecki) es troben en aquell període transitori entre portar una vida autònoma i necessitar encara cert suport en alguns aspectes de la seva quotidianitat, un escenari força habitual entre les persones amb TEA. La sèrie juga amb perfils variats de persones neurodivergents: en Jack és un informàtic que ha d'afrontar el càncer del seu pare mentre aprèn a ser menys brusc en les relacions professionals i personals; la Violet es mor de ganes de tenir una història amb un noi no autista, unes ànsies que el seu germà Van (Chris Pang) contempla amb preocupació; i per a en Harrison, el món exterior resulta una selva sobrecarregada d'estímuls que no sempre pot driblar.

Lluny de definir els protagonistes a partir d'estereotips sobre l'autisme, la sèrie prefereix presentar-los en situacions i conflictes del dia a dia als quals reaccionen de manera diversa respecte al que farien els neurotípics. I ho fa amb prou sensibilitat perquè es generin tones d'empatia cap als tres. Nuestra mirada també mostra sense subratllar-los actituds i comportaments típicament neurodivergents com el balanceig corporal quan un es posa nerviós, les crisis per sobrecàrrega emocional, la manca de sintonia amb les retòriques de la persuasió o l'adulació, les dificultats de vegades per respectar les fronteres de la intimitat dels altres, o l'espontaneïtat amb què un adult pot entaular una amistat totalment genuïna i innocent amb un nen de 10 anys.

Les sèries s'estan posant les piles pel que fa a la representació de les persones amb TEA, des de date shows com Amor en el espectro fins a ficcions com Atípico o Todo va a ir bien. A Nuestra mirada, els tres intèrprets principals, com els seus personatges, també tenen TEA. I, pel títol, t'esperes que el punt de vista els correspongui. Nuestra mirada (As we see it, en anglès) convida a pensar que ens trobarem davant d'una sèrie narrada a través dels ulls dels protagonistes autistes. Però no és així. Més aviat és una sèrie sobre la convivència entre neurodivergents i els neurotípics que en tenen cura, la perspectiva que, al cap i a la fi, coneix el seu creador. I en aquest sentit, la ficció cau encara tant en cert paternalisme com en problemes típics de la representació d'identitats minoritzades per part dels qui no ho estan. La Mandy, la cuidadora, funciona com a salvadora blanca: la figura aliena al col·lectiu teòricament reivindicat que no només els roba protagonisme sinó que a més s'atorga la condició positiva de benefactora, sense que la sèrie qüestioni algunes de les decisions que du a terme perquè els personatges s'adaptin a la societat. Per això, alguns dels millors moments de Nuestra mirada són aquells en què en Jack, la Violet i en Harrison comparteixen harmonia i felicitat quotidiana lluny de l'intervencionisme de terapeutes i familiars controladors: com quan s'entusiasmen amb el nou robot aspirador o seuen plegats al sofà per veure una pel·lícula porno amb tota la naturalitat del món.